Muntanya.net

Adéu (Comiat de l'amic)

2009-11-16T08:00:00.002+01:00

Amb aquest apunt poso fi a aquest bloc i el tanco. L'excursió es va iniciar un llunyà mes d'octubre de l'any 2004, quan tot just començava el fenòmen dels blocs. Han estat centenars d'apunts, encara més comentaris i milers de visites. Centenars de milers de paraules escrites dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any.

Tot va començar aquí com un joc. No sabia on em duria allò dels blocs. El temps m'ha fet descobrir l'enorme poder de l'escriptura com a eina de reflexió, d'expressió, de comunicació i també de creació. El bloc ha estat una tasca d'aprenentatge però també de plaer. He gaudit molt escrivint, preparant i gestionant aquest bloc. Però el millor de tot ha estat sens dubte descobrir que els mots són una porta per l'amistat.

Diu l'Eclesiastès que hi ha un temps per a cada cosa. La vida ens mena a cops per camins difícils d'entendre, però cal saber interpretar-los per continuar endavant. Ara em sembla que ha arribat el temps de tancar el bloc i encetar nous camins, obert al futur.

Potser ens trobarem per la xarxa o per les muntanyes, però avui és el dia de dir adéu-siau, a reveure i moltes gràcies per acompanyar-me durant tots aquests anys.

Citació del diumenge

2009-11-15T08:00:00.000+01:00

Aquest Annapurna, al que ens haviem dirigit amb les mans buides, és un tresor del que haurem de viure durant la resta dels nostres dies. Conscients d'això, girem una plana de la nostra existència: una nova vida comença. En la vida dels homes hi ha altres Annapurnes.

Maurice Herzog

Els Pirineus vuitcentistes

2009-11-13T08:00:00.001+01:00

Els afrancesats que estimem els llibres sempre ens hem admirat la devoció que tenen els nostres veïns a recuperar llibres antics i fer-ne un petit esdeveniment. Obres de la bibliografia, oblidades, desconegudes o perdudes que un bon dia un savi o una rata de biblioteca redescobreix en racons ignots i es reediten. I llavors se’n parla, es lloa i es llegeix. És així com es fa i es construeix una cultura. Afegint baules a una llarga cadena que s'estén al llarg dels segles.

A casa nostra això no passa o si passa és excepcional. Llegim poc, recuperem menys llibres antics i quan ho fem no ho sabem vendre. Per això no voldria que restes en la desconeixença una reedició interessant. És el la Descripción física, civil i militar de los montes Pirineos (1794) del gallec José Cornide Saavedra.

Té un alt valor històric, i probablement sigui un dels primers textos sinó el primer sobre els Pirineus escrit des de la perspectiva d’un home il·lustrat. És una obra inèdita, que veu la llum per primer cop, i pensem que només té cinc anys de diferència respecte als cèlebres Observations faites dans les Pyrénées... que es considera una de les pedres seminals del naixement del pirineisme. És un text que s’ha d’entendre com a recolzament a la negociació amb França per la fixació de les fronteres. El llibre comença amb un discurs preliminar, on fa una revisió dels Pirineus des de l’Edat Antiga fins l’època moderna, segueix amb una Historia natural del Pirineo, amb explicacions geològiques, botàniques, de fauna, continua amb una descripció política de les geografies que l’envolten, és a dir, províncies o regnes, seguidament fa una relació dels monestirs dels Pirineus, i ho conclou amb un capítol miscel·lani. Com a apèndix s’incorporen uns documents per a defensar la posició espanyola en la fixació de les fronteres.

És un text clarament vuitcentista, que ens dóna una visió del Pirineu de tot superat a l’actualitat, però d’un enorme valor històric i documental. En fi, una raresa bibliogràfica pels erudits dels llibres dels Pirineus.

Descripción física, civil i militar de los montes Pirineos (1794). José Cornide Saavedra. Monografies de l’Ecomuseu n 5. Ed. Garsineu

Gourdon, per fí

2009-11-12T08:00:00.000+01:00

A França s'ha publicat un llibre d'història del pirineisme rellevant. Preparat per Jean Ritter es titula Le pyrénéisme aux Pyrénées Centrales avec Maurice Gourdon, té 425 planes, inclou 35 il·lustracions a la ploma, més de 150 dibuixos i fotografies. En venda directament de l'autor: Jean Ritter, Résidence Dauphine, Pavillon du Barry, 78430 Louveciennes. El volum econòmic costa 110 € i el de luxe, 220 €.

Gourdon fou un pirineista important i potser dels més desconeguts. Era un muntanyenc molt destacat, amb una tasca exploratòria dels Pirineus notable i l'inventor del pirineisme hivernal. Rentista, va tenir una trajectòria dilatadissima. Es va moure especialment pels Pirineus centrals, pel Luchonais i l'Aran. Caminaire infatigable, savi metòdic i escrupolós, reconegut com un dels millors especialistes de les ciències de la natura del seu temps, explorador de nous paisatges, topògraf, arqueòleg, fotògraf, dibuixant, amant de la muntanya per sobre de tot.

El llibre recull un text inèdit de Gourdon, 60 anys als Pirineus, de 241 planes, on recull els diaris que tenia de 1874 a 1936, on apareixen tots els elements de la seva llarga vida muntanyenca i de recerca. Al costat Ritter hi afegeix una biografia de 60 planes, una cronologia, una bibliografia exhaustiva i unes il·lustracions excepcionals.

Comiat de l'amic

2009-11-11T07:52:00.006+01:00

Comiat de l’amic

Baixà del cavall i oferí

la beguda del comiat.

Li preguntà

on anava i per què havia de ser així.

Li parlà amb una veu suau:

Amic meu, la sort no m’ha estat

propícia en aquest món.

On vaig? Vaig a vagar

per les muntanyes.

Busco repòs

per al meu cor solitari.

Torno a la meva pàtria, a la llar!

Mai no tornaré a allunyar-me’n.

El meu cor està tranquil i espera la seva hora:

L’estimada terra floreix

a la primavera pertot arreu

i reverdeix novament.

Arreu i eternament

el cel resplendeix de blavor a l’horitzó!

Eternament... Eternament...

Eternament... Eternament...

Eternament... Eternament...

(Estrofes finals de La cançó de la terra de Mahler. En conjunt, es tracta d’un recull de poemes (Die Chinesische Flöte) d’autors xinesos recopilat i traduït a l’alemany per Hans Bethge.)

La febre dels cims

2009-11-09T07:45:00.000+01:00

Alexandra és jove, bella i seductora, esportista i rica, molt rica. Està casada amb un opulent banquer suís, amb una residència al costat del llac Leman i un gran xalet a Zermatt, es desplaça amb helicòpter i no hi ha res impossible per a ella. Un dia decideix que vol ser la primera dona en assolir els 14 vuitmils i contracta al millor guia del moment, Alan Renoir, qui ja ha fet tots els vuitmils sense oxigen. Comencen les expedicions, les relacions entre el guia i la rica client s’emboliquen, els caràcters es perfilen, finalment arriba la desgràcia. I el llibre comença amb el judici al guia per part del marit vidu.

Fins aquí breument l’argument del darrer llibre de Marc Batard, després del gran èxit de la seva autobiografia, La fugida dels cims. Una obra de ficció, una clàssica novel.la d'amor, per variar de gènere i provar fortuna?

No, Marc Batard, en la seva vida professional, es va retirar del Shisha Pagma guiant a una dona que el va demanar per incompliment contractual i va patir un dur calvari judicial a la seva vida real.

Aquí recorre a la terapia que tant bé li va anar a la seva autobiografia. Escriure per alliberar-se dels fantasmes personals. Vell recurs, la literatura com a guariment.

El Resultat? Una novel·la actual, fàcil de llegir, però un punt previsible i esquemàtica, amb uns personatges evidents, unes situacions arquetípiques, carregades de tòpics. Una bona història, amb tots els elements (sexe, passió, altitud, desafiament) poc treballada. Tanmateix es llegeix bé, amb el regust que amb una mica més d’ambició i treball editorial hagués sortit un llibre més reeixit.

La fievre des sommets. Marc Batard. Ed.Glènat. 2008. 276 p.

Citació del diumenge

2009-11-08T08:00:00.001+01:00

La tardor és la primavera de l'hivern.

Henri de Toulouse-Lautrec

Felicitats

2009-11-06T07:34:00.000+01:00

Si l'hivern passat vam felicitar als companys que van fer la travessa del Pirineu amb esquis, projecte sempre meritori però especialment en hiverns com el darrer de gran severitat i fortes nevades, avui volem felicitar Mickaël Pelloux.

I per què? Doncs perquè l'hivern passat va fer la travessa dels Alps en esquis, des Puchberg amb Schneeberg (prop de Viena) fins Garessio, a tocar la Mediterrània italiana. Va sortir el 11 de gener i no va parar fins el 6 de maig. 116 jornades d'activitat, 1.500 quilòmetres, una motxilla de 20 kg. 32 dies de descans obligat pel mal temps, especialment persistent, i 110.000 mil metres de desnivell.

Felicitats, valent!

La vierge des Drus

2009-11-04T22:28:00.002+01:00

L'ascensió als Drus com a símbol d'una nova vida, de reconciliació amb un passat dolorós que resta enrere, com a plenitud de l'existència i a la felicitat de viure. Respirar al costat de la verge del Dru com a símbol de purificació, d'agraïment i de futur.

Una bona idea per a una novel·la de muntanya executada amb poc encert i menys fortuna.

El guia de Chamonix Daniel Grevoz va escriure aquesta novel.la fa uns anys i va tenir una certa acceptació. L'estiu passat la vaig comprar directament a l'autor, que va escriure una dedicatòria simpàtica, però fins ara no l'he pogut llegir.

Però la decepció ha estat gran. L'argument és massa lineal, la trama del tot previsible, els personatges plans, els matisos absents. L'intent de bastir una estructura ambiciosa fa aigües per totes bandes, la lectura esdevé feixuga, es va perdent l'interés i alguns passatges del tot inversemblants li treuen tota credibilitat. Potser el més xocants és que sembla escrita per algú que no és de muntanya.

A cops no reconèixer els propis límits i voler jugar a l'alta literatura té perills. I aquí tots els perills esdevenen desastre.

En fi, si aquest llibre cau a les vostres mans, no hi perdeu el temps.

La Vierge des Drus. Daniel Grevoz. Ed. La Fontaine de Siloe.2002. 228 planes.

2009-11-01T12:27:00.000+01:00

Aquell que mai no ha contemplat el color rosat d'un raig de sol per sobre una muntanya no pot tenir la menor idea del que significa la tendresa d'un color...

John Ruskin

Tardor a les valls d'Aneu

2009-10-30T17:53:00.003+01:00

El blog de Metereologia del Pallars publica avui un recull d'imatges de la tardor a les valls d'Aneu.

No us ho perdeu. El contrast dels grocs, taronges, ocres, marrons amb el verd intents crea un veritable festival de bellesa! I el fotògraf és un mestre.

Dopping a la competició

2009-10-28T08:00:00.000+01:00

Poc a poc es van destapant alguns aspectes foscos del món de l'alta competició en els esports de muntanya. Si la temporada passada el positiu dels guanyadors de la Patrouille dels Glaciers va aixecar polseguera, ara arribo a un text on una escaladora esportiva explica com corre la droga en els entrenaments i les competicions d'escalada. Em temo que això sigui només la punta del iceberg i que aviat anirà sortint la molta porqueria que hi ha.

Perquè, no siguem ingenus, en l'alta competició dels esports de muntanya hi ha la mateixa merda que a qualsevol altra esport. I més n'hi haurà quan més es vagi professionalitzant i hi hagi més interessos. Si ho voleu llegir, aquí ho trobareu:

http://www.planetgrimpe.com/itwmarine.php

Golf al Pedraforca

2009-10-26T08:00:00.002+01:00

Anar a escalar al Pedraforca? Massa clàssic.
A caminar per les rutes normals? Massa avorrit.
A fer gel a l'hivern? Ja no és novetat.
Gaudir del paisatge? Uff, quina vulgaritat.
Jugar a golf al Pedraforca? Per què no? Provem-ho.

Penseu que es broma? Gens ni mica.

Aquest primavera un grup de socis d'un important camp de golf de Catalunya van contractar un guia i van pujar al Pedraforca. Des del Pollegó van llançar diverses pilotes amb el pal reglamentari cara nord enllà. No consta que ferisin a cap escalador ni excursionista. No sabem si el swing va ser correcte o si van quedar per sota par del Pedra.

Citació del diumenge

2009-10-25T12:11:00.001+01:00

I jo no les havia pas vistes mai aquelles feixes, aquella ermita,
aquelles muntanyes; no, n'estava segur, allò no era un record; però,
que eren belles i com me les estimava aquelles terres mai visitades!
Per por de perdre'n la imatge, vaig abstenir-me de discutir i
analitzar el meu estat. Amb el cap caigut i els ulls enllorats vaig
seguir embevent-me del meu semisomni, sometent-m'hi passivament com
una planta a la mullena agradosa d'una boira que passa.

Joaquim Ruyra, La parada (1919)

Pessigues

2009-10-24T00:10:00.002+02:00

Avui els més pessigues han tret els esquís, s'han posat les pells, han fet les primeres traces i el primer descens.

Uns pessigues a Gavarnie

Altres a Anéou

Suite Russell IV

2009-10-22T08:00:00.006+02:00

Amb aquest apunt posem fí a aquesta sèrie sobre Russell que hem anat redactant durant els darrers temps. Si cap lector té alguna noticia sobre cap fet de Russell serà benvinguda la seva ressenya. Deixem també de dedicar a Russell la citació del diumenge.

Personalment tanco el centenari amb la frustració de no haver aconseguit traduir i publicar el seu llibre Souvenirs d'un montagnard en català, després de lluitar-hi molt i haver trucat massa portes. Però amb l'esperança sobre un projecte d'una filmació ambiciosa sobre Russell impulsada per una productora catalana, que si arriba a veure la llum serà una aportació molt digne al personatge.

Qui ningú no s'enganyi. Tots els actes i ressenyes recollits aquí no amaga que ha estat un centenari discret i més aviat poc concorregut. Russell té un reducte de fidels molt ferm, però continua sent un enorme desconegut pel gran públic de muntanya. En cert sentit és inevitable. La seva filosofia, la seva estètica, la seva literatura i la seva figura ja no és la dels nostres temps. Ara anem per uns altres verals.

I prou de Russell (per una temporadeta).

Suite Russell III

2009-10-21T08:00:00.003+02:00

El Museu Pirinenc de Lorda prepara de cara a finals d’any una exposició temporal dedicada a Russell.

A començaments d’abril s’ha presentat la pel.lícula “Vignemale II, l’epopee Russell”, un films que recrea les seves estades al Vignemale i perfila el personatge.
http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article524

El 10 de setembre Henry es va descobrir una placa a la façana de la vil.la de Biarritz on Russell va morir, que era la casa del seu germà, casa encara en mans de la familia. http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article701

I un altre film de René Druil sobre els origens del pirineisme, on d’esquitllentes hi apareix Russell.
http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article59

A casa nostra la celebració està passant amb discreció. Els companys del CMH, continuen amb el seu cicle Russell, i a banda de les sortides resseguint les seves ascensions, estan preparant una exposició sobre el personatge.

Les revistes Vèrtex i Excursionisme han publicat sengles articles recordatoris del genial pirineista.

Alberto Martínez Embid, sens dubte l’expert peninsular sobre Russell més complet i preparat, porta publicats al seu bloc diversos apunts recollint aspectes del pirineista insigne que cal llegir.
http://albertomartinez.desnivel.com/blogs

El mateix Alberto Martínez Embid ha anat publicant a la revista-anuari de Montañeros de Aragon diversos articles i monografies sobre Russell complets i interessants.

He aprofitat per rellegir Le guide foudronye, un llibre que relata l'impossible rencontre entre Russell i Sherlock Homes ben resolt, de lectura molt amena.

