Colllada d'Ares

La llum de la tarda va perdent intensitat dolçament. Venim de passejar pels prats que s’estenen a la carena fronterera entre el Ripollès i el Vallespir. Enguany, amb les fortes pluges primaverals, els prats estan encatifats d’una gespa espessa i atapaïda, intensament verda, puntejada pel groc de la ginesta. Per moments dóna la sensació que estem a una vall de l’Oberland, dels Aravis o dels Grisons i no a tocar de la Mediterrània. A una banda s’estén la llarga carena de les Esquerdes de Rotjà, del Pla Guillem i del massís del Canigó. A l’altre les fondalades del Ripollès i la Garrotxa. Al front el Costabona. Silenci i solitud, amplitud i profunditat. La passejada inicial, per estirar les cames, esdevé una sedant relaxació que ens resistim a donar per acabada. Poc a poc ens deixem amarar per la bellesa de l’entorn. A la collada d’Ares ens asseiem en un banc. El sol es va amagant, la Serra Cavallera es desdibuixa a l’horitzó, la penombra comença a treure el nas.

Assegut enmig de tanta pau i bellesa costa creure que per aquí mateix s’escolés anys enrere la por personal i la desfeta col·lectiva de la fugida dels republicans catalans. Fa pocs dies he acabat la lectura de L’exiliada, d’Artur Bladé. Una obra important, sòlida, ben construïda. El Josep Pla de les Terres de l’Ebre relata la seva fugida, com la de tants d’altres, per aquesta collada. L’angoixa personal, l’incertesa del futur, la derrota d’un país, d’una llengua, d’uns ideals.

Penso en el privilegi de la meva generació. Malgrat totes les dificultats i adversitats, les reals i les imaginades, tinc l’oportunitat de gaudir d’una posta de sol serena i de dolça bellesa a la collada d’Ares. Altres al mateix lloc hi van deixar la pell, la vida o el futur. Mentre el sol s’ajoca i la foscor avança, m’alço respectuosament envers aquells que van haver de fugir amb la seva derrota per aquest racó de pau.

Tarda cultural

Deixo la bicicleta a la parada del Bicing de la plaça Catalunya de Barcelona i em barrejo amb les riades de turistes bàrbars recremats pel sol, ja alguns en calça curta o samarreta de futbol. Cada cop em sento més estranger a la meva pròpia ciutat. Vaig cap a la presentació del llibre Historia social de l’excursionisme català. El franquisme d’en Francesc Roma.

Primera parada a la biblioteca de l’Ateneu, a tornar un llibre i a recollir-ne un altre. La darrera reforma ha deixat la biblioteca com una veritable bombonera. És un goig anar-hi. L’Ateneu avui està de festa. Es concedeix el Premi Crexells i el jurat sorprèn amb un autor molt jove i una obra molt moderna, gens clàssica.

Continuo Rambla avall. Breu parada a la Virrenia. S’hi presenta un llibre sobre el Bestiari Català editat per Cims edicions. Breu salutació al Jordi Quera, l’editor. M’explica que és el primer llibre que aplega en imatges tot el bestiari de colles i festes majors. Més de set-centes fotos. Està força ple. Felicitats.

Continuo cap al carrer Hospital. A la residència del CSIC es fa la presentació. Poc públic però selecte i entès. Obre la presentació Lluís Calvo, director de la casa i antropòleg de prestigi. Sap del que parla i s’ha llegit el llibre. Xavier Medina, de la Facultat de Ciències de l’Esport de la Blanquerna exposa el llibre i finalment l’autor explica amb detall com l’ha fet i que ha trobat.

En destaco algunes idees per a mi importants. L’excursionisme, en contra del que tradicionalment s’ha dit, no es va oposar en conjunt al règim franquista. L’excursionisme no va fer gaire política. Alguns dels actes més coneguts no responien a una voluntat clara d’oposició. Això és un mite que fa temps que es perpetua sense un fonament real. L’excursionisme durant el franquisme va fer un gran salt cap al vessant esportiu i va obrir la porta a la competició. Encara que la majoria dels protagonistes d’aquella època ja han explicat els fets, són grans, alguns han mort i per tant de la memòria oral no cal esperar gaires sorpreses, encara resten molts arxius per obrir on si que poden sortir grans sorpreses. Finalment, la història de l’excursionisme fins ara s’ha escrit des d’una perspectiva molt determinada però potser ja és l’hora que es pugui abordar des d’una altra perspectiva, menys ideologica i carregada de prejudicis, més professional i seriosa. La vetllada s’allarga durant una bona estona. L’acte té un nivell notable.

