30 de setembre de 2009

Pluja



Baixàvem del Comabona pel vessant sud, cap a Gisglareny. La previsió s'estava complint i el dia era gris, els núvols espessos i la tempesta s'acostava. I tal dit tal fet, el soroll del tro i es posa a ploure. Ens aturem i de la motxilla cadascú treu la seva jaqueta de Goretex.

Uf, que maco el teu. Si, és nou, el vaig comprar aquest estiu a Chamonix. És ultralleuger, té una columna d'aigua extraordinària, i em va costar una pasta que no vulguis saber.

Enfront hi ha un ramat de xais. Sobre una pedra el pastor ens mira amb el gos als  peus. Impertèrrit a les primeres gotes ha obert el seu paraigües i ha restat immòbil.

Va, marxem que encara ens mullarem.

Quan passem pel seu costat ens saluda lleument acotant el cap sota el paraigua. Nosaltres tirem avall apressats. Ell resta aquí dalt, sense por a la pluja ni la tempesta. Esta segur sota el paraigües.

I el company puja la cremallera del seu goretex.


28 de setembre de 2009

Sorpreses...



Mai no pots dir que coneixes bé una contrada, per molt que t'ho pensis. Jo creia que la Cerdanya pocs secrets em reservava, però aquest estiu n'he descobert alguns insospitats.

El primer va ser sobre  el poble de Cava. Un riuet que baixava directe de les parets del Cadí, d'aigües gèlides, amb uns gorgs i tobogans divertidíssims. Ens va omplir una diada esplèndida, amb banys i caminades per boscos densos sota l'esguard del Cadí sense veure-hi ningú.

Al cap d'uns dies ens enfilàvem cap a Estamariu. El pla era veure pedra picada. Visitar la renovada església de Sant Vicenç d'Estamariu, reconstruïda pacientment durant més de cinc anys. S'hi ha refet tot el taulat, s'ha aixecat una nova paret exterior i s'hi han descobert uns frescos romànics, els únics de tota la comarca conservats en el seu lloc original. El conjunt és digníssim, ben agençat i amb una reconstrucció curosa, sense estirabots de cap arquitecte que vol ser original. Seguim cap a Bescaran, per admirar el seu magnífic campanar. Torre esvelta, d'una simplicitat rústega, elegant. Ens captiva i durant una bona estona ens hi recreem.

Però avui continuem amunt. La pista s'enfila i va a sortir als estanys de la Pera. Passa ràpidament d'una vegetació de secà a una d'alçada. Però el més destacable és el conjunt de bordes, pastures, prats i marges. Al trencall de la pista que s'adreça cap a Arcavell o el Bosc de la Rabassa deixem el vehicle i passegem. La contrada és deliciosa, amb unes prats que s'eleven cap a les alçades. Avui però no anem als cims, sinó a recórrer aquesta geografia, mut testimoni d'un passat agrícola i pastorívol del tot perdut. Record d'un temps on des dels pobles s'aviava el bestiar a les pastures de muntanya, i al seu redós s'hi aixecaven bordes, estables i es tancaven els prats amb vailets. Els pastors i pagesos ho vetllaven i sense ser-ne conscients construïen un paisatge harmoniós i bell. Ara tot està enrunat, però encara resten les edificacions, els corriols perduts i els rastres d'un passat que no tornarà.

El paratge és bellíssim. Hi passegem durant estona, contemplant aquests prats infinits, amb el Cadi com a teló de fons i la immensitat de l'Alt Urgell a l'oest. Recollim gerds, ens aturem a les bordes, resseguim els murs de pedra seca. La solitud i la immensitat és total. És tot un descobriment que ens encanta.

De retorn seguim la pista cap a Castellnou de Carcolze. Més bordes i la gran planicie del coll de Sorri. Aquí l'herba està segada, arriba el corrent elèctric i hi ha alguna borda arranjada. És cap al tard i el sol comença a davallar. Els grills canten, l'herba oloreja, i la immensitat del paratge se'ns imposa. És esplèndid i ens aturem uns minuts per a gaudir de tanta bellesa i serenitat.

Castellnou és un poble penjat, reconstruït però que manté la seva fesomia original. I la foscor cau abans d'arribar al Segre i la carretera general. Però el nostre cor roman a les alçades, no de les muntanyes, sinó de les valls.