El periodista i escriptor Rafael Vallbona ha recordat Russell al seu bloc: http://casavbn.blogspot.com/2009/07/cultures-de-muntanya-i-de-ciutat.html

Carlos Bravo ha recordat al seu blog el personatge amb un resum biogràfic. http://carlosbravosuarez.blogspot.com/2009/04/cien-anos-de-la-muerte-de-henry-russell.html

Al bloc Metereologia del Pallars el mes de juny el recorden també. http://meteopallars.blogspot.com/2009/06/henry-russell-lenamorat-dels-pirineus.html

El diair basc Gara n'ha donat noticia.
http://www.gara.net/paperezkoa/20090601/139937/es/Henry-Russell-figura-original-emblematica-pirineismo

Suite Russell II

2009-10-20T20:04:00.000+02:00

La revista Pyrénées, el sancta santorum del pirineisme, recull en el seu número 237, gener de 2007, un exhaustiu recull dels articles publicats per Russell o referenciats a ell a la mateixa Pyrénées o al Bulletin Pyrénéen, preparat per Gérard Raynaud.

La llibreria Lis'Arts d'Arreu va ser de les primeres en recordar Russell amb una exposició sobre el genial pirineista. http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article448&var_recherche=russell

El mes de juny es va fer un homenatge a Russell a Gavarnie, al costat de l'estatua erigida en el seu record. http://www.revue-pyrenees.comspip.php?article656&var_recherche=russell

La Mediateca Municipal de Pau ha organitzat una exposició sobre Russell.

El dia del centenari de la seva mort, 5 de febrer, l’Associació sociocultural Vacances Bretagne-Pyrénées ha dipositat un ram de flors a la seva tomba al cementiri de Pau.

L’associació Amics del llibre Pirinenc http://www.amis-du-livre-pyreneen.fr/ ha reeditat tres obres rares de Russell: Pau, Biarritz, Pyrénées (1890), A fortnight in the Pyrennees (1868), Deux semaines dans les Pyrénées, el primer cop que s’editen en llengua francesa.

Si teniu curiositat per llegir o fullejar l'original de Souvenirs d'un montagnard, el trobareu en línia a Gallica, la biblioteca digital de la BNF. http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k1030157

La revista Pyrennées d'abril 2009 recull i publica la correspondència inèdita entre Russell i les autoritats franceses relatives a la concessió del Vignemale per a construir les seves grotes. http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?rubrique208

Encara que una mica antic, aquí trobareu un video amb una conferència feta a Pau el 2006 sobre Russell. http://www.pau.fr/webtv/?video=russel_01&debit=bas

L’editorial Monhelios ha fet una nova reedición dels clàssics Souvenirs d’un montagnard (www.monhelios.com)

Rescat al Puigmal

2009-10-19T23:20:00.003+02:00

Escena I

Bombers: quin rotllo de guardia. Avui no passa res. Ring!
Veu: Atenció, us truco des del mòbil. Hi ha un problema al Puigmal.
Bombers: rebut. Què passa exactament? A quin lloc?
Veu: doncs estem al cim. Dos persones pateixen mal d'alçada, potser tenen un edema. A més a més altres s'estan congelant, estan esgotats i no poden baixar. Altres tenen cagarrines i n'hi ha quatre mes amb ampolles als peus i s'ha acabat l'esparadrat.
Bombers: quines condicions hi ha?
Veu: bon temps, sol radiant i un ventet lleuger de nord.
Bombers: bé, activem el dispositiu. En pocs minuts un helicòpter arribarà i es farà càrrec dels accidentats.

Noticia de redaccio abans de la seva publicacio: un grup de polítics i càrrecs electes han estats rescatats pel cos de bombers del cim del Puigmal. Unes condicions meteorològiques del tot imprevisibles han provocat lesions en uns muntanyencs que anaven perfectament equipats i havien seguit tots els protocols de seguretat.

Escena II
Bombers: pregunteu al departament d'Interior si hem d'enviar la factura del rescat del cap de setmana del Puigmal.
Conselleria: I tant! Només faltaria! Que es pensen aquests excursionistes pollosos? Sinó saben anar pel món i els bombers els han de treure les castanyes del foc que paguin! I sinó que es quedin a casa.
Bombers: pero aquest cop no han estat excursionistes, sino uns polítics d'Erc.
Conselleria: d'Erc?. Diu el conseller Saura que el Carod li ha demanat que aquests els hi apliqueu tots els recarrecs que pogueu. Que es fotin.

Escena III
Presidència: President, que ha trucat el Puigcercos indignat. Que ha rebut un factura dels bombers pel rescat del Puigmal i diu que no pensa pagar. O el Saura anula la factura o trenca el tripartit.
Uf... Truque al Saura i digueu-li que s'oblidi de tot. Sino el faig fora del govern.

Noticia publicada: Un excursionistes amb problemes han estat rescatats per un grup de politics que pujaven al Puigmal i han estat tornats sans i estalvis a Nuria. El director general de Proteccio Civil ha donat una medalla als rescatadors per la seva tasca i el Sr.Puigcercos l'ha anat a recollir en nom de tots.

S'acaba la funció (continuarà...)

Suite Russell I

2009-10-19T08:00:00.011+02:00

Transcorregut l'equador de l’any del centenari del naixement d'Henry Russell em dóna la sensació que les celebracions més importants ja s'han dut a terme. Al llarg d'aquests mesos he anat recollint aquelles alguns dels fets commemoratius més rellevants del que he tingut coneixement. N’hi ha per triar i remenar.

L’any del centenari ha portat una florida de reedicions i edicions de textos del genial pirineista o sobre la seva figura. Una de les publicacions més esperades és una biografia sobre ell, preparada per una renaboda. Absolutament imprescindible. Té 464 planes i costa 18 euros . Per comprar-lo http://www.editions-sudouest.com/nos-editions/editions-sud-ouest/1275-henry-russell-1834-1909-une-vie-pour-les-pyrenees.html. Henry Russell (1834-1909). Une vie pour les Pyrénées, és un llibre molt ben treballat, modern, actualitzat i probablement la biografia definitiva durant uns quants anys sobre Russell. De lectura imprescindible pels seguidors incondicionals. Aquí una petita entrevista a la seva autora http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article615

Els erudits han celebrat l’edició del llibre mítics i secret de Russell: Histoire d’un coeur. En principi no és un llibre de muntanya, sinó una novel.leta sentimental on Russell escriu sobre l'amor impossible entre un jove noble i una jove d'una altra religió i diferent posició social que acaba malament. Tothom hi veu el reflex de l'amor impossible que va tenir Russell per una noia amb la que no es va poder casar per expressa prohibició paterna, el que li va produir una gran frustració vital, el va empènyer als seus viatges arreu del món i finalment al seu amor a la muntanya. Russell va destruir avergonyit els exemplars del llibre i només se'n conserven tres originals, dos en mans privades i un en una biblioteca pública. La família fins ara no l'ha volgut treure a la llum, i ara surt aquesta edició de bibliòfil sense el seu consentiment, amb una petita polèmica que no amaga la seva rellevància, perquè el mateix Russell el va destruir i va establir que mai no es podria reeditar, ni tan sols després de mort. Així que un cop més s’ha incomplert la voluntat pòstuma d’un autor. Amb una tirada de 246 exemplars, de preus elevats, reservats als membres del club dels Amics del Llibre Pirinenc. Ha estat una edició confidencial, quasi clandestina, no repertoriada (no té ISBN, ni data ni lloc d’edició, ni dipòsit legal), que ja està esgotada i només es pot trobar a preus encara més elevats pels llibreters de vell.

A la primavera les Publicacions de la Universitat de Grenoble van publicar un nou llibre sobre Russell. Henry Russell et ses grottes, de Marcel Pérès. http://www.pug.fr/titre.asp?Num=1088 Aquí en podeu llegir un extracte.http://www.pug.fr/extrait_ouvrage/ERussell.pdf

Citació del diumenge

2009-10-18T11:00:00.002+02:00

Estimo tant la neu quan no fa fred, i com brilla al sol de juliol! Es l'emblema més bell de l'inocència, perquè la seva blancor reflexa el blau del cel.

Henry Russell.

Foliage

2009-10-14T08:00:00.001+02:00

Enguany la tardor va un pèl endarrerida a casa nostra. Potser les temperatures suaus d'aquest inici de tardor, la humitat dels boscos o el canvi climàtic, ves a saber, fan que la gran explosió dels colors tardorencs encara no s'hagin produit, llevat del Pirineu.

Mentre això arriba, molts dies m'entretinc seguint el fastuós foliage de la costa est americana. Un festival pels dies ensopits.

Aquí alguns recursos:

http://www.yankeefoliage.com/

http://www.boston.com/travel/explorene/specials/foliage/specials/foliagemap/

http://www.weather.com/activities/driving/fallfoliage/

http://www.accuweather.com/promo-ad.asp?partner=accuweather&traveler%3C=0&page=fallfoliage&dir=aw

Novament sobre els rescats

2009-10-13T22:03:00.002+02:00

En aquest bloc hem parlat a bastament sobre el cobrament de rescats a Catalunya. Quan el passat 1 d'octubre es va oficialitzar el cobrament vaig fer un esborrany per parlar-ne novament, que al final no he publicat per a no repetir-me. Es poden dir algunes coses noves, però fa un parell de setmanes en parlàvem aquí.

Però ahir llegia el darrer Desnivel i una carta dels lectors obria una nova perspectiva sobre la que no havia pensat. Relata un escalador un rescat a Travessani, la correcta operativa logística, però la deficient atenció mèdica, amb possibles conseqüències medulars greus. Assenyala la diferència entre la medicalització en els rescats segons qui els faci, i la manca de formació mèdica dels bombers de la Generalitat. I ho rebla indicant que si ara la Generalitat vol cobrar, ha d'estar disposada a oferir les prestacions exigibles en un servei de pagament, ha de tenir personal amb formació i mitjans adients. I sinó que vigili amb les conseqüències (judicialització).

Queda dit. Em penso que té tota la raó..

Una vetllada amb Doug Scott

2009-10-13T08:00:00.007+02:00

Un viatge professional a Madrid em deixa una tarda lliure. Tafanejant com omplir les hores llegeixo que a la llibreria Desnivel aquell vespre Doug Scott hi fa una conferència. Cap allà hi faig cap. La llibreria, per qui no la coneix, té molt encant, tota de fusta i amb un bon fons, amb molts continguts espanyols i estrangers difícils de trobar a casa nostra.

El Darío Rodriguez em presenta Doug Scott i xerrem un parell de minuts. És un venerable septuagenari, no massa alt però fort, que encaixa amb energia. Després em dirà el Dario que no està massa fí, que ha envellit malament, potser pagant excessos de joventut. Ara té una aparença impecable, ben vestit amb una camisa esportiva i americana, amb uns cabells blancs ben clenxinats, una cara neta i unes ulleres lleugeres, molt lluny de les seves clàssiques fotografies de hippy pelut. Podria passar per un jubilat que ve a passar l'hivern al costat de la Mediterrània, que juga a cartes i petanca i res no recorda el seu passat. Prepara minuciosament la conferència, parant atenció als petits detalls.

La conferència la fa en anglès, amb algunes traduccions ocasionals, però difícil de seguir, ja que empra sovint paraules en argot, frases amb doble sentit i una finissa ironia típicament british. La conferència consisteix en un seguit de diapositives, sense un fil argumental, saltant cronològicament endavant i enrere, mal estructurada i lenta. Xerra sense parar i arriba a fer-se una mica pesat.

Però mentre tots l'escoltem embadalits és inevitable pensar que allí davant tenim un personatge històric, un dels grans protagonistes de l'himalaisme britànic, un dels millors alpinistes de tots els temps, un company de Bonnington, Don Williams, Tasker, Boardam, Mackyntire, un supervivent nat, el protagonista d'una excepcional història a l'Ogro, de la primera a la sud de l'Everest, un defensor del genuí esperit d'escalada anglesa, absolutament contrari als claus i defensor d'un estil net i pur.

Va començar a escalar als dotze anys, amb la corda d'estendre la roba de la seva mare però aviat la va canviar per la corda d'arrossegar cotxes del seu pare que era més segura. Scott no és només un excepcional alpinista, sinó un grandissim escalador.

Com a bon britànic ha viatjat per totes les muntanyes del món (Atles, Andes, Baffin, Mackinley, Alps, Pirineus amb una repetició de l'Anglada al Tozal a Ordesa, etc), però l'Himalaia ha estat la seva segona llarg, amb dotzenes de viatges i expedicions.

Afirma que a la muntanya no hi cap la competició amb els altres, només amb un mateix i amb la muntanya. No li fa vergonya confessar que ha passat por escalant, que de jove va clavar algun clau i que ha perdut massa amics a la muntanya. Admet que el cim de l'Everest té quelcom d'especial, diferent a tots els altres vuitmils i que es cert que en altitud sembla que t'acompanyi una altra persona, però que no és més que el teu doble. Ara està implicat en una ONG que mena projectes de cooperació per a millorar les condicions de vida del poble nepalí.

A la sala hi ha alguns dels grans noms de l'alpinisme madrileny: Sebastian Alvaro, Carlos Soria, Pedro Nicolas, Carlos Suarez i al final signa llibres i fotografies.

Ha estat una vetllada curiosa, un pèl avorrida, però amb el testimoni d'un personatge històric, absolutament excepcional, que desprèn carisma.

P.S. Si, no vaig poder evitar marxar de la llibreria sense comprar dos llibres. Hi ha vicis que l'edat no guareix.

Citació del diumenge

2009-10-11T08:00:00.001+02:00

Jo preferiria viure amb les àligues sota una roca que en aquests antres infectes i plens de fum, on s’instal·len els mandrosos pastors dels Pirineus.

Henry Russell. (durant l'ascensió al Carlit)

Fira del llibre de muntanya del Collsacabra

2009-10-07T00:10:00.002+02:00

Diumenge m'acosto al Collsacabra, per tafanejar per la Fira del Llibre de Muntanya. Enguany s'escau a Cantonigros. Potser és el lloc on la ubicació és més lluïda, enmig d'un gran prat verd, amb grans panoràmiques i amb un temps esplèndid.

Hi ha el tendal de sempre, amb els components de sempre. És a dir, llibreries, editorials, centres excursionistes i llibreteres de vell. Enguany s'hi han afegit la gent de la federació de espeleo i trobo a faltar l'editorial Farell.

Durant el matí l'espai és força concorregut, potser degut a la gent de la cursa de muntanya que hi treu el nas. Durant el migdia i la tarda l'afluència és molt menor. Diuen que durant dissabte hi havia força gent.

Enguany em sembla notar menys activitats paral.leles. Es fa la presentació d'alguns llibres, diumenge hi ha una taula rodona interessant sobre el llibre digital a la muntanya, però en general és més pobre.

Hi trobo diversos autors. Alguns fan tractes amb els seus editors i li posen fil a l'agulla a projectes. S'hi veu l'Araceli Segarra, l'Edu Sallent, el Pako Sanchez també hi ha passat, el Josep Nuet, etc. Passa alguna cara coneguda, però menys que altres anys.

Dino amb editors i llibreters. Es gent que valora la Fira i que hi aposten, però sembla que el model ha arribat a un cert esgotament després de vuit edicions. Els fundadors i impulsors haurien de donar el relleu a altres formules, i sembla que s'està treballant per crear una mena de fundació o organització més institucionalitzada per vetllar i impulsar la fira de manera que no depengui d'una persona. Es diu que no tots els ajuntaments volen la fira i que el pressupost cada any és més petit.

Tanmateix es complicat trobar-hi solucions. Surt la redundància d'actes a la comarca, com el Festival de Torello i la Fira de Vic en poques setmanes de diferència i es parla de traslladar-la a la primavera. Es diu que la Fira s'hauria de vestir amb més activitats paral.leles (p.e. una prova d'escalada, altres competicions, i tot tipus d'activitats) per anar transformant-se en un Festival de Muntanya, amb una forta presència del llibre de muntanya però no exclusivament. En fi, idees i propostes per a una fira que sembla haver arribat a un cert final d'etapa i a la que potser li calen nous aires, una mica de renovació i més empenta.

