Continua el culebrot sobre la selecció catalana de curses de muntanya. Va començar aquí.
Reproduim la nota oficial de la ISF (Federació Internacional de Curses de Muntanya)
Augmenta la confusió...
Continuarà...
Enllaç als Estatus actuals de la ISF
Enllaç als membres actuals de la ISF
Grup a Facebook a favor de les Seleccions nacionals catalanes
22 de desembre del 2008
Seleció curses de muntanya II
21 de desembre del 2008
Citació del diumenge
20 de desembre del 2008
Excursionisme. Unes reflexions i V
19 de desembre del 2008
Excursionisme. Unes reflexions IV
18 de desembre del 2008
Excursionisme. Unes reflexions III
17 de desembre del 2008
Excursionisme. Unes reflexions II
L’excursionista com a subjecte està desorientat i abandonat i l’excursionisme com a teoria està també abandonada, sense pensar-hi. No hi ha quasi ningú que pensi o vulgui pensar qui és un excursionista i que ha de ser l’excursionisme. L’excursionisme no té doctrina, ni ideari ni marc conceptual. L’excursionisme ha estat durant un segle un ideari comú, un lloc d’encontre, un comú denominador, però ara no. Excursionisme liquid (Bauman) ? En la societat del coneixement i en el segle de la informació sembla que tots els conceptes siguin banals, sense objectius, ideals o filosofia a seguir.
16 de desembre del 2008
Excursionisme. Unes reflexions I
15 de desembre del 2008
El Montseny com a pretext
Les Agudes i el Turó de l'Home
A mitja setmana una foto en una web em fa recordar la seva màgia. Ha nevat al Montseny i llueix com una magnòlia. Dissabte puc esgarrapar unes hores als embolics humans i a les nou recullo a Taradell al seu ós més famós. No fa massa fred i els núvols ens fan pensar que no farà bon dia. Tanmateix tirem amunt. La boira es va espessint però tot just passat coll de Bordoriol es fa el miracle. Apareix un sol radiant.
A Sant Marçal només hi ha dos cotxes i ens endinsem a la fageda camí del Matagalls. Els faigos desfullats són uns troncs nuosos i avui estranyament brillants. La neu, quatre dits, hi posa el decorat. Les Agudes i el Turó de l'Home s'alcen imponents, blancs, massissos. L'arribada a Coll Pregon és una festa. Una taca blanca immaculada enmig del bosc, un recer de bellesa i harmonia, avui especialment acollidor. La darrera pitrada es deixa fer ràpid i només sortir del recer arbrat ens rep el vent violent. Però l'espectacle estètic ens fa oblidar les penalitats.
Les boires cobreixen Catalunya però per sobre el sol llueix, creant unes tonalitats finissimes amb el joc del blanc de la neu i dels núvols, en un espectacle d'estètica grandiosa. Només les puntes de Montserrat i a l'horitzó el Pirineu ben blanc, del Canigó ventat al Cadí aclofat, sobresurten. Al cim ens arrasarem darrera la creu però el fred és intens i als pocs minuts hem de marxar. Intentem sadollar-nos de la llum, del joc de la neu amb la boira, de la immensitat d'horitzons, de la plasticitat d'aquesta bellesa. De retorn fem una petita variant i des de coll Pregon ens aboquem pel vessant nord, per gaudir una estona més de la fageda nevada. Fem un glop d'aigua a la font del Mosquit i a la del Llop i arribem a coll de Joanes ben freds però més feliços que un xínxols.
El Montseny com a pretext, perquè no cal anar massa lluny per a viure l'amistat, la bellesa, la llum de la natura, la neu i les boires, els cims i els paisatges que ens identifiquen, i poder dir novament com mossèn Cinto que avui hem petjat i contemplat “totes les muntanyes que el meu cor estima”.
14 de desembre del 2008
Citació del diumenge
i al cim enfilo a muntanya
camino perquè el camí em fa
canta la merla i el sol creix
11 de desembre del 2008
Josep Maria Garrut ha mort
Ahir dimecres va morir a Barcelona als 92 anys Josep Maria Garrut. Historiador rellevant, pessebrista insigne, escriptor, especialista en pintura, gaudinià de pro, també excursionista de llarg recorregut. Estretament vinculat al CEC, va ser el motor durant molt de temps de la seva secció de Ciències i Arts. Garrut simbolitzava com pocs aquella part de l'excursionisme estretament vinculada a la cultura, a les arts, a les tradicions, al folklore i a la llengua. Perquè va haver un temps no gaire llunyà on això que en diem excursionisme no era només un esport o una competició. Era un tema de cultura.