Ja fosc, de retorn cap a casa, als bars de les Rambles els turistes es miren un partir de futbol. Quin contrast. Certament hi ha molts móns en aquest món!

L'amor a la muntanya neix fins i tot en temps de guerra

L'estiu de 1949 un grupet de joves catalans marxa a fer una travessa pels cims del Pallars i l'Aran. El Joaquim Cabeza, el Josep Llaudó i el Josep Milà són alguns d'ells. A cada cim deixen escrits de caire catalanista i en català. De retorn són denunciats per un grup de Falangistes, detinguts i empresonats a Balaguer i jutjats. Són expulsats a “perpetuitat” de qualsevol entitat excursionista i castigats.

Aquests fets lamentables, ara impensables, però del tot naturals en aquells temps, durant molt de temps es van anar amagant amb la major discreció, per no perjudicar encara més als protagonistes. Amb l'arribada de la democràcia van començar a sortir a la llum i es va fer un cert reconeixement públic a alguns dels protagonistes. La FEEC i la FEDME van fer un acte públic de desgreuge i van readmetre amb tots els honors a en Milà. Aquí una entrevista al Vèrtex. En Joaquim Cabeza va escriure un llibret fa cosa d'un parell d'anys explicant la seva vivència dels fets, i ara en Josep Milà, un ferm pagès del Penedès, de la mà d'en Francesc Roma, ho explica des de la seva perspectiva, afegint detalls de la seva vida excursionista i d'uns temps que ara ens semblen impossibles però no són tan llunyans. Per això m'agrada especialment el títol. L'amor a la muntanya per sobre de guerres, represàlies i càstics. Demà es presenta a Vilafranca del Penedès aquest llibre, a les vuit del vespre a la seu del C.E. Del Penedès.

Tota una generació d'excursionistes catalans, homes i dones d'una peça que en els anys més foscos i durs del franquisme van ser fidels als seus ideals, a la seva llengua, a la seva pàtria, van pagar un preu alt per això. Encara que tard poc a poc es va fent justícia i per això em fa una especial il·lusió la presentació de demà. Per donar les gràcies a aquesta generació que ha estat un exemple de coherència i fidelitat a uns ideals, malgrat el preu personal que ha hagut de pagar. Són un exemple a no oblidar.

Història de l'excursionisme i franquisme

He tingut l’ocasió de revisar un manuscrit d’un futur llibre sobre la història de l’excursionisme durant el franquisme que aviat veurà la llum. És un text interessant, que donarà més d’una sorpresa i potser fins i tot aixecarà alguna polèmica, ja que alguns dels protagonistes encara són vius.

És sorprenent perquè dona una visió molt més freda, asèptica i molt menys heroica i resistencialista de l’excursionisme en l’època franquista de la que tradicionalment s’ha dit. Potser és un signe de normalitat, és a dir, que es fa història des d’una perspectiva purament tècnica sense apriorisme ideològics.

És cert que van existir actuacions puntuals, a cops simplement personals, d’enfrontament al règim, , però eren purament circumstancials i excepcions en un context de convivència amb el règim més o menys normal. Globalment el moviment excursionista sembla que s’hi va adaptar prou bé, no va plantar cara obertament i va mirar de tirar endavant sense fer gaire soroll. De fet l’excursionisme va fer com la societat, adaptar-se i sobreviure, però sense tanta heroïcitat com s’ha volgut vendre.

De la seva lectura no em puc sostreure sobre l’anomenat revisionisme històric. És a dir, es pot escriure avui en dia una nova història de l’excursionisme en el franquisme diferent a la que ens han explicat? Quina versió té més valor i és més rigorosa? L’escrita en el moment del fet o l’escrita 25 anys més tard sense els condicionants i implicació dels fets i del moment? És més important la memòria oral o l'escrita? En realitat, es pot ser objectiu en la història?