Tanmateix per a qui ens agraden els llibres és una festa. No tant per les novetats que es poden trobar, que habitualment ja les pots tenir a la llibreria, sinó per a veure-les totes de cop i xerrar amb la gent. Com sempre la presència de guies i reculls d'itineraris és aclaparadora i la narrativa de muntanya continua brillant per la seva absència, testimoni de la manca d'autors i projectes, L'ambient de la Fira sempre ha estat molt agradable i cordial i enguany també, llevat d'un petit incident que val més oblidar.

Jo finalment em decideixo per endur-me a casa la reedició en facsimil dels Butlletins del Centre Excursionista de Lleida de 1908 al 1936, droga dura, i un llibret narratiu de Victor Luengo sobre la Carros de Foc editat per Milenio, l'editorial castellana de Pages.

Tot marxant de Cantoni s'alça la lluna plena sobre el Pla d'Aiats, perfecte, immensa i que sembla a tocar. M'aturo uns moments en un marge a contemplar-ho. És una estampa corprenedora, d'una bellesa grandiosa. Només per això ja hauria valgut la pena el viatge.

2009-10-05T08:00:00.000+02:00

Uns dies d'estada aquest estiu per l'Alt Berguedà em permeten assabentar-me d'una divertida polèmica local.

Resulta que fa sis anys un xeic àrab va comprar el poble de Peguera i tota la finca que l'envolta per 3,6 milions d'euros a la família d' Ignacio de Olano i Fontcuberta de Barandiarán i Casanova, comte de Fígols, un dels grans protagonistes del passat miner de la comarca.

Va conèixer la contrada gràcies a l’alemany Harald Kuspert, qui té muntat un centre de reproducció d'aus rapinyaires a Odén, sota el Port del Comte.

Els seus plans passen per la reconstrucció de les cases del poble i l'impuls d'iniciatives per a revitalitzar la contrada amb un projecte de turisme rural. Es ven com un projecte respectuós amb la natura i l'entorn, res a veure amb el que es fa actualment a Dubai.

Durant aquest temps s'ha fet feina de despatx per a poder tirar-ho endavant i fa poques setmanes la Generalitat va aprovar el nou pla urbanístic de Fígols, el municipi al qual pertany Peguera. El document inclou un Pla Especial per als 750.800 metres quadrats de Peguera, tots propietat del xeic, que permet l’ús residencial a les cases rehabilitades, la construcció d’un hotel, un negoci de turisme rural, l’ús esportiu i hípic (el xeic vol criar cavalls de pura sang al Berguedà) i també la construcció d’una escola i centres d’interpretació de la naturalesa. Es prohibeix, a més a més, enderrocar més del 20% de les cases, gairebé totes ja enrunades, que componen aquest poble.

Però vet aquí que quan el xeic ja tenia la llei a favor, un pagès de Prats de Lluçanès que fa molts anys que hi porta les vaques a pasturar ha dit que no marxa. Que a les seves vaques no les treu cap xeic àrab d'aquelles pastures on sempre hi han peixat. Afortunadament els representants del xeic diuen que volen arribar a un acord amb el pagès per trobar una solució negociada i convenient per a tots.

Peguera és una contrada dolça i meravellosa, on sovint hi vaig a passejar. Ja em va doldre que hi asfaltessin la carretera i ara encara em doldria més veure-hi hotels i milionaris corrent per allà.

Potser el que vol fer el xeic àrab sigui respectuós i es faci amb cura. Potser ens hauria de fer pensar el fet que un poble i terres com aquelles acabin en mans dels àrabs. Potser ens hauríem de plantejar perquè Rasos de Peguera s'està enrunat. Potser caldria reflexionar que es vol fer amb tantes contrades del Berguedà abandonades.

Ja sé que és molt fàcil fer demagògia i que tot és més complex del que sembla, però personalment felicito a aquest pagès i els seus collons, que s'atreveix a plantar cara a tot el poder i diners d'un xeic àrab només amb unes vaques.

Citació del diumenge

2009-10-04T08:00:00.000+02:00

Les excentricitats sempre tenen èxit. Però nosaltres, els de l'antiga escola, esperàvem que romandrien a la terra baixa. Dissortadament no és així!...

El veritable objectiu dels ascensionistes moderns ja no és el d'escalar un pic per gust, per entusiasme, i per gaudir de la vista, ans bé el d'arribar-hi com més difícilment millor, i multiplicant voluntàriament fins l'infinit els més complicats equilibris.

Henry Russell

Fira del llibre de muntanya

2009-10-02T08:00:00.001+02:00

Atenció als despistats. Aquest cap de setmana es celebra una nova edició de la Fira del Llibre de Muntanya del Collsacabra. I ja van vuit edicions. Enguany toca a Cantonigros. Cita imprescindible. En farem una crònica.

http://www.firallibremuntanya.net/catala/catala.html

Petita col.lecció de paisatges

2009-10-01T08:00:00.001+02:00

Quina relació hi ha entre les pastures, les illes desertes, les platges, les cascades, els cims o els deserts? Que són paisatges, petits o grans bocins de natura on alguns humans tenen una especial atracció. Des d'una perspectiva que segurament a Catalunya seria discutida (aquí en sabem molt de paisatge i en parlem com a grans experts, però aquí ho centrem exclussivament en l'actuació de l'home sobre el medi i el territori), aquest llibre entén el paisatge des d'una perspectiva molt més natural, verge, sense gaire o gens presència humana.

I no només els grans paisatges, espectaculars, com els cims o els canons, la immensitat i grandesa, sinó també els petits paisatges, més discrets i íntims, potser més propers, com els camins i senderes, els turons o els prats. Perquè ambdós són importants. Els paisatges excepcionals i els recollits i personals. I el temps, el temps en un paisatge, els seus ritmes, diferents dalt un cim o al cor del desert, i l'home allí enmig.

L'autor no té una visió bucòlica o ingènua, reclamant una natura teòricament autèntica o un paisatge verge i millor. Reclama i reivindica un tempo més lent, pausat, humà en el fons. I reclama una altra relació de l'home amb la natura, des d'una posició de tu a tu, no de superioritat, i sobretot uns altres valors. Perquè “Tot gran paisatge és una invitació a posseir-lo caminant...” (Gracq).

El text està escrit amb una prosa fina, depurada, fruit de molta meditació. El llibre descriu 15 paisatges, des de la mirada d'un geograf humanista que vol establir un diàleg entre l'home i el territori, des de l'humilitat. Més que paisatges aquest llibre s'hauria de dir Petita col.lecció de natura.

Petite Collections de Paysages. Pierre Gilloire. L'Arpenteur. ed.Gallimard. 173. França, 2009.

Pluja

2009-09-30T08:00:00.000+02:00

Baixàvem del Comabona pel vessant sud, cap a Gisglareny. La previsió s'estava complint i el dia era gris, els núvols espessos i la tempesta s'acostava. I tal dit tal fet, el soroll del tro i es posa a ploure. Ens aturem i de la motxilla cadascú treu la seva jaqueta de Goretex.

Uf, que maco el teu. Si, és nou, el vaig comprar aquest estiu a Chamonix. És ultralleuger, té una columna d'aigua extraordinària, i em va costar una pasta que no vulguis saber.

Enfront hi ha un ramat de xais. Sobre una pedra el pastor ens mira amb el gos als peus. Impertèrrit a les primeres gotes ha obert el seu paraigües i ha restat immòbil.

Va, marxem que encara ens mullarem.

Quan passem pel seu costat ens saluda lleument acotant el cap sota el paraigua. Nosaltres tirem avall apressats. Ell resta aquí dalt, sense por a la pluja ni la tempesta. Esta segur sota el paraigües.

I el company puja la cremallera del seu goretex.

Sorpreses...

2009-09-28T08:00:00.001+02:00

Mai no pots dir que coneixes bé una contrada, per molt que t'ho pensis. Jo creia que la Cerdanya pocs secrets em reservava, però aquest estiu n'he descobert alguns insospitats.

El primer va ser sobre el poble de Cava. Un riuet que baixava directe de les parets del Cadí, d'aigües gèlides, amb uns gorgs i tobogans divertidíssims. Ens va omplir una diada esplèndida, amb banys i caminades per boscos densos sota l'esguard del Cadí sense veure-hi ningú.

Al cap d'uns dies ens enfilàvem cap a Estamariu. El pla era veure pedra picada. Visitar la renovada església de Sant Vicenç d'Estamariu, reconstruïda pacientment durant més de cinc anys. S'hi ha refet tot el taulat, s'ha aixecat una nova paret exterior i s'hi han descobert uns frescos romànics, els únics de tota la comarca conservats en el seu lloc original. El conjunt és digníssim, ben agençat i amb una reconstrucció curosa, sense estirabots de cap arquitecte que vol ser original. Seguim cap a Bescaran, per admirar el seu magnífic campanar. Torre esvelta, d'una simplicitat rústega, elegant. Ens captiva i durant una bona estona ens hi recreem.

Però avui continuem amunt. La pista s'enfila i va a sortir als estanys de la Pera. Passa ràpidament d'una vegetació de secà a una d'alçada. Però el més destacable és el conjunt de bordes, pastures, prats i marges. Al trencall de la pista que s'adreça cap a Arcavell o el Bosc de la Rabassa deixem el vehicle i passegem. La contrada és deliciosa, amb unes prats que s'eleven cap a les alçades. Avui però no anem als cims, sinó a recórrer aquesta geografia, mut testimoni d'un passat agrícola i pastorívol del tot perdut. Record d'un temps on des dels pobles s'aviava el bestiar a les pastures de muntanya, i al seu redós s'hi aixecaven bordes, estables i es tancaven els prats amb vailets. Els pastors i pagesos ho vetllaven i sense ser-ne conscients construïen un paisatge harmoniós i bell. Ara tot està enrunat, però encara resten les edificacions, els corriols perduts i els rastres d'un passat que no tornarà.

El paratge és bellíssim. Hi passegem durant estona, contemplant aquests prats infinits, amb el Cadi com a teló de fons i la immensitat de l'Alt Urgell a l'oest. Recollim gerds, ens aturem a les bordes, resseguim els murs de pedra seca. La solitud i la immensitat és total. És tot un descobriment que ens encanta.

De retorn seguim la pista cap a Castellnou de Carcolze. Més bordes i la gran planicie del coll de Sorri. Aquí l'herba està segada, arriba el corrent elèctric i hi ha alguna borda arranjada. És cap al tard i el sol comença a davallar. Els grills canten, l'herba oloreja, i la immensitat del paratge se'ns imposa. És esplèndid i ens aturem uns minuts per a gaudir de tanta bellesa i serenitat.

Castellnou és un poble penjat, reconstruït però que manté la seva fesomia original. I la foscor cau abans d'arribar al Segre i la carretera general. Però el nostre cor roman a les alçades, no de les muntanyes, sinó de les valls.

Citació del diumenge

2009-09-27T08:00:00.000+02:00

D'on ens ve, en un mot, la passió de les muntanyes? No són elles els símbols més tristos i més eloqüents de la vellesa, de la decrepitud i de la mort? Com analitzar, com comprendre l'encant sempre nou que troba el cor humà, l'organ per excel·lència de la tendresa, a exiliar-se a les geleres, a l'etern hivern i la desolació de les muntanyes en ruïnes, al costat dels llacs fúnebres i dels abismes farcits de llàgrimes de neu, i el més lluny possible dels homes, allí on no hi ha cap rastre?

Jo d'això no trec la conclusió que cal estar absolutament sol per a emocionar-se vivament davant dels grans espectacles de la natura. Però...potser si que en cal. És un estat mòrbid de l'ànima, que aquesta necessitat de recolliment i isolament, quan es tasta una emoció sincera, pregona i dolça? No, mil vegades no.

L'amor una mica misantrop de la natura no és una malaltia: no és més que una paradoxa i un misteri. La nostra ànima és plena d'enigmes. Els veritables malalts, són aquells qui pretenen, i que creuen realment que quan més nombrós s'és en una ascensió de muntanya, ella és més agradable i més útil. Quina enorme heretgia. Es com si s'esdevingués que el millor mitjà de llegit un llibre, d'aprofitar-lo i de gaudir-lo, es fer la lectura en comú, cinc o sis a la vegada, agafats de la mà, i en veu alta. No seria ultratjar al seu autor?.

Henry Russell.

Caminar per pensar

2009-09-23T08:00:00.001+02:00

Des de fa temps cada cop m'interessen més els llibres i textos que s'escriuen al voltant del fet de caminar. Des d'alguns autors clàssics fins a d'altres del tot contemporanis, cada cop hi ha més gent que reflexiona sobre algunes idees, sentiments i filosofies que es desprenen d'un acte tan senzill com posar una cama darrera l'altra i que la humanitat ha practicat des de la nit dels temps.

Per això quan vaig llegir la noticia de la publicació d'aquest llibre em vaig afanyar a aconseguir-lo i durant aquestes vacances l'he enllestit.

És un text d'assaig, que vol recollir alguns elements importants del caminar. La primera frase ja és tota una declaració d'intencions: “caminar no és un esport”. A partir d'aquí reflexiona al voltant de la llibertat que dóna el caminar, la lentitud que es desprèn de la vida quan es fa a peu, el valor de la solitud o el silenci, el sentit de l'eternitat o el pelegrinatge. I també escriu sobre pensadors que han estat bons marxaires, com ara Nietzsche, Kant, Rousseau, Rimbaud, Thoreau, Nerval.

És un llibre interessant. Planteja idees i qüestions del tot pertinents. L'autor les vol reflexionar entre la filosofia i la poesia i potser això dificulta el resultat final. El to no aconsegueix ser del poètic, ja que quan es posa sensible grinyola una mica, ni del tot assagista, ja que és massa descriptiu, però en qualsevol cas és un text altament interessant, intel·ligent i reflexiu.

Marcher, une philosophie. Frédéric Gros. de.Carnets Nord. 2009. 300 p

Del Costabona a l'Orhy

2009-09-22T08:00:00.001+02:00

Avui prenc el sol dalt del cim de l'Orhy, el darrer dos mil abans del mar. Recordo que no fa ni un mes estava dalt del Costabona, el darrer dos mil abans de la Mediterrània. Entre aquests cims s'estén una cadena de muntanyes que a alguns ens té el cor robat. No són millors ni pitjors que altres serralades, però són les nostres muntanyes i per això les estimem.

Alguns diuen que hi ha molts Pirineus. La diferència de pobles, llengües, cultures, orografies, geologies, climatologies i altres -ies fa que no es pugui parlar d'un únic Pirineu, sinó dels Pirineus.

Potser tinguin raó i és evident que entre la Mediterrània i el Cantàbric hi ha moltes diferències, però avui assegut aquí dalt crec que hi ha un nexe entre l'Orhy i el Costabona. Potser sigui un nexe immaterial, tel·lúric, però els sento germans. Potser el mateix aire que bufa al Costabona em refresca avui aquí, potser el mateix sol del Costabona em bressola a l'Orhy, però em penso que encara que hi hagi aquesta diversitat hi ha també una unitat evident. El Pirineu existeix, i des del Costabona a l'Orhy acull a molts mons, però tots compateixen quelcom que els agermana.

Irati

2009-09-21T08:00:00.001+02:00

Fa estona que em miro i em remiro la mata boscosa del davant. No em cansaria mai de contemplar-la. M'aturo a cada arbre, a cada branca, a cada fulla. És una mata densa, on es barregen els avets i els faigs de manera indestriable, que s'estén horitzó enllà, sense fi. Per a uns ulls mediterranis com el meus, acostumats a un clima on sempre hi falta aigua i el sol apreta, cada bosc és un petit miracle.