Amb la mort de Garrut es dona un nou pas en la desvinculació de l'excursionisme i la cultura. Ens hem de doldre? Probablement no, perquè l'excursionisme ha d'evolucionar i anar al ritme dels canvis socials. Però el que mai ha de fer l'excursionisme és oblidar a les persones que l'han fet gran i han llaurat la seva història, i en la seva parcel·la en Garrut va ser un d'aquests. Descansi en pau.
10 de desembre del 2008
Azimut 100
Aquesta tardor la col·lecció de guies excursionistes Azimut, editada per la gent de Cossetània de Valls, arriba al número 100. Déu n'hi do! Editar en pocs anys cent títols excursionistes no està gens malament. No recordo en la història de la bibliografia excursionista cap trajectòria similar. És una tasca important, que a més a més, s'ha dut a terme en condicions singulars:
- L'editorial és aliena al Cap i Casal. Té força més mèrit editar des de fora de Barcelona.
- La col·lecció va començar després de la fallida d'algunes editorials i col·leccions molt clàssiques de l'àmbit excursionista, en una etapa de dubtes sobre el futur de l'edició excursionista.
- Els editors no han sortit del món excursionista sinó que s'han anat introduint al món excursionista. Ha estat un viatge invers al tradicional.
- La col·lecció s'ha obert a tots els esports de muntanya, del senderisme a l'escalada, de la btt al descens de barrancs, de l'alpinisme a l'excursionisme, sense cap exclusió ni per temàtica ni per nivells de dificultat.
- S'ha articulat a partir d'una majoria d'autors novells, gent desconeguda que ha editat per primer cop. Molts d'aquests autors són locals, especialitzats en el territori que ressenyen. Alguns d'aquests autors han repetit en més d'un títol arrel del seu èxit.
- Ha tingut una mirada excèntrica, és a dir, no s'ha fixat en el destí clàssic de l'excursionisme català, (Pirineu, Montserrat i Montseny), sinó que ha estat oberta a totes les comarques. Llocs aparentment poc excursionistes, com ara
- Ha donat molta atenció a les muntanyes de les comarques tarragonines, bastant oblidades des de les obres de l'Iglesies i el Santasusagna, i sovint menystingudes per les editorials barcelonines que sempre han mirat cap al nord.
- El nivell mitjà ha estat més que correcte. Malgrat algunes guies francament fluixes que s'han colat, en general la majoria han estat ben treballades, són serioses i sòlides.
- Han tingut bona acollida en el món excursionista. Més d’una dotzena de títols s’han reeditat, altres s'han exhaurit i un títol ha arribat fins a les 4 edicions. M'agradaria saber el nombre total d'exemplars venuts. Probablement passen dels 100.000.
- Els preus sempre s'han mantingut molt ajustats.
- Ha descobert llocs interessants que fins ara no tenien cap guia excursionista. Penso en la guia de les Muntanyes de
- I pel que tinc entès l'editorial continua rebent originals i en té en cartera per més d'un any i mig. Caldrà estar atent a una imminent saturació.
Crec que és una fita destacada i ressenyable en el món editorial excursionista català. Altres col.leccions i editorials estan tirant endavant iniciatives també interessants. Mai com ara s’han editat tantes i tan variades guies excursionistes.
L'editorial ha convocat un acte de celebració el proper dijous 11 de desembre al CEC, on ha convidat a tots els autors i suposo que al públic en general.
4 de desembre del 2008
L'isard es recupera
Poc abans de l’estiu es va publicar als diaris una noticia que va passar desapercebuda. Després d’uns anys molt difícils per l’afectació del pestivirus, la població d’isards pirinencs es recupera. A partir dels recomptes primaverals es constata un augment de les xifres absolutes d’isards, per sobre dels sis mil exemplars, però sobretot un augment del 5 al 10 % de naixements respecte a l’any anterior.
Les xifres de les quatre reserves són les següents: la Cerdanya ( 179 exemplars), Cadí (1.276) Freser-Setcases (3.177), Alt Pallars (1.982).
Més enllà de les dades, els agents rurals creuen observar una millora progressiva dels animals en general en inspeccions oculars.
Esperem que l’any vinent continuï la tendència i que ben aviat el terrible pestivirus d’aquests darrers anys sigui només un mal record.
Som molts els que ens trobaríem més sols a la muntanya sense isards.