Per això un bosc com el d'Irati és quelcom majestuós. Més de 17.000 ha continues de bosc. Aviat es dit. Res a veure amb la Fageda de Jordà, amb el Montseny, amb les Guilleries o la Garrotxa. Això és una altra dimensió. Per extensió però també per qualitat. Faigs i avets gegantins, interminables, amb les falgueres i els avellaners fent pessigolles als seus peus. Ara entenc perquè li diuen la Selva d'Irati. És un bosc dens, potent, viu i sa, ple de vida i que crida a la vida. La força d'aquest bosc és extraordinària i ho noto en el meu cos i en el meu ànim.

Al cap em venen els textos de John Muir. Potser aquells boscos que va descobrir a la Sierra o a Alaska s'assemblen una mica a aquest. No ho sé, però ara entenc millor el seu entusiasme i admiració per aquells colossos vegetals.

Fa més de sis hores que camino per Irati i només he tastat un petit bocinet. Camino i contemplo, però va caient la foscor i cal recular. Descobreixo dues persones que estan preparant el seu bivac. Avui dormiran a Iraty. Potser tenia raó XXX quan va dir que per estimar un bosc calia dormir-hi i passar-hi la nit. Jo avui no ho puc fer, però he començat a estimar Irati.

Citació del diumenge

2009-09-20T22:28:00.002+02:00

Les ascensions tenen un costat psicològic; un es torna no solament fort, sinó també filòsof; perquè l'home es regenera sempre, al respirar, a les muntanyes, aquests vents sonors, sans i melodiosos que semblen venir d'un món més feliç i pur que el nostre.

Henry Russell

Rescats a la muntanya (II)

2009-09-16T08:00:00.000+02:00

En Pep Fosalba, de Granollers, amb la seva carta a La Vanguardia del passat diumenge, posa sobre la taula l'esgotador tema dels rescats a la muntanya per part dels bombers, que des de fa anys, es volen cobrar, i que des d'abans de l'estiu ha reviscolat.

Poc més se m'acut afegir del que ja he escrit aquí, aquí, aquí i aquí. Des de l'any 2004 anem donant voltes al tema. Potser gràcies a les incoherències del polítics encara li donarem voltes cinc anys més, i així anar tirant.

Tanmateix crec que l'enfocament del Pep Fosalba no és l'encertat. La qüestió no hauria de ser sobre si cobrar els rescats a muntanya o no, sinó si cobrar els rescats. I punt. És a dir, si l'administració ha de cobrar per un rescat, sigui a la muntanya, al mar, a la carretera o a la plana. Aquesta és la qüestió.

Sinó es cobren els rescats a la platja, perquè s'han de cobrar a la muntanya? Sinó es cobren els rescats en accident de circulació de gent que va a 160 km, perquè s'ha de cobrar a la muntanya?

Estic totalment d'acord que el fet de ser federat o membre d'una entitat no pressuposa absolutament res ni dóna garantia de res. No demano gratuïtat pels federats o membres d'una entitat. Simplement demano justícia i equitat.

Si com a societat arribem al convenciment que s'han de cobrar els rescats, els de muntanya en primer lloc, però seguits de la platja, la carretera o la plana.

Rescats a la muntanya (I)

2009-09-15T08:00:00.001+02:00

Coneixedor de la possibilitat que l´Administració catalana pugui facturar els serveis de salvament a la muntanya i deixant un marge de temps prudent per tal de reflexionar-hi, hi estic parcialment d´acord. Per tal que la mesura sigui ben entesa cal potenciar les federacions vinculades amb les activitats de muntanya per tal que, per mitjà dels seus clubs afiliats i les mateixes federacions, es pugui donar una formació continuada als seus socis federats que incentivin activitats adequades al nivell de formació individual i de grup. Si des de les escoles de primària es proporcionés una mínima formació sobre la cultura i respecte envers la muntanya, seria una bona manera de formar futurs muntanyencs. (Només cal copiar l´exemple francès, que amb les activitats de muntanya ens porten 10-15 anys d´avantatge). A França, els rescats es facturen d´una manera o una altra. S´entén que la persona que accedeix a la muntanya està federada i per tant formada. La diferència rau en el gran nombre de feredats existents a França i de la relació que aquestes persones tenen amb el medi.

A Catalunya, i que no s´interpreti com una crítica, malauradament no hi ha cap diferència entre la persona federada i la que no ho està: conec escaladors de força nivell que amb el temps han decidit no formar part del col · lectiu per no reconèixer cap avantatge (el preu dels refugis potser en seria una, però no els possibles tractaments de recuperació en cas d´accident, ja que privadament es poden solucionar de diferents maneres).

Molts clubs de muntanya mitjans i petits des de fa bastants anys han entrat en crisi i cada any que passa tenen problemes per formar i crear els relleus generacionals que tirin endavant les entitats. La regulació de les activitats a la muntanya que va fer la Generalitat va contribuir, en part, a accelerar aquest fet per motius de responsabilitat civil d´activitats programades pels clubs. Després d´haver presenciat malauradament bastants rescats de muntanya, tindria problemes per saber si caldria facturar els serveis dels rescats, però n´explico un de clar:

Cim del Pedraforca, tardor i canvi de temps al migdia (vent fort, fred i nuvolositat en augment). Una colla de joves, d´uns 20 anys, fan cim: mal equipats i amb clars signes de cansament. Descansen i aprofiten per fumar un porret. Un d´ells porta una pròtesi metàl · lica externa que li lliga el genoll amb el peu. Comencen a baixar i als cinc minuts, el noi cau i pica de cap per dos o tres llocs; una metgessa del nostre grup li fa les primeres cures (la farmaciola és nostra) i els altres procedim a coordinar el rescat, que es realitza sense incidents. En el procés de salvament i primeres cures es va produir una altra caiguda d´un senyor que estava totalment exhaust de la pujada. No l´explicaré, però aquell dia s´haurien pogut produir tres accidents greus en una hora si no hagués estat pel seguiment del nostre grup. Què n´opineu... S´hauria de facturar aquest rescat?

PEP FOSALBA - Granollers

Cartas de los lectores. La Vanguardia, 14-09-09

Decorar les muntanyes

2009-09-14T08:00:00.001+02:00

Passejant per la muntanya m'adono que cada dia creix la quantitat de plaques mortuòries clavades a les pedres de la muntanya. Estic parlant del Montseny, que és el que conec, però imagino que aquesta moda arriba arreu. No se m'acut que cap alcalde ho deixés fer als carrers del seu poble, però quan es tracta del camp o la muntanya tothom s'hi veu en cor.

Una cosa és escampar les cendres per la muntanya, cosa que respecto sempre que s'enduguin els recipients, i l'altra que malmetin les pedres, aquestes escultures naturals que embelleixen el paisatge. Amb el temps n'hi haurà més que al cementiri de Collserola.

El mal gust arribar fins el punt que la gent hi posa flors de plàstic,això si, subjectades amb pedres perquè el vent no se les endugui. Vull pensar que el primer avergonyit, si tornés, seria el muntanyenc després de veure el que han fet els seus amics, això sí, de bona fe.

No fa falta decorar les pedres. Quant a l'ornamentació floral, que no es preocupin, a la muntanya durant tot l'any n'hi ha, de flors.

C.S.R

Sant Esteve de Palautordera

Bústia. El racó dels lectors. Avui, 12-09-09

Citació del diumenge

2009-09-13T22:48:00.004+02:00

És fàcil de ser fidels a les muntanyes, i respecte a mi, desprès de 40 anys dedicats a recórrer els Pirineus, a fer-ne la meva llar i el meu llit, és sense afectació i sense profanació que puc aplicar el mot sagrat "d'amor" a la tendresa que elles m'inspiren des de que als sis anys vaig fer a peu l'excursió del llac de Gaube.

Henry Russell

Pelegrins

2009-09-09T08:00:00.002+02:00

Enguany les vacances ens porten cap a terres del Pirineu navarrès. Valls verdes, llargues carenes herbosos, boscos interminables, cims arrodonits i acollidors. Pobles d'arquitectura singular, toponímia euskara, contrades interessants i de gran bellesa.

Avui estem caminant per uns cimets sobre Roncesvalles. A mig matí parem a un coll on s'encreuen les rutes del GR, el camí cap als cims i una de les entrades principals del Camí de Sant Jaume. És l'etapa clau del romiatge, entre Sant Jean Pied de Port i Roncesvalles, i en general desvetlla molt de respecte als pelegrins, ja que el desnivell i la longitud és respectable.

Mentre ganyipo comptabilitzo fins a 23 pelegrins. La diversitat és total. Gent que va sola i altres en en grup, de totes les nacionalitats, els que viatgen lleugers o carregats, uns jove i d'altres grans, i inclòs els tramposos, que es fan pujar amb cotxe fins a tocar del coll per a fer només el descens. Molts porten la petxina i uns bastons i és fàcil veure qui està acostumat a caminar i qui no.

Tots són pelegrins cap a la tomba de Sant Jaume. Les motivacions deuen ser tantes com les persones, íntimes i indestriables.

Recullo i m'allunyo cap als cims mentre penso que potser no som tan diferents. Aquells que fan el Cami i els que ens enfilem a les muntanyes fem tots la nostra recerca com a pelegrins. El pelegrinatge de la vida és pot fer seguint molts camins.

Tristaina

2009-09-07T08:00:00.001+02:00

Un dia de l'estiu passegem pels estanys de Tristaina. El dia és radiant i l'atmosfera neta, rentada per quatre dies de tempestes i pluges. Assegut a l'estany superior, amb els peus dins l'aigua, miro com la cresta es retalla al cel. Un cel d'un blau intens, intenssissim, net, brillant, un pèl metàl·lic, profund. Ni un sol núvol. Això és l'atzur. La perfecció del paisatge, la bellesa de la natura.

Citació del diumenge

2009-09-06T08:00:00.001+02:00

El vent té ell mateix una influència moral

Henry Russell

Gavarrós

2009-09-02T08:00:00.001+02:00

Avui és Sant Genis (25 d'agost) i hem tornat a Gavarrós, aquest llogarret sota el Puigllançada, entre la Pobla de Lillet i Guardiola de Berguedà, enfilat als 1.300 metres. És el dia del patró i s'hi fa l'Aplec. En els darrers anys la situació ha millorat. L'ermita està reconstruïda i consolidada exteriorment, ara només resta arranjar-la per dins. La gran pairalia de Can Cabanes ha refet tot els taulats i parets. La pista està repassada i s'hi accedeix prou bé i la rectoria està del tot enllestida i funciona com a casa de turisme rural. Hi viu una parella amb dues criatures tot l'any. Gavarrós torna a tenir vida.

L'aplec segueix el ritual de cada any. Missa, cant dels goigs, benedicció del terme, benedicció i repartiment del pa, música amb acordions, sorteig d'un quadre, uns vins i un pernil, i dinar per tothom a l'era.

Enguany, malgrat ser laborable, hi ha prou gent, més d'un centenar de persones, totes de la contrada. Hi assisteixo amb alegria. Aquests verals oblidats no estan abandonats. Hi ha persones que se'ls estimen i se'n preocupen. La gent es retroba, es saluda i recorda instants del passat. Podria semblar una estampa del XIX, una escena costumista del Joan Amades. Però no hi ha cap impostura ni representació. Tot és sincer i neix del cor. Aquesta és també una part de la Catalunya del segle XXI, i ens equivocaríem si la menystenissim.

Mentre marxo encara sento cantussejar un verset dels goigs:

“...

Gavarros té una aigua clara

com el cel d'aquest poblet

...”

El rescat de l'estiu

2009-08-31T08:00:00.004+02:00

El desgraciat accident d'Òscar Pérez al Latok II ha estat el culebrot de l'estiu. Tal com va passar amb la mort de Manel de la Mata al K2 de fa alguns estius, els diaris han agafat el tema, han omplert planes d'esports que tenien buides per manca de fútbol i li han donat tanta corda com han pogut. El tractament dels mitjans generalistes ha estat força sensacionalista i massa sovint el rigor ha estat absent. Per sort els blocs han ofert un canal de comunicació molt més fiable. Per si us havia escapat no deixeu de llegir els apunts del Simon Elias al seu bloc. Allí, en un atac de sinceritat i transparència que l'honora, queda molt clar com van anar les coses.

http://simonelias.desnivel.com/blogs/

Citació del diumenge

2009-08-30T08:00:00.001+02:00

"Una gran boira dorm als meus peus i em separa de la resta del món; a cops es desfà en nuvolets que s'arrapen als negres flancs dels grans pics que em dominen i em miren del sud. Es d'una esplendor gairebé espantosa."

Henry Russell

L'Isidor Cònsul excursionista

2009-08-28T23:13:00.004+02:00

El dijous 27 d'agost va morir Isidor Cònsul, conegut home de lletres. Malgrat que era una noticia esperada ha causat tristesa entre tots els que el coneixíem. Els mitjans han destacat la seva faceta com a editor destacat, crític, escriptor, professor, especialista en Verdaguer i figura del món literari. Prou n'han parlat, però enlloc s'ha esmentat la seva faceta d'excursionista, que em consta que per a ell era important.

Nascut a Bellpuig, a la plana, la seva família era originaria de la Ribagorça aragonesa, del petit poblet d'Espés, entre el Turbon i el coll de Fades, terra per a ell molt estimada i a la que s'hi sentia estretament vinculat, fins al punt que fa pocs anys s'hi va arranjar una casa. Aquella contrada la coneixia a fons i l'havia caminat per totes bandes. A més a més per vincles familiars era cosí dels Barrabes de Benasc.

Des de feia molts anys era pertanyia a la SEAS, la Secció Excursionista de l'Ateneu de Sant Just Desvern. Era un soci actiu, que participava en la vida de l'entitat, organitzava sortides i en participava en altres. Tenia una colla habitual i mirava de sortir amb regularitat. Havia fet multitud d'excursions, pujat als cims principals, i tenia especial estima per la geoliteratura, és a dir, per llegir textos al lloc on estan escrits o ambientats.

Com a home de lletres col·laborava habitualment al butlletí de la SEAS amb uns articles elaborats i molt ben escrits, d'un nivell literari molt superior a l'habitual. I aquest va ser el nostre punt de contacte.

Arrel d'uns canvis a la revista Vèrtex, es va plantejar cercar uns col·laboradors fixes perquè fessin uns columnes d'opinió. Es va parlar de diversos noms i jo em vaig atrevir a proposar el seu. Em van encomanar que el temptegés.

Així que un dia em vaig armar de valor i li vaig adreçar un mail proposant-li col·laborar amb Vèrtex. Va quedar molt sorprès i em va citar a la seu d'Enciclopèdia Catalana, on treballava. Una mica encongit m'hi vaig presentar i em va rebre molt amablement. Em va ensenyar amb orgull com havia aconseguit batejar les sales de reunions amb noms de muntanya, i així hi havia la sala Pedraforca, Puigmal, etc, i quan quedaven es deia: tenim reunió al Pedraforca!

Vam anar a dinar per parlar de la proposta. Li va fer gràcia i allí es va encetar la seva col·laboració amb el Vèrtex. Sempre va tenir cura de la seva columna amb puntualitat i rigor i la va mantenir fins i tot en els moments més durs de la malaltia. Crec que la preparava amb una intima alegria i em consta també que era llegida i valorada per forces lectors, i quan ell ho sabia sentia una lògica satisfacció i orgull.

Arran d'això vam mantenir una petita relació, sempre al voltant de l'excursionisme i les lletres. Va participar activament en la preparació d'un especial Vèrtex sobre la Ribagorça amb disponibilitat, gràcies a ell vam poder muntar un petit monogràfic sobre excursionisme que es va publicar a la revista Serra d'Or i altres iniciatives.

Ell era un editor important, amb repercussió pública, un patum, però sempre tenia un racó per l'excursionisme, una faceta que li plaia especialment. Encara recordo un dia que me'l vaig trobar per casualitat a Sot del Bac. Era vocal d'una excursió de la SEAS per aquells rodals i era una de les seves excursions literàries, que les preparava seguint textos o llibres. Recordo com a la Trona es va posar a llegir uns passatges de Els sots feréstecs i la gent se l'escoltava amb atenció. I recordo també quan em va regalar un llibre seu, En nom del pare, que recollia records d'infantesa d'Espés, llegendes i fet d'aquelles terres i que li plaia especialment. I recordo també una conversa sobre Verdaguer, n'era un reputat especialista, i el debat sobre si hauria fet el cim de l'Aneto o no. Després de xerrar va admetre amb honestedat que no s'atrevia a pronunciar-se i que ambdues opcions (fer cim o no) eren possibles. O quan m'explica de la satisfacció que havia passat una tarda llegint al costat del refugi de la Colomina Els llamps de la Maleïda, de Jaume Oliveras, abans d'ascendir l'endemà al Peguera, llibre que tenia per un dels més potents de la bibliografia excursionista.

Quan se li va manifestar la malaltia va haver de deixar la muntanya, però no va voler deixar la col·laboració amb el Vèrtex. Era un raconet que li plaia especialment i que va mantenir fins el final.

Així que amb la seva mort el país ha perdut a un gran editor, un bon escriptor i un home de lletres, però també a un excursionista entusiasta.

Descansi en pau,

Adéu Riccardo

2009-08-12T18:00:00.005+02:00

El passat dijous dia 6 d'agost va morir a Lecco als 100 anys Riccardo Cassin.
Són molts els adjectius que se li poden dedicar: un bulldozzer de l'alpinisme, el monstre de les Jorasses, l'aranya de Lecco, etc, etc.

En vam parlar el passat mes de gener arran de la celebració del seu centenari. En aquest apressat apunt estiuenc només reiterar la nostra admiració per un dels alpinistes més importants del segle XX i dir adéu a un dels grans.

Aquí i aquí més informació.

Després les pluges

2009-08-12T11:34:00.002+02:00

Després de quatre dies de pluges dimarts es lleva radiant. L'atmosfera és neta, els boscos brillen rentats, el verd de les prades ho encatifen tot. Els perfils de les muntanyes es retallen ben definits. Avui la natura i la muntanya està radiant. I el nostre ànim també.

2009-08-10T18:57:00.002+02:00

Avui és Sant Llorenç. Durant l'excursioneta matinal menjo la primera mora de la temporada. Té un punt de verdor encara. En una setmana o deu dies estaran al punt. Tot està embronat. Per la nit potser no podrem sortir a veure les llagrimes de Sant Llorenç. Llegirem.

Pluja

2009-08-09T20:51:00.003+02:00

Tres dies seguits de pluja per les tardes. Ràpides escapades matinals. Els rius tornen a baixar, els rierols s'animen, els torrents saltironegen. A les raconades tot és verd i la vegetació regalima aigua. Es va fent saó.

100 anys d'Ull de Ter

2009-08-03T17:32:00.004+02:00

Aquests dies s'ha recordat el centenari de la Setmana Tràgica. Quasi dia per dia també s'escau el centenari de la inauguració del refugi d'Ull de Ter original. Va ser el primer refugi construit per l'excursionisme català, que responia a un moment i unes circumstàncies especials i amb una arquitectura singular. Les dures condicions climatològiques, un incendi i el pas del temps van destruir el refugi i anys més tard se'n va construir un altre en un racó més protegit.

El CEC va programar una celebració. Us recomano la lectura d'aquest bloc per a fer-vos una idea cabal.

Gavarrós

2009-08-02T08:00:00.003+02:00

Mentre marxo encara sento cantussejar un verset dels goigs:

“...

Gavarrós té una aigua clara

com el cel d'aquest poblet

...”

Citació del diumenge

2009-07-19T08:00:00.014+02:00

On l'artista o l'escriptor ha posat el seu cor, hi tornarà sempre: i com és en les neus immaculades dels Pirineus que el meu ha aconseguit trobar el camí de la felicitat, un instint natural m'hi atrau des de totes parts.

Henry Russell

Enfarinada estiuenca

2009-07-18T17:19:00.004+02:00

La nit de divendres a dissabte han caigut les temperatures. Avui la temperatura és agradabilissima, fresca a muntanya. Al Pirineu ha caigut una lleu enfarinada en ple mes de juliol. Una foto d'aquest matí de dissabte de les muntanyes de la Vall d'Aure empolsinades.

Citació del diumenge

2009-07-12T20:28:00.003+02:00

"Els Pirineus són capaços de donar als Sants la nostàlgia de la terra."

Henry Russell

Citació del diumenge

2009-07-05T22:10:00.003+02:00

"Els veritables malalts són aquells que realment pretenen i creuen que quan més nombrosa és una excursió de muntanya, més agradable i útil és. Quina enorme heretgia! Es com si es digués que la millor manera de llegir un llibre, d'aprofitat-lo i disfrutar-lo, es fer la lectura en comú cinc o sis a la vegada, agafant-se de la ma i en veu alta. No seria això ultratjar al seu autor?"

Henry Russell

Pirineo / Pirineos

2009-06-25T23:05:00.005+02:00

Aquest dimecres de Sant Joan, quan mig país dormia i l'altra meitat intentava superar la ressaca de la revetlla, La Vanguardia dedica el seu suplement Culturas al Pirineu.

Dins l'estil d'aquest suplement setmanal, que vol ser original i “modelno”, en una concepció elitista de la cultura, basteix un monogràfic entre l'heterodòxia i el tòpic, amb algun contingut absolutament delirant.

Toca el paisatge al Pirineu, la geografia i la política, la cultura, literatura, lingüística, el record personal, els models de desenvolupament, l'arquitectura, el romànic, l'art, la música i el cinema. Trobo especialment interessant i lúcid l'article de Joan Ganyet sobre models de futur, sabut però didàctic el de Julià Guillamon sobre literatura, anecdòtic però real els records familiars del Xavier Antich, desaprofitat el de Miquel Molina sobre el pirineisme, confós el d'August Rafanell sobre lingüística, geografia i història, justa la lloança sobre el Centre d'Art i Natura de Ferrera, interessant i desmitificador la reflexió de Xavier Barral sobre el romànic pirinenc i del tot delirant i fora de lloc un text sobre casos de necrofagia d'aus pirinenques i una interpretació de la marca Pirineu. La iconografia és rica i variada, però massa sovint deslligada del text, i es fa l'esforç de crear una cartografia original.

El monogràfic és honest al reconèixer que no hi ha un Pirineu, sinó molts Pirineus. Fa l'esforç de fer una aproximació diferent, però el resultat és massa alternatiu, totalment urbanita i un punt sofisticat. El monogràfic comet l'error de treballar sempre amb els mateixos col.laboradors, i molts d'ells no tenen cap relació amb el món pirinenc, pel que els seus textos resulten massa forçats i purament especulatius. Trobo inexplicable la quasi absència de la cultura pirinenca i l'enfoc general, massa deslligat del territori.

Això és Pirineu, però el Pirineu no és només això. És molt més. Descuida aspectes claus, com el turisme, la neu, els balnearis o l'excursionisme, que han estat fonamentals en la creació de l'imaginari urbà del Pirineu. I novament es desaprofita l'ocasió per explicar que en bona part la imatge del Pirineu a Catalunya ha estat creada i divulgada per l'excursionisme, que neix amb el romanticisme català (la Renaixença) i s'oblida l'aportació fonamental de Verdaguer. Potser no queda modern, però si es vol ser rigorós caldria dir-ho.

Pels muntanyencs el contingut d'aquest monogràfic pot sorprendre, ja que fa una aproximació al Pirineu totalment diferent a l'excursionista. Tanmateix la potència dels Pirineus ho permet.

Cal agrair l'esforç d'un diari com La Vanguardia en dedicar tant espai als Pirineus, encara que si la mirada no fos tan endogàmica segur que el monogràfic hagués estat més ric i complet.

El meu jardi

2009-06-15T21:39:00.004+02:00

He tornat a Catllaràs, radiant i frondosa. Assegut arran de la font de Prat Gespador, revisc la caminada d’avui. Hem pujat als prats del capdamunt, hem passat pel Joc de Pilota i seguirem cap al mirador del Roc de la Lluna i el xalet per retornar al fons de la vall.

Ara només se sent l’aigua que raja, l’ocell que refila i el vent que s’escola entre els troncs ferms i verticals d’aquests boscos. Al davant un gran prat verd, que brilla intensament sota el sol, amb algunes flors, arbres a banda i banda i al fons retallats el Pedraforca i el Puigllançada.

Els minuts s’escolen però el temps sembla no transcórrer. I per uns moments tot sembla suspès en una alè de bellesa, d’eternitat, de perfecció. Si, aquest és el meu jardí, el meu petit paradís.

Ja ho va dir el poeta, "Per nosaltres, hagi existit el Paradís Perdut, existeixi o no el Paradís Promès, siguem creients o incrèduls, la felicitat assolible a la vida que portem, és la de contemplar o viure el Paradís Posseït."

Verd

2009-06-08T23:31:00.005+02:00

Com cada any per aquestes dates retornem Ripollès. El cim o la vall no és el més important. Allò que hi anem a cercar és simplement un color. Un color que ens infon serenor i placidesa, ens acosta a la bellesa i anuncia el rebrot de la vida a les pastures d'alta muntanya.

Enguany ens enfilem a la Serra Cavallera, per la banda d'Ogassa i Surroca. El dia ja es veu que no serà bo. Boires, núvols i fred. La llum és grisa i fosca, la perspectiva limitada.

Però la contrada no ens decep. El tocom sembla una catifa acabada de trenar, tenyida d'un color nou, intens, amb taques grogues de la ginesta que encara s'aguanta i de les flors que despunten. I aquí i allà les carreretes decoren la clapissa.

Quin verd! El verd intens, nou, tendre, ubèrrim, flonjo i humit de les grans pastures del Ripollès, un festival per la vista i els sentits. Ens hi passaríem hores i hores contemplant aquest verd. No cal anar a Suïssa, al Tirol o les Dolomites. El mateix verd el tenim al costat de casa, i a cops no el sabem veure.

Ecologia política

2009-05-25T17:57:00.004+02:00

Estem cansats de sentir parlar de la crisi dels models tradicionals dels Pirineus i de les incerteses sobre el seu futur. La ramaderia i l’agricultura es moren i sembla que les úniques alternatives siguin les estacions d’esquí i la construcció. Després d’un llarg passat agrícola i pastoral, aquest model ha fet fallida. Moren els vells models i els nous volen néixer. Desenvolupament o sostenibilitat? Imposició o negociació? Especulació o planejament? Estancament o renaixement? Quin camí seguir. N’hi ha molts. És important saber encertar. Els Pirineus s’han de reinventar. Sols, és a dir, des del territori, o ho decidiran des de Madrid, Barcelona, Saragossa o Paris?

L’abordatge purament ambientalista o simplemente economicista dels reptes de futur són insuficients. Cal una visió més amplia i a llarg termini. Aquí l’ecologia política pot esdevenir una eina útil.

L’ecologia polítca és una branca de les ciències socials que es centra en l’anàlisi de la interacció entre allò que és social i allò que és natural, és a dir, entre societat i medi. Intenta explicar el context social i polític de les decisions que afecten a la gestió i a l’ús dels recursos naturals. Interpreta els paisatges com una combinació inseparable de variables socials i naturals i vol superar la dicotomia que contraposa la natura amb la societat. L’ecologia política incideix especialment en la importància del procés polític implícit en la discussió alhora que relaciona la propietat i l’ús dels recursos naturals. L’ecologia política intenta situar-se a l’espai d’interacció de l’home i la natura, perquè l’ecologia i la societat estan subjectes a una relació permanent. Per això l’ecologia política estudia especialment aquelles variables amb una incidència directe sobre la natura i el paisatge, com la demografia, el regim de propietat, les pràctiques productives, etc.

Massa desapercebut ha passat aquest llibre. A partir de l’estudi d’experiències i realitats concretes dóna una mirada als canvis socials i econòmics dels Pirineus i les seves comunitats humanes els darrers cinquanta anys. Els recursos dels Pirineus tenen un potencial elevat d’ús i benefici i per això diversos grups socials, locals i externs, lluiten pel seu control. El llibre recull una dotzena de treballs que s’acosten a la complexitat del Pirineu des de múltiples vessants: la propietat comunal basca, el pastoreig, la normativa comunitària, els transhumants del segle XXI, pastors, centrals hidroelèctriques i estacions d’esquí, el tabac a Andorra...

I de tot plegat què en surt?. Una nova perspectiva i una nova manera d’abordar la realitat, més amplia i amb més matisos que el simple mirada biològica o econòmica. El futur no s’atura i el futur dels Pirineus té grans reptes al davant. Quan més elements hi hagi per fer una anàlisi més acurada millor es podran prendre les decisions.

Ecologia política en los Pirineos. Estado, historia y paisaje. Ismael Vacaro – Oriol Beltrán (editors). Co.Monografies de l’Ecomuseu de les vall d’Anèu, Garsineu edicions. Tremp 2007.

Natura verge?

2009-05-13T22:40:00.002+02:00

És possible parlar de natura verge al segle XXI? I encara més, a Europa resta cap racó que l’home no hagi transformat?

Aquesta és la qüestió que es va plantejar l’anglès Robert Macfarlane, l’autor de l’exitosa obra Les muntanyes de la ment. Per mirar de respondre-hi, va fer-se un mapa ideal d’uns illots naturalístics de Gran Bretanya (boscos, aiguamolls, valls, illes, costa) especialment ben preservats i va anar a recorre’ls per viure l’experiència de la natura verge, de la wilderness.

Abans de començar el viatge és probable que tingués la resposta. Evidentment que no resta natura verge al segle XXI a Europa. Però no hem de renunciar a gaudir-la de tant en tant, ja que la natura verge no és una propietat permanent del territori, sinó que pot ser una qualitat que un paisatge pot adoptar després d’una nevada o una posta de sol.

Però probablement no sigui aquesta la pregunta. No seria més sensat plantejar si l’home occidental pot acostar-se a la natura sense la visió de més de vint segles de cultura i civilització al darrera, és a dir, sense una mirada medial. Aquesta és la gran pregunta, especialment després de la hipertecnificació de la societat actual. Com es pot acostar a la natura l’home del segle XXI dominat per la tècnica que envaeix tots els àmbits de la vida.?

L’apropament a aquests illots de natura ben conservada, que no verge, el fa des de la consciencia que el paisatge es fa i es desfa a cada moment històric, es construeix amb cada civilització i amb cada cultura, i per això la natura no és ni pot ser aliena a la història o la societat. Però quan conclou el viatge té clar que així com l’home necessita la natura, aquesta no necessita a l’home. La natura verge té un absolut desinterés per l’especie humana.

I ell s’hi acosta recollint aquest llegat i oferint la seva perspectiva. Una mirada que bascula entre el plany d’un passat que no tornarà i la voluntat de viure, gaudir i aprofitar el que resta. I alhora preguntar-se. Una mirada possibilista, no catastrofica, ni milenarista, passada pel cedaç d’un alé poètic, d’una sensibilitat pregona per les meravelles de la natura, un bon coneixement científic i un evident talent per la literatura.

L’ensenyament final està clar. L’home no hauria de viure d’esquena a la natura, o si més no, alguns homes no poden viure sense la natura si volen mantenir una mica de seny.

Natura verge? No. Natura assetjada? Si. Natura necessària? Del tot.

Un llibre lluminós, clarivident i reeixit. Del tot imprescindible pels que estimen una posta de sol dalt d’un cim, una tempesta en ple hivern o un ocell volant sobre el mar.

Naturaleza virgen. Robert Macfarlane.Ed.Alba. Barcelona, 2008

Conversa a Madrid

2009-05-11T23:45:00.001+02:00

La lluna s'alça immòbil en la foscor de la nit. El panell informa que la velocitat és de 300 quilòmetres per hora, però la lluna no sembla immutar-se. Curiós contrast aquest de creuar la meseta castellana amb la modernitat i velocitat de l'AVE mentre la lluna sembla mirar-s'ho llunyanament amb un punt de sornegueria. Quina vanitat aquesta dels humans, que cada dia volen anar més depressa, pensa potser...