2 de desembre del 2008
Montrebei
Excepcionalment m'escapo un dia laborable de la gran urb. Vaig camí del Pallars. A la nit una breu nevada ha enfarinat Montserrat i el Bruc. El bosc i camps es veuen emblanquinats. Efectivament, nevarsejar seria la paraula escaient. Fa fred i boira a les planes de l'Urgell i
Avui simplement vull anar passejant fins Montrebei. Veure i contemplar les parets del Montsec, sadollar-me de la immensa pau d'aquests rodals, omplir-me de la vastedat del territori. Avanço a pas viu, per intentar fugir del fred. Passo per Mas de Carlets i m'acosto al Congost. La paret de Catalunya rivatlitza en colors amb la paret d'Aragó. Mare de Déu, quines parets! M'hi passaria hores contemplant-les! Cada replec, cada esperó, cada diedre. En la seva verticalitat hi ha tot un món. Entenc la devoció d'alguns escaladors cap aquestes parets.
Al camí del Congost hi han posat un passamà i alguns bancs-tanques estratègics. M'hi són sobrers. Els trencalòs senyoregen el cel. Al fons el Pirineu nevat tanca l'horitzó. M'arribo fins on uns volen fer-hi una presa. No ho entenc.
Retorno. Intento aturar-me al mig del Congost però un vent acanalat gèlid m’escup. Camino una estona fins arrecerar-me sota una roca. Mentre rossego una mica de fuet i un crostó de pa contemplo. La força tel·lúrica de la contrada es fa evident. Intento recollir una mica d'aquest energia. És molt potent. La solitud és absoluta però no em sento sol. El silenci majestuós. Montrebei és un santuari, i així hauria de continuar. A Montrebei s'hi ha de venir per això, per restar meravellat per la seva bellesa mineral.
Es fa tard i retorno. M'arribo fins l'ermita de
1 de desembre del 2008
Sant Corneli
Dissabte. Només aixecar la persiana veig passar una volva. Les previsions s'han acomplert i neva als Pirineus. Sóc a Tremp. El dia és fred, sense visibilitat i amb precipitació. La caminada a Sant Gervas s'haurà d'ajornar. Tanmateix tinc ganes de sortir i sempre m'ha agradat caminar sota la neu. Així que recollint un suggeriment d'una pallaresa m'adreço cap a Sant Corneli. És una muntanya modesta, de 1.350 m, al cor del Pallars Jussà, entre la Conca de Dalt i el pantà de Sant Antoni, tot just al davant de la serra de Carreu. Arrodonida, sembla una llarga esquena d'ase amb una paret vertical al sud on el Christian Ravier hi té una via oberta.
Deixo enrera el Pont de Claverol i Aramunt, i a tocar de l'embassament m'equipo. Avui és un bon dia per a posar a prova el Gore. El camí està senyalitzat i l'han estassat fa poc. No té pèrdua. Ara la neu s'ha convertit en aigua i plou. Poc a poc vaig guanyant alçada. La visibilitat és nul•la. Els pins, el bruc i l’argelaga és l’única companyia. Fa fred i molta humitat. Amb la caputxa ben calada camino lentament, guanyant els 800 metres de desnivell sense preses. M'agrada caminar sentint l'aigua al clatell. Avui l'excursió és interior. Interessant.
A l'acostar-me al cim l'aigua esdevé neu. La boira és encara més espessa. Bufa el vent i la sensació tèrmica és molt desagradable. Sense adonar-me em topo amb la gran creu tombada i la petita ermita. M'hi aixoplugo uns minuts.
Aquest turó fou una important posició militar i durant la Guerra Civil una peça important de l'anomenat Front del Pallars. Hi tingueren lloc combats durs.
El fred em fa posar en marxa. Mentre desfaig el camí, entre neu, aigua i vent vaig pensant en el patiment de la gent que va lluitar aquí mateix. Jo ara passejo per plaer, però en aquests mateixos rostolls una generació va lluitar, va perdre la vida, va quedar ferida. I torno a pensar en la darrera lectura que tinc entre mans, Les Benèvoles. D'on surt aquesta capacitat del ser humà pel mal i pel dolor?
Encaboriat i humitejat per la pluja que ja ha calat el Gore arribo al cotxe. Mentre em poso roba eixuta contemplo un parell d’ànecs que impassibles neden pel pantà. Al costat un ametller de tronc gruixut i recargolat m'aguanta la roba. Com sempre la natura fa el seu curs, aparentment aliena a les cabòries humanes.