Després d'un intens dia de feina a Madrid a la tarda puc tenir una llarga conversa de prop de tres hores amb un dels principals personatges del món de la muntanya de l'estat espanyol dels darrers vint-i-cinc anys. Surt de tot a la conversa, ja ho veureu, però avanço 10 idees interessants:

1-. El món de la muntanya ha canviat molt, moltíssim, però continuen havent molt pocs alpinistes de qualitat. Això de l'alpinisme de veritat continua reservat als millors.

2-. Als anys vuitanta i començaments del noranta es va produir una veritable revolució en el món de la muntanya. L'escalada lliure, l'esportiva, els nous materials i una nova manera de fer va ser autènticament revolucionari. Ara no hi veig cap tendència de fons igualment revolucionaria. Ara hi ha una evolució ràpida, però en el fons fa 10 o 15 anys que res no canvia.

3-. Darrera de cada gran alpinista que he conegut he trobat una persona intel·ligent i amb molt carisma.

4-. Internet és formidable, però no aconsegueix substituir a una bona revista o llibre de muntanya.

5-. Conec pocs esports, potser cap, que siguin una forma de vida i una filosofia com la muntanya.

6-. A la muntanya hi ha massa purisme, massa seriositat i massa ganes de jutjar amb severitat als altres.

7-. Ara hi ha gent que pot viure de la muntanya, però fa vint-i-cinc anys era impossible. Això ha canviat moltes coses.

8-. L'excés d'informació actual no ens fa tenir més coneixement que abans.

9-. Això del conservacionisme no ho portem bé. Cal ser més coherents i combatius, però tots, no de cara afora, sinó de veritat.

10-. Ara no hi ha al món de la muntanya l'efervescència que hi havia als anys vuitanta. S'ha perdut una mica de passió.

Citació del diumenge

2009-05-10T08:00:00.003+02:00

Hi ha a la natura pirinenca una poesia extrema, una harmonia de formes i colors, de contrastos, que no he vist mai enlloc.

Henry Russell

Amitges

2009-05-09T13:03:00.002+02:00

Diuen que anem de cara a l'estiu, que cal guardar el material de neu i treure la samarreta de màniga curta. Potser si, però al Pirineu encara hi queda molt neu.

Aquesta és la imatge del refugi d'Amitges i dels Encantats del cap de setmana passat. Gràcies, Josep.

Mer de Glace

2009-05-04T23:38:00.003+02:00

Avui hem pujat a Montenvers.El dia no es gaire bo, però encara es pot contemplar el Dru, el que resta de la Mer de Glace, al fons les Jorasses. Hi ha tanta gent com sempre, però ara els japonesos han estat substituïts per àrabs i dones amb la burka. Me les miro intentant comprendre una cultura que no entenc.

Avui fem de turistes, i baixem a veure la cova al gel. Però en un revolt de camí els dic que vagin passant, jo prefereixo mirar. M’aparto uns minuts per intentar retrobar la calma i al costat d’un gran bloc trec el llibre que fa dies que m’acompanya en aquestes vacances alpines. Un recull de vint-i-quatre textos sobre les impressions que ha desvetllat a alguns escriptors la visita a la vall de Chamonix i la contemplació de les grans muntanyes del Mont Blanc: Goethe, Rousseau, Chateaubriand, Shelley, Hugo, Whymper, Rebuffat.

Hi ha de tot, declaracions d’admiració i testimonis de rebuig. És curiós observar l’evolució de l’estètica al llarg dels anys, però també les percepcions personals. Hi ha gent que se sent interpelats per les grans muntanyes i l’espectacle de la natura i d’altres absolutament imnunes als seus encant.

Mentre llegeixo sota la severa cara del Dru em pregunto quina paret estic veient. ¿La que em mostra els meus ulls o també la que la meva vista barreja amb el record de les lectures de Bonatti o Boivin a la mateixa paret? ¿Quina mirada tenim sobre la natura i la muntanya? ¿No ens pesen massa tantes lectures, tanta cultura, tanta història? A cops em dic que potser seria més saludable una mica més d’ignorància. Però llavors, ¿realment sabriem valorar la natura? Difícil dilema.

Sona un tró llunya. El dia definitivamt s’ha espatllat. Arriba la familia i retornem cap al fons de la vall. Però el cor i l’esperit resta encara unes hores per les alçades, amb les paraules d’aquests grans escriptors.

Perspectivas del Mont Blanc. AA.VV. Ed.Alba. 2008.

Nits difícils

2009-04-27T23:40:00.004+02:00

Què els ha passat a les meves amigues muntanyes? Només Déu ho pot saber. Faig examen de consciència. Potser les he tingut oblidades? Els he faltat al respecte? He oblidat ser-hi present les festes de precepte? N'he parlat malament als amics? He anteposat qualsevol altre bé o criatura de la terra al davant seu? Categoricament no. I així i tot la nostra relació ha canviat profundament.

...

Ara, en canvi, torno a pujar a la meva vall i, tot d'una, com tants anys enrere, en el mateix punt de sempre, allà dalt hi apareixen, com miratges, els cims dels campanars i dels minarets, i una mica més enllà s'obre la majestuositat de les grans muntanyes. Però és com si ja no em veiessin, com si no existís. Ja no em conviden. Ja no em criden amb aquella veu silenciosa que m'arribava a les entranyes. S'estan allà, immòbils, fredes, taciturnes, tancades en una suprema indiferència. Què ha passat? Per què m'he convertit en un estrany? Quin mal els he fet? O potser tot és cosa meva, per què l'amor s'ha apagat?

Dino Buzzati. Les nits difícils.

Déu i la bola

2009-04-20T20:54:00.002+02:00

Ja tenia la feina feta però li'n va venir una de darrere. Tant o més que les muntanyes, a Déu callat li plauen les valls rescloses, termenejades per muntanyes que no acaben de ser feréstegues. Així, d'un sol traç va fer el Cadí, amb el clot de la mà i sense gaire més feina li va sortir el Costafreda, guarnint-lo de pi negre i d'avets, com la molsa d'un pessebre, va crear la serra del Verd, altre cop amb el clot de la mà, però fent-li l'esgarrapada de la paret del Ferrús va fer l'Ensija i es va quedar parat. Tot el món callava mentre ell estava endevinant que en els segles dels segles algun dia foren vestides catedrals. I ves que se li va acudir fer la seva. Mirantt-s'hi com mai no ho havia fet, amb dos pollegons com torres i una tartera per enforcadura va fer la seva obra mestra.

I fou el Pedraforca.

Josep Maria Ballarín.

Aquí el text complet

Midi d'Ossau

2009-04-06T09:29:00.003+02:00

La temporada d'esquí de muntanya continua. Ara arriba el temps de fer alguns descensos especials. Hi ha encara molta neu, és estable i transformada, i per qui tingui coratge és el temps de canals, corredors i parets. L'amic Sylvio acaba de fer el descens integral del Midi d'Ossau per la via normal. Felicitats!

Citació del diumenge

2009-04-05T15:57:00.004+02:00

Sol enmig de la boira, amb quilòmetres de neu al meu voltant, amb abismes sota els peus, i els trons i la calamarsa damunt del cap, sentia que el meu cos s'estremia; però l'ànima s'engrandeix i s'eleva, sentint-se més forta que la tempesta i l'electricitat... L'home és més poderós que la natura.

Henry Russell

Objectiu infinit

2009-04-02T13:34:00.003+02:00

Dijous de la setmana passada assisteixo a la inauguració al CEC d’una exposició de fotografies d’Ignasi Canals. Tinc una especial vinculació sentimental amb aquest fotògraf, ja que estic rendidament enamorat d’una cèlebre fotografia. Fa anys vaig encarregar una còpia de la foto que tinc enganxada sobre la taula de treball, i la mateixa imatge havia de ser la capçalera d’una web de muntanya que mai no ha vist la llum. És un clixé pres al Montsaliente, amb 3 excursionistes dalt d’un bloc, mirant a l’infinit, mentre al fons es retallen muntanyes, carenes, crestes, entre núvols. Sempre m’ha admirat l’enquadrament, l’airositat i la profunditat de la imatge i he pensat que s’adeia amb una certa filosofia de muntanya que compartim.

Resto sorprès per la gentada que s’aplega a la sala d’actes del Cec, on no hi cap ni una agulla. Presentació brillant per part de Josep Maria Cuenca del personatge, de la seva obra, trajectòria i importància. En retinc tres aspectes que em semblen especialment destacables.

1-. Qualitat tècnica: no dubta a comparar Canals amb noms de gran prestigi, com Vittorio Sella. Déu n’hi do!

2-. Acte de justícia. Canals era membre de la colla de l’Estasen. Estasen fou el gran líder del muntanyisme català del primer terç del segle XX. Tingué una personalitat carismàtica, però també es cert que la seva carrera no haguera estat possible sense el concurs dels seus companys. Estasen és el nom que ha passat a la història i els companys no. Per això és de justicia començar a recuperar i prestigiar noms de la seva colla. Canals, Puntas, Herzog, Guilera...

3-. La importància dels fotògrafs es cabdal en la fixació d’un imaginari muntanyenc. Canals, Soler i Santaló i altres noms tingueren una importància més gran del que es pensa en l’apropament de la muntanya a un públic ciutadà i en determinar una mirada sobre el medi que ha condicionat molts comportaments i accions.

Seguidament s’inaugura l’exposició, on es reprodueixen algunes fotografies de Canals. Resto admirat davant algunes panoràmiques que desconeixia, especialment dels Alps. Extraordinàries. I també sobre altres imatges menors, però igualment notables. Una plàstica imatge de l’Estany Negre amb els Besiberris de fons, que sembla un quadre o un clixé del Duomo de Milà gairebé perfecte.

S’ha fet un llibre catàleg amb motiu de l’exposició que val la pena. Recull la biografia de Canals, la seva trajectòria, personal i muntanyenca. És un treball de recerca rigurós i acurat, que treu a la llum molta informació nova per primer cop i que distingeix al seu autor, Josep Maria Cuenca, i que també reprodueix els clixés escollits, que cal mirar detingudament.

Si teniu afició a la fotografia i podeu mireu de visitar l’exposició. No us decebrà.

Objectiu Infinit. Ignasi Canals i Tarrats. Josep Maria Cuenca – Ramon Barnadas. CEC. 105 p. Barcelona, 2009.

Volem la Calma asfaltada

2009-03-30T13:58:00.002+02:00

Quan van començar a arranjar la pista que puja al Tagamanent des del Congost hi vaig posar un bri d’esperança. Quan es va encimentar em vaig dir, ara si. I quan finalment es va arranjar la pista fins a coll Formic vaig pensar que era el primer pas per deixar les coses com Déu mana. Però no, com sempre en aquest país, ens hem quedat a mitges.

Per quina raó no s’asfalta d’una punyetera vegada aquesta pista i es converteix en una via ràpida.? Ara tot és pols, sots i basals i no hi ha manera d’agafar velocitat. I a més a més cada dos per tres et troben amb gent caminant i has d'afluixar. Pobres motos, pobres quads, pobres 4x4, s’embruten i destrossen els amortidors. Que hem fet per no merèixer-se un bon asfalt? Aquí s’hauria de fer una carretera com Déu mana, per anar ràpid. Potser no cal que sigui una autovia, però al menys puguem arribar als 100 per hora.

I no dic res sobre les possibilitats que tindria el Pla de la Calma fer a fer un parell de camps de golf i algunes urbanitzacions. No dic res perquè els ecologistes que ho enreden tot se’m tirarien al damunt.

Però una simple carretera, quin problema hi ha? Segur que és culpa d’aquests polítics que posen biòlegs com a directors d’un Parc Natural. Quan entendran que en determinats càrrecs de responsabilitat cal posar-hi gent preparada, no gent que es dedica a estudiar ocells i mirar floretes. Estic segur que si hagueren nomenat director a un arquitecte o un enginyer de camins ja estaria tot resolt.

Perque aquí ha d’haver una carretera amb tots els ets i uts. Res de mitges tintes, d’un quiero i no puedo. Ciment, asfalt, i si convé túnels i ponts. És molt bonic això de la Calma, però són encanteris del passat. Diuen que quatre excursionistes s’han queixat. Que es fotin aquests penjats! Que se’n vagin a empipar a un altre lloc! Aquí necessitem infraestructures modernes i ràpides si volem ser competitius.

Ja ho tinc, muntaré un grup al Facebook: Volem la Calma asfaltada ja!

Citació del diumenge

2009-03-29T08:08:00.009+02:00

Les altes muntanyes són el refugi sagrat de la saviesa, inclús de la santedat... Es allí que es veu allò que hi ha de més bell, de més celeste i de més infinit sobre la terra. La pau és més duradora i més preciosa que la felicitat.

Henry Russell

Comiat d'un president

2009-03-26T11:22:00.003+01:00

Ahir una cinquantena de persones ens vam aplegar en un restaurant de Barcelona per fer un sopar de comiat i homenatge a l'Anton Fontdevila, el darrer president de la FEEC que dilluns plegarà quan la Junta Electoral faci oficials els resultats de les darreres eleccions.

L'Anton Fontdevila ha estat un president important per la FEEC. Per una banda ha continuat amb encert el canvi de rumb que es va iniciar amb la presidència del Bernat Clarella ara fa 12 anys. I qui millor ho va resumir va ser el mateix Bernat Clarella ahir al vespre. En aquell moment hi havia poc més de 9.000 federats i ara s'està apunt d'assolir els 30.000.

Però més enllà de les xifres, importants, ha estat el canvi de mentalitat el més destacable. Des de la primera junta del Bernat Clarella es va veure que les estructures excursionistes necessitaven un aggiornamento i es va treballar decididament per modernitzar-les i actualitzar-les. La FEEC ha assumit amb pragmatisme que l'excursionisme avui en dia és una cosa molt diferent al que ens diu la història, perquè la societat ha evolucionat.

Ara els esports de muntanya tenen dos nous vessants claus que s'afegeixen als de tota la vida: la competició, a tots nivells (popular i alta competició) i la pràctica esportiva. La FEEC ha fet una aposta pel realisme i ha mirat d'adaptar-se a les noves demandes i realitats socials.

Perquè des de fa massa temps hi ha una falsa dicotomia. Es diu, la FEEC ha de ser una federació d'entitats o bé de federats? Això és un tòpic que no du enlloc.

Catalunya, per raons històriques i socials, fa més d'un segle que va optar per un model de centres excursionistes i entitats capil·lar. És a dir, enlloc de tenir poques entitats i fortes, en té moltes (ara més de 350) i escampades per tot el territori.

Tantes entitats petites no poden assumir determinats projectes per feblesa i per manca de recursos. Per això és imprescindible que existeixi un òrgan potent, la Federació, que actuï com a lobby envers les administracions públiques i el món econòmic i jugui el peper de donar servei, suport i tota la col·laboració possible a les entitats. Però alhora també als federats. Els federats volen serveis i prestacions i n'hi ha molts que no els podran donar mai una entitat, però si una federació. Aquest ha de ser l'eix de futur de la FEEC.

El debat no és entre una federació d'entitats o federats, sinó en fer federació d'entitats i federats plegats. La FEEC neix de les entitats i està sotmesa a elles, però la FEEC i les entitats només es deuen als muntanyencs, siguin socis o federats. La FEEC i les entitats treballen pels mateixos objectius, cadascuna en el seu nivell de competències, i l'eix de la seva relació ha de ser la col·laboració i entesa.

Però més enllà d'aquestes teories ahir va quedar clar els sentiments d'estima de molta gent per l'Anton Fontdevila. Els que el coneixen li atorguen un caràcter charmant, intel·ligent i lleial, i crec que durant aquests anys ha deixat una petja d'apreci i respecte per on ha passat.

Lluny de distincions oficials que ja arribaran quan toqui, ahir simplement una colla de persones li van voler agrair a l'Anton Fontdevila la seva tasca i testimoniar-li la seva amistat i estimació. La millor distinció que es mereix una persona.

Sobre el sentit de l'aventura

2009-03-25T10:18:00.002+01:00

Seguint els sempre savis consells del barman del cafè més famós d'Ocata arribo a Georg Simmel, un socioleg i filòsof avui mig oblidat. Hem discutit amb el patró del cafè sobre el sentit de l’aventura, el repte de d’incertesa i el desig humà de deixar enrere la seguretat i endinsar-se en móns de riscs i perills. Llegeix a Simmel, llegeix-lo, és qui millor ho ha pensat, em diu. I obedient amb els mestres ho faig, aturant-me en el seu assagi L’aventura dins d’un llibre especialment lluminós. El deixo parlar, ja que les meves maldestres paraules potser el trairien:

…una aventura: una part de la nostra existència, que es vincula directament cap al davant i cap enrere ... i que discorre al marge de la continuïtat , que és, en general, pròpia de la vida.

...l’aventura té principi i final ... és independent de l’abans i el després...és com una illa a la vida...

... hi ha una vinculació profunda de l’aventurer amb l’artista i potser també inclinació de l’artista cap a l’aventura.

...l’aventurer és l’exemple més ferm de l’home ahistòric, de la criatura del present. Per una banda no es troba determinat per cap passat i per una altra el futur no existeix per a ell.

...el que caracteritza el concepte de l’aventura i el distingeix de tots els fragments de la vida és el fet que quelcom aïllat i accidental pot respondre a una necessitat i tenir un sentit.

...per això hi ha un parentiu entre l’aventurer i el jugador.

...si el jugador pensa que en l’atzar hi ha un sentit, l’aventurer potser també ho pensa.

...l’atzar aporta un sentiment central de vida que s’estén mitjançant l’excentricitat de l’aventura.

...l’aventura és una vivència de tonalitat incomparable.

...a l’aventura ens trobem més desemparats

...el filòsof és l’aventurer de l’esperit.

...l’aventura és una forma de vida que pot realitzar-se en una gran varietat de continguts vitals.

...l’aventura constitueix una forma d’experimentar

...el que fa d’una simple vivència una aventura és una altra cosa: la radicalitat que se sent com tensió de la vida mateixa, com exponent del procés vital.

I tantes idees i sugerències per pensar. L’aventura de la muntanya i l’aventura de la vida, el nostre gran repte.

Sobre l’aventura. Ensayos filosóficos. Georg Simmel. Ed.Península 1988.

Excursionisme 2.0

2009-03-22T13:22:00.004+01:00

www.diaridebarcelona.cat

Excursionisme 2.0 en un mitjà 2.0

Què en penseu?

Citació del diumenge

2009-03-22T12:50:00.003+01:00

Tota la meva vida he estimat, anava a dir 'adorat', les muntanyes, escalant-les amb passió. Puc comparar-ne moltes, però per més que l'amor sigui cec, crec que encara tinc raó admirant més que mai els Pirineus.

Henry Russell

Eleccions a la FEEC. VI. Resultats

2009-03-21T14:07:00.004+01:00

Aquest matí finalment s'han produit les eleccions a la FEEC. Més d'un centenar d'entitats participants. Ha guanyat amb claredat la candidatura del Daniel Planas.

Avui s'ha de tancar una etapa. Deixar enrera totes les picabaralles i enfrontaments personals d'una campanya dura i mirar endavant. Guanyadors i perdedors han d'actuar a partir d'avui amb generositat i visió de futur i tot plegats encarar els reptes de futur dels esports de muntanya, de l'excursionisme i de les entitats amb cohesió, coratge i grandesa de mires.

Eleccions a la FEEC. V

2009-03-18T21:43:00.003+01:00

El passat dia 2 de març escrivia un apunt en aquest bloc sobre el sainet de les eleccions a la FEEC. Tal com estava la situació en aquell moment em vaig prometre de no escriure’n cap de nou fins a que s’haguessin celebrat les eleccions. Però com sempre la realitat supera a la ficció, i un cop més Kafka es va quedar curt en les seves novel.les.

Per a qui no ho hagi seguit el procés electoral de la FEEC de molt aprop segurament no entendrà res de la situació actual. De manera molt resumida, després de recursos, convocatòries anul•lades i impugnacions, el proper dissabte dia 21 s’havien de celebrar eleccions. Però avui s’ha confirmat per la web de la FEEC (a qui cal agrair que informi amb agilitat, neutralitat i transparència) un rumor que feia dies que corria, segons el qual la candidatura del Daniel Planas ha presentat un nou recurs davant el Tribunal Català de l’Esport (TCE). Tota la informació aquí.

Així que avui dimecres dia 17, ningú no sap si el proper dissabte dia 21 hi haurà eleccions i en quina situació està el procés electoral. La darrera reclamació de la candidatura del Daniel Planes segueix la mateixa línia argumental que ha tingut des del primer moment. Mantenen que al començament de tot la candidatura del Jordi Quera no complia tots els requisits i per tant no es podia presentar a les eleccions, així la seva ha de quedar automàticament proclamada com a guanyadora per ser la única que es va presentar en temps i forma.

La situació actual és absolutament kafkiana, desbaratada i no porta enlloc. Què passa realment? Quins interessos hi ha per bloquejar unes eleccions? A què obeeix tot aquest joc polític?

La situació actual és negativa de totes totes. Negativa per la FEEC, ja que continua en una situació de paràlisi. Negativa pel procés electoral, ja que només afegeix confusió i dóna la sensació que es vulgui guanyar des dels despatxos, sense passar per unes votacions. I negatiu de cara al futur, ja que segons com vagin les coses sembla intuir-se la possibilitat de no acceptar els resultats i judicialitzar el tema.

Hi ha entitats molt empipades tal com s’estan portant les coses. Aprofitant les reunions de vegueria d’aquesta setmana, alguna entitat volia proposar de fer un vot nul o en blanc per manifestar el desacord amb la manera de procedir i el menyspreu per les entitats amb aquestes martingales. Això és molt greu.

Sense ser ningú m’atreveixo a demanar a totes dues candidatures un acte de responsabilitat i compromís amb la FEEC i el col.lectiu excursionista. S’han d’acabar aquestes maniobres, celebrar eleccions netes i acceptar els resultats amb lleialtat. L’endemà tots a treballar plegats per la FEEC i el món excursionista. I punt.

Caldrà anar-ho seguint...

Primavera

2009-03-16T22:49:00.002+01:00

Fa dies que el sol escalfa i la llum de l'atmosfera guanya en intensitat. El cap de setmana pels que vivim a ciutat és el moment d'anar a veure la natura, com qui va veure la seva mare.

Al Vallès el verd treu el nas als camps sembrats. Encara tendre i feble, s'aixeca jove plançó amb ganes. Als marges i vorals algunes flors despunten timidament. Els arbres encara estan pelats, però els ametllers i fruiters mantenen la seva flor, cada cop més rosada. Al guanyar alçada la natura encara hiverna. Però en algunes branques s'insinua un nou vigor que anuncia el canvi d'estació. Avui la natura primavereja.

Asseguts al coll, mirant la neu que encatifa les muntanyes i que recorda la severitat d'un hivern dur, del no res apareix una papallona. Groga, molt groga, saltironeja d'herba en herba. De fons refila el cant d'un ocell que no sabem distingir. Mentre ganyipem a recer d'una gran roca, escalfant-nos amb el sol càlid del migdia, contemplem la papallona vital i juganera que amb el seu vol alegre anuncia la bona nova: la primavera ja és aquí!

Citació del diumenge

2009-03-15T22:00:00.003+01:00

"Però la felicitat i la salut que ens dona la muntanya són bens tan valuosos i rars, que jo mai les hi demano cap altra cosa. M'agrada deixar anar el meu esperit, sense saber on va, al món blau on van els núvols, els estels i la veu dolorosa dels torrents. Allò que al vent dels mars i la navegació són als pulmons, aquestes ascensions a l'Infinit ho són a la meva ànima, perquè quan més hi és, més lleugera, viva i immortal es sent."

Henry Russell

Noves de camins

2009-03-11T23:13:00.000+01:00

Bloc 2009Llegeixo al Picot Negre, Butlletí del Parc Natural del Cadí-Moixeró, diverses noticies sobre camins força positives.

1-. El camí d'Adraén a Torreta de Cadí (PR-C 122) s'ha netejat, fitat i marcat. Transcorre per una zona força solitària.

2-. El camí del refugi Estasen fins el Verdet ha estat també refet, reconstruint els danys de diverses esllavisades.

3-. El GR4, de Montserrat a Puigcerdà, en el seu tram entre el refugi d'Erols i el coll de Pal, ha estat també revissat i netejat.

4-. El GR-150, que careneja el Cadí, ha estat repintat i marcat, especialment en els punt de cruïlla amb els diversos PR amb que es creua.

5-. El camí de Josa a Tuixent, una variant del GR 107-3 del Camí dels Bonshomes s'està marcant allunyat de la carretera per un nou traçat.

Així que qui vulgui caminar ja ho sap, botes i amunt.

Citació del diumenge

2009-03-08T09:08:00.002+01:00

"Quan estigueu sols a les muntanyes, mireu-ho tot, preveieu-ho tot, no tingueu mai cap distracció i redobleu les precaucions. Llavors és una meravella. És la felicitat ideal."

Henry Russell

Gabarrou a Catalunya

2009-03-06T12:01:00.002+01:00

Demà dissabte, a les vuit de vespre, al teatre municipal de Berga, conferència de Patrick Gabarrou dins dels actes del 26è Cicle de Muntanya del Bergueda.

Si teniu oportunitat d'assistir-hi segur que serà interessant escoltar-lo.

Cami de l'Ebre

2009-03-05T11:13:00.002+01:00

Amb La Vanguardia del darrer diumenge venia encartat un enorme mapa del GR99, un nou sender que ressegueix tota la riba de l’Ebre, des del seu naixement fins a la Mediterrània. Pel que explica és l’inici de una sèrie de fitxes que s’aniran regalant els propers diumenges amb les explicacions de cada etapa.

Més enllà de la bellesa i bondats del nou GR em criden l’atenció varis aspectes:

1-. Que un diari regali fitxes de GR. O bé s’esgoten les idees de promocions o bé la situació de la premsa és més crítica del que ens pensem.
2- Potser el diari ha ensumat que hi ha més gent del que sembla fent senderisme i ha olorat que podia tenir èxit aquesta promoció.
3-. O simplement que el Ministerio de Medio Ambiente ha pagat prou diners per insertar aquesta publicitat en un dominical.

En qualsevol cas hi ha una evidència: una administració es gasta una quantitat molt elevada de diners per a promoure la creació d'un GR i després en promocionar-lo. Ho fa des del convenciment que és un nou recurs turístic a potenciar. És això positiu? I tant. És un senyal de normalitat i normalització del senderisme, que comença a surtir de canals especialitzats per adreçar-se a un públic més ampli. I també és senyal d'una sensibilitat diferent de les administracions públiques.

A casa nostra la situació no és la mateixa. Em consta que hi ha un parell d’editorials catalanes que estan plantejant una col.lecció de llibres i mapes amb els GR catalans. Fa temps que hi treballen i s’han adreçat a l’administració pública catalana per mirar d’implicar-la en el projecte però no han rebut cap resposta. Per no parlar de la nula col.laboració de la Generalitat ( no així d'altres administracions locals) a les possibilitats turístiques o lúdiques dels esports de muntanya. Què haurem de fer perquè algun dia això canviï?

P.S. Voleu veure unes sugerents imatges de la nevada al Pirineu? Gauchan, Val Louron.

Eleccions a la FEEC. IV

2009-03-02T21:59:00.002+01:00

La setmana passada es va celebrar una nova Assemblea de la FEEC, on es va acordar tornar a convocar eleccions, es va anomenar una nova Junta Electoral, es va fixar un nou calendari i requisits. És a dir, es va posar el comptador a zero per tornar a començar. Demà dia 3 de març s'obria el període per la presentació de candidatures i començava a córrer el calendari fins el dia de les eleccions.

Però com recordareu els que heu anat seguint aquest culebrot la candidatura encapçalada pel Daniel Planas havia interposat un recurs davant el Tribunal Català de l'Esport (TCE) en relació a una decisió de la Junta Electoral anterior que anul·lava les eleccions.

Avui s'ha fet pública la decisió del TCE, amb data de 24 de febrer, que estima parcialment el recurs presentat, anul·la la decisió de la Junta Electoral anterior que aturava les eleccions i disposa que s'ha de complir el calendari previst en el seu dia. És a dir, que s'ha de continuar amb el procés electoral inicial en el seu dia.

Així que l'Assemblea no ha servit absolutament per a res! En aquests moments ningú sap quin calendari és vàlid ( ja que el teòricament correcte ha caducat), quines candidatures són vàlides, ni quines són les potestats de la Junta Electoral (sembla poc lògic que una Junta Electoral que ha estat esmenada pel TCE hagi de gestionar un nou procés electoral). És a dir, ningú no sap que s'ha de fer!

No es de descartar que la candidatura del Jordi Quera presenti un recurs contra la decisió del TCE i acabaríem als tribunals.

Embolica que fa fort! El sainet cada dia és més esperpèntic!

Ho anirem seguint.

Citació del diumenge

2009-03-01T08:00:00.000+01:00

"En el silenci i serenitat de les altes muntanyes, la història humana sembla un drama de la bogeria, on la saviesa i la lucidesa no són més que entreactes."

(Henry Russell)

Derborence

2009-02-26T18:11:00.005+01:00

A mitjans de juny, com sempre des de que el món és món, s'avia el bestiar muntanya amunt. Cal anar a cercar la herba nova i rica de les pastures altes. Al seu redós s’hi quedaran a viure fins a final de temporada a les velles bordes. El poble està massa lluny per anar i venir cada dia. Els pastors d'Aïre, un petit poblet suís a cavall del cantó dels Vaud i del Valais, inicien també l’estada a les altures. De sobte, la nit del 22 de juny, es produeix un gran despreniment, un cataclisme tel.lúric. Cau mitja muntanya i les pastures altes i les bordes queden esborrades. Séraphine i Antoine desapareixen. El poble els dóna per morts i la vall es vesteix de dol. Inesperadament, al cap de dos mesos, el jove Antoine reapareix, com un fantasma que retorna de l'altre món.

Així comença Derborence, l'obra més important del gran escriptor suís d'expresió francesa Charles-Ferdinard Ramuz. Tenia ganes de llegir-la, ja que n’havia sentit encesos elogis. Ramuz gaudeix d’un gran prestigi en ambients francòfons selectes.

El llibre és altament interessant, literàriament molt ben elaborat i d’una evident complexitat simbòlica. Em sembla que la tesi de fons és la tensió entre la força tel.lúrica de la natura, alhora bella i caòtica, i la petitesa humana, indefensa però que s’aferra a la vida i es resisteix a morir sobrevivint al destí.

L’escriptura és sòbria, un punt seca, amb elements d'una certa fantasia o misteri. En algun passatge m'ha recordat a Lovecraft, en altres al Buzzatti i el seu desert dels tartats, en altres a escriptors decimonònics. Derborance té el mèrit de ser un text alhora antic i rabiosament modern. Ramuz aconsegueix donar veu a la basarda que a cops produeix la natura, a l'aclaparament de determinades geologies, al dolor humà per la mort d'un ésser estimat, creant un escenari atemporal.

El llibre segueix temàticament els mateixos eixos d’una altra novel.la important de Ramuz, La gran por a muntanya, i dibuixa la vida dels muntanyesos des d’una perspectiva inquietant. Sovint tenim una visió romàntica de la vida a pagès i dels pastors, pel llegat d’una certa tradició literària. La visió de Ramuz, del tot contraposada, és enormement interessant. Mostra la vida a muntanya com un espai de perill, dificultat, por, misteri i enfronta l'home a la natura hostil, deixant fluir els atavismes humans i socials més foscos.

El llibre m’ha interessat enormement, l’he trobat ric, suggerent i amb uns matisos molt intel.ligents de l’univers del món de la muntanya. Probablement la traducció no sempre és encertada. En qualsevol cas és una obra important que cap aficionat a l’alta literatura i la muntanya hauria de menystenir.

Derborence. Charles-Ferdinand Ramuz. Nortesur, Barcelona 2008. 202 p.

Alpinisme express

2009-02-24T22:23:00.001+01:00

La via Schmid a la nord del Cerví en 1 hora i 56 minuts pel suís Ueli Steck el passat 13 de gener.

Sense paraules!

Citació del diumenge

2009-02-23T20:23:00.000+01:00

No, estimat amic, no admetré mai les mesures que doneu a les geleres dels Monts Maudits. Una xifra no és mai una prova. No hi ha certituts materials, nomès hi ha certituts morals.

Henry Russell

(H.R. li va escriure això a Schrader arran d'una discusió sobre cotes del massís de la Maladeta)

Lectures. Cuida-les Chomolungma

2009-02-19T16:53:00.003+01:00

Uf, un nou llibre sobre l'Everest. Quin interès té tornar a llegir l’enèsim relat d’una expedició al cim del món? Si ja està tot dit, escrit i fotografiat.

Evidentment que estem davant d’un llibre d’una expedició i ascensió a l’Everest, amb els elements inevitables d’aclimatació, camps d’alçada, atac al cim i altres components que no hi poden faltar, sense oblidar la cara fosca que acompanya avui en dia a qualsevol expedició al vuit mil més emblemàtic.

Però seria injust i errat pensar que aquest llibre és només això. Un text que comença amb un diàleg amb el vent ja porta implícit tota una declaració d’intencions. Perquè és possible fer una literatura de l’Everest diferent, que no sigui necessariament heroica i grandiloqüent. I aquí hi ha el mèrit d’aquesta obra. La nova mirada al sostre del món, una mirada propera, enormement personal, quasi íntima a cops, que no pretén justificar res, sinó relatar unes vivències i sentiments.

I això que ho fa possible? L’alè de l’autora. Per què existeix una literatura femenina? Mai he cregut massa en els llibres de gènere. Els llibres i la literatura són bons o dolents, independentment del sexe de qui l'hagi escrit. Però el que si s'ha d'admetre, especialment en la literatura de muntanya, és que la mirada femenina és diferent. Acostuma a donar un apropament molt més senzill, íntim, antiheroic, sincer i càlid de les ascensions. Per què? Perquè s'atreveix a endinsar-se en els sentiments personals, no ha de mostrar la fredor glacial del gran alpinista que mai té por ni es desmunta davant de cap adversitat. Potser si que sona a tòpic, però em penso que hi ha part de veritat.

Aquest és un text que ens acosta a un Everest diferent, fet a mida i escala humana, on molts s'hi podrien sentir identificats. En el fons és el relat d'una aventura personal on l'Everest hi posa el decorat. Descrit amb agilitat i facilitat, sense artificis ni cercar l'alta literatura, es llegeix de gust.

Cuida-les Chomolungma. Catalanes al sostre del món. Sílvia Ferrandis. Col.Annapurna 3. Cossetània edicions. 208 pàg.

Crisi a la UIAA

2009-02-17T22:27:00.003+01:00

El passat més d'octubre va tenir lloc a Teheran l'Assemblea anyal de la UIAA. S'hi van trobar les principals federacions i clubs com cada any. Es va renovar el comitè director i es van aprovar uns nous estatuts per intentar aconseguir una major eficàcia i transparència. Després de l’escissió de l'esquí de muntanya amb la creació d’una federació esportiva pròpia (ISMF) es plantejava una relació entre ambdues, però finalment no es va aconseguir i la ISMF es constitueix amb absoluta independència, sense cap lligam orgànic amb la UIAA. Ara a la UIAA només li resta en el camp competitiu el gel i allò que sembla que li hauria de ser propi, l'alpinisme en un sentit ampli, la seguretat i formació, la cooperació internacional i la defensa del medi i accés lliure i responsable a la muntanya.

A destacar que es va votar una proposta presentada per la Federació Basca demanant que fossin considerats membres de ple dret a aquelles associacions i federacions que tinguin responsabilitats exclusives al seu territori, cas de la Basca i la FEEC, encara que no disposin d'un comitè olímpic internacional ni siguin membres d'un estat reconegut per la ONU. Els resultats van ser de 3 vots a favor, 12 abstencions i 35 vots en contra.

Però el transfons és més complex. Les associacions alemanyes i austríaques (VAVOE, OEAV i DAV), de les més nombroses quantitativament, s'han desvinculat de la UIAA des del 1 de gener del 2009 per desacords de fons amb la seva línia. Retreuen a la UIAA que es centri bàsicament en l'escalada i competició , oblidant les tasques de promoció a l'alpinisme tradicional, senderisme i estan en desacord amb la composició i funcions de les estructures directives que deriven dels nous estatuts.

Aquest decisió aboca a una forta crisi a la UIAA. Per una banda ha perdut les disciplines competitives, que han creat les seves pròpies federacions internacionals, i per una altra les associacions més fortes (representen al voltant d'un milió de membres i quasi la meitat del total de la UIAA) la deixen, generant un greu problema econòmic d'ingressos. Ha perdut l'àmbit esportiu i competitiu i la seva orientació a la promoció i a la base es discutida per la meitat dels seus membres. La UIAA sembla trobar-se a un atzucat. Continua amb una severa crisi d'identitat. Cal una reflexió profunda dels seus objectius i un consens complex per projectar-se al futur.

A seguir...

TPE

2009-02-16T10:27:00.003+01:00

La Travessa dels Pirineus amb esquis (TPE) continua la seva ruta vers l'oest. En un hivern excepcional, els companys de la TPE han hagut de superar condicions metereològiques molt dures, nevades intenses i canvis constants de ruta. Un membre del equip ha patit una greu lesió al genoll i s'ha hagut de retirar, però els altres dos continuen endavant. Ja han deixat el Port de Bielsa enrera i la moral de la parella de companys està alta. A veure si tenen uns quants dies d'anticicló i poden fer via.

Molts ànims companys, tots estem amb vosaltres!

Aquí una tria de fotos de la primera part de la travessa
Aquí l'enllaç al seguiment quasi diari

Citació del diumenge

2009-02-15T18:48:00.003+01:00

Bloc 2009

"Vulgaritzar és fer vulgar. No hi ha cap necessitat, ni tans sols cap utilitat, en que tot el món pugui fer escalades. No és un deure, com tampoc ho és tocar el piano com Lizst, pintar com Rafael ni parlar com Ciceró. Encara més, la multitud ho enlletgeix tot, inclús la naturalesa i sobretot les muntanyes. Les taca. En la mateixa mesura en que m'agraden els refugis que no tenen més objecte que facilitar als alpinistes seriosos i entusiastes unes estades llargues a les altes regions, sense disminuir en el més mínim els riscos o dificultats de les ascensions, sóc contrari a la mutilació dels passos difícils, en els santuaris més sagrats de la naturalesa, per fer-los assequibles a tot el món."

Henry Russell

Lectures

2009-02-11T19:33:00.003+01:00

Sovint és qualifica amb lleugeresa un llibre com excepcional o insòlit. Aquest ho és, sense cap dubte. Per la contundència de l’obra (gran format, impressió de luxe, pes elevat) però sobretot per la temàtica. El subtítol diu El calendari català primitiu i Els camins d’Annibal.

Què és aquest llibre? A partir de l’estudi del Sol com a llum immutable de lectura del calendari, del trànsit dels ramats per carrerades històriques que han determinat la vida dels pastors durant milers d’anys, d’unes possibles trames de relacions de fires i mercats a la Cerdanya, adobats amb elements d’astronomia, arqueologia, cartografia, topografia i una interpretació original d’un forat de roques als environs del pic d’Arcalis que determinen uns dies fixos del calendari solar l'autor basteix un volum absolutament inclassificable.

En principi podria semblar un llibre de recerca, però també de recreació de la vida i cultura milenaria pastoral pirinenca que intenta escatir l’existència d’un probable calendari català solar primitiu. En el fons és un homenatge d’un home de ciències als pastors i a unes formes de vida ancestrals, atàviques, que han bastit la cultura pirinenca. També aventura una hipòtesi sobre el pas d’Annibal per aquelles terres i fa un sentit homenatge també a la mare natura, a la vall dels Orris, que podrien ser tantes valls pirinenques i als homes que hi habitaren.

És un llibre científic? Potser filosòfic? O antropològic? De tot una mica, acompanyat per unes fotografies extraordinàries. Sens dubte un llibre insòlit i inclassificable. I també excepcional.

La muntanya solar. Bonaventura Adellach Baró i fotografies de Jaume Riba Sabaté. 252 pgs. Andorra 2007 Edita Jaume Riba

P.S. Nevada intensa al Pirineu. De 50 a 80 cm al vessant nord i de 20 a 30 al sud. Acompanyat de vent. El govern andorrà dóna nivell 5 de risc d'allaus. El ICC dóna també nivell 5 per l'Aran-Pallars. Molt de compte amb les allaus!

Les vaques porten esquella i la merda fa pudor

2009-02-09T10:00:00.001+01:00

Ja hi tornem a ser! Aquestes maleïdes vaques! Per quin set sous han de sortir de l’estable a les set del matí. I aquests esquellots que fan tant soroll? Per no dir res del maleït gall de la veïna, no falla, cada matinada crida més fort. Es que ningú pensa en els veïns?

Tota la setmana de cul, amb reunions, viatges llampecs, enganxat a la blackberry, sense veure a la dona ni als nens. Per això ens vam comprar aquesta casa. La dona volia que la canalla pogués córrer pels prats, i jo descansar. La pasta que ens va costar!

Però no hi ha manera, sempre aquest soroll. Per no dir res de les pudors. No podem obrir la finestra, sinó entra un baf de fems que tira d’esquena. A més a més quan sortim amb els nens a passejar sempre acaben posant els peus a una tifa. És que ningú recull la merda d’aquests animals?

Algú els hi hauria de parar els peus a aquests pagesos. Amb el que l’ajuntament ens colla amb la contribució, prou que hi podria fer alguna cosa. A mi els diners no me’ls regala ningú, eh!. Però qui s’han pensat que són? Es pensen que tot és seu? A veure si els hauré de posar una denúncia! Sort que encara queden jutges assenyats i ja han fet tancar una granja! Que els hi tanquin l'estable, però a mi que em deixin descansar, respirar aires purs i caminar sense empastifar.

Citació del diumenge

2009-02-08T19:48:00.007+01:00

Bloc 2009
Els muntanyencs són com els músics, qui tenen el do de crear les obres mestres amb quinze o vint notes ja utilitzades pels seus avantpasats, però amb un altre esperit, amb un altre to, i sobretot amb unes altres emocions.

Henry Russell. (Escrit a la introducció del llibre Aux pays des isards, dels germans Cadier, referint-se a ells)

Henry Russell. 100 anys

2009-02-05T09:00:00.003+01:00

Tal dia com avui, de fa cent anys, moria a Biarritz Henry Russell, un dels pirineistes més emblemàtics de tots els temps. La seva carrera alpina va ser extensa, la seva obra literària ha esdevingut una referència i el seu caràcter i excentricitats li han donat una aureola quasi mítica.

De Russell es poden dir moltes coses. Per no repetir-me us remeto a aquest text que és un resum de la seva biografia.

Però a Russell el que s’ha de fer és llegir-lo per compendre'l. Cal llegir el que s’ha escrit sobre ell i especialment el que ell ha escrit. I de la seva producció cal anar als Souvenirs d’un montagnard. És una obra clau, fonamental i irrepetible en la bibliografia muntanyenca. Ningú que es vulgui dir pirineista no pot deixar de llegir. A banda de la versió francesa, fàcil de localitzar, es pot accedir a una traducció al castellà editada per Barrabes (millorable). Malauradament tots els intents per poder disposar d’una versió catalana amb motiu del centenari han estat debades, degut al respecte que tenen els editors per la viabilitat comercial d’una obra d’aquestes característiques.

Curiosament sembla que el llegat i la trajectòria de Russell no decau amb el pas del temps. A totes les generacions hi ha persones que es senten atretes per la figura i obra del pirineista i la seva actualitat no perd actualitat. Per què? Crec que és per la seva filosofia de muntanya. Russell, per sobre de tot i més enllà de les anècdotes, professa un amor i pur i genuí pel Pirineu i les seves muntanyes. I en aquesta devoció molts s’hi senten identificats.

Des d’aquest bloc ens hem manifestat repetidament russellians abrandats. Intentarem aprofitar l’excusa del centenari de la seva mort per recordar-lo, reivindicar-lo i acostar-lo als lectors. Des d’aquestes setmana el full dominical del bloc (la citació) recollirà textos de Russell i anirem donant noticia de tot allò relacionat amb ell que s’esdevingui amb motiu del centenari.

Rescat a la Molina

2009-02-04T23:03:00.004+01:00

Diuen que un esquiador es va perdre a la Molina fent fora pista i va passar la nit al ras. Sembla que va anar a parar cap al Cortal de Rus, uns preciosos prats on l'estiu hi peixen centenars de vaques sobre una gespa flonja, prop de la carretera del Pla d'Anella i el coll de la Creueta. No consta que costi gaire arribar a la carretera asfaltada caminant una estoneta. Diuen que per cercar-lo es van mobilitzar més de 100 persones, helicòpters i material especialitzat. Tota la nit treballant. Diuen que la despesa ha superat els 60.000 €.

Sortosament l'han trobat sa i estalvi i tots estem contents. Diu el pobre noi que es va desorientar i que com no portava el mòbil no va poder trucar. No diuen però insinuen que el seu comportament ha estat un pèl imprudent i negligent. No diuen ni donen a entendre si li enviaran la factura a casa per les despeses originades pel seu comportament i si li cobraran.

Un, que cada cop entén menys certes coses, es pregunta que hauria passat si enlloc d'un esquiador de pista hagués estat un excursionista.

Muntanya.net

Adéu (Comiat de l'amic)

Citació del diumenge

Els Pirineus vuitcentistes

Gourdon, per fí

Comiat de l'amic

La febre dels cims

Citació del diumenge

Felicitats

La vierge des Drus

Tardor a les valls d'Aneu

Dopping a la competició

Golf al Pedraforca

Citació del diumenge

Pessigues

Suite Russell IV

Suite Russell III

Suite Russell II

Rescat al Puigmal

Suite Russell I

Citació del diumenge

Foliage

Novament sobre els rescats

Una vetllada amb Doug Scott

Citació del diumenge

Fira del llibre de muntanya del Collsacabra

Citació del diumenge

Fira del llibre de muntanya

Petita col.lecció de paisatges

Pluja

Sorpreses...

Citació del diumenge

Caminar per pensar

Del Costabona a l'Orhy

Irati

Citació del diumenge

Rescats a la muntanya (II)

Rescats a la muntanya (I)

Decorar les muntanyes

Citació del diumenge

Pelegrins

Tristaina

Citació del diumenge

Gavarrós

El rescat de l'estiu

Citació del diumenge

L'Isidor Cònsul excursionista

Adéu Riccardo

Després les pluges

Mores

Pluja

100 anys d'Ull de Ter

Gavarrós

Citació del diumenge

Enfarinada estiuenca

Citació del diumenge

Citació del diumenge

Pirineo / Pirineos

El meu jardi

Verd

Ecologia política

Natura verge?

Conversa a Madrid

Citació del diumenge

Amitges

Mer de Glace

Nits difícils

Déu i la bola

Midi d'Ossau

Citació del diumenge

Objectiu infinit

Volem la Calma asfaltada

Citació del diumenge

Comiat d'un president

Sobre el sentit de l'aventura

Excursionisme 2.0

Citació del diumenge

Eleccions a la FEEC. VI. Resultats

Eleccions a la FEEC. V

Primavera