27 de setembre de 2009

Citació del diumenge





D'on ens ve, en un mot, la passió de les muntanyes? No són elles els símbols més tristos i més eloqüents de la vellesa, de la decrepitud i de la mort? Com analitzar, com comprendre l'encant sempre nou que troba el cor humà, l'organ per excel·lència de la tendresa, a exiliar-se a les geleres, a l'etern hivern i la desolació de les muntanyes en ruïnes, al costat dels llacs fúnebres i dels abismes farcits de llàgrimes de neu, i el més lluny possible dels homes, allí on no hi ha cap rastre? 

Jo d'això no trec la conclusió que cal estar absolutament sol per a emocionar-se vivament davant dels grans espectacles de la natura. Però...potser si que en cal. És un estat mòrbid de l'ànima, que aquesta necessitat de recolliment i isolament, quan es tasta una emoció sincera, pregona i dolça? No, mil vegades no. 

L'amor una mica misantrop de la natura no és una malaltia: no és més que una paradoxa i un misteri. La nostra ànima és plena d'enigmes. Els veritables malalts, són aquells qui pretenen, i que creuen realment que quan més nombrós s'és en una ascensió de muntanya, ella és més agradable i més útil. Quina enorme heretgia. Es com si s'esdevingués que el millor mitjà de llegit un llibre, d'aprofitar-lo i de gaudir-lo, es fer la lectura en comú, cinc o sis a la vegada, agafats de la mà, i en veu alta. No seria ultratjar al seu autor?.
 
Henry Russell.


23 de setembre de 2009

Caminar per pensar



Des de fa temps cada cop m'interessen més els llibres i textos que s'escriuen al voltant del fet de caminar. Des d'alguns autors clàssics fins a d'altres del tot contemporanis, cada cop hi ha més gent que reflexiona sobre algunes idees, sentiments i filosofies que es desprenen d'un acte tan senzill com posar una cama darrera l'altra i que la humanitat ha practicat des de la nit dels temps.

Per això quan vaig llegir la noticia de la publicació d'aquest llibre em vaig afanyar a aconseguir-lo i durant aquestes vacances l'he enllestit.

És un text d'assaig, que vol recollir alguns elements importants del caminar. La primera frase ja és tota una declaració d'intencions: “caminar no és un esport”. A partir d'aquí reflexiona al voltant de la llibertat que dóna el caminar, la lentitud que es desprèn de la vida quan es fa a peu, el valor de la solitud o el silenci, el sentit de l'eternitat o el pelegrinatge. I també escriu sobre pensadors que han estat bons marxaires, com ara Nietzsche, Kant, Rousseau, Rimbaud, Thoreau, Nerval.

És un llibre interessant. Planteja idees i qüestions del tot pertinents. L'autor les vol reflexionar entre la filosofia i la poesia i potser això dificulta el resultat final. El to no aconsegueix ser del poètic, ja que quan es posa sensible grinyola una mica, ni del tot assagista, ja que és massa descriptiu, però en qualsevol cas és un text altament interessant, intel·ligent i reflexiu.

Marcher, une philosophie. Frédéric Gros. de.Carnets Nord. 2009. 300 p


22 de setembre de 2009

Del Costabona a l'Orhy






Avui prenc el sol dalt del cim de l'Orhy, el darrer dos mil abans del mar. Recordo que no fa ni un mes estava dalt del Costabona, el darrer dos mil abans de la Mediterrània. Entre aquests cims s'estén una cadena de muntanyes que a alguns ens té el cor robat. No són millors ni pitjors que altres serralades, però són les nostres muntanyes i per això les estimem.

Alguns diuen que hi ha molts Pirineus. La diferència de pobles, llengües, cultures, orografies, geologies, climatologies i altres -ies fa que no es pugui parlar d'un únic Pirineu, sinó dels Pirineus.

Potser tinguin raó i és evident que entre la Mediterrània i el Cantàbric hi ha moltes diferències, però avui assegut aquí dalt crec que hi ha un nexe entre l'Orhy i el Costabona. Potser sigui un nexe immaterial, tel·lúric, però els sento germans. Potser el mateix aire que bufa al Costabona em refresca avui aquí, potser el mateix sol del Costabona em bressola a l'Orhy, però em penso que encara que hi hagi aquesta diversitat hi ha també una unitat evident. El Pirineu existeix, i des del Costabona a l'Orhy acull a molts mons, però tots compateixen quelcom que els agermana.


21 de setembre de 2009

Irati






Fa estona que em miro i em remiro la mata boscosa del davant. No em cansaria mai de contemplar-la. M'aturo a cada arbre, a cada branca, a cada fulla. És una mata densa, on es barregen els avets i els faigs de manera indestriable, que s'estén horitzó enllà, sense fi. Per a uns ulls mediterranis com el meus, acostumats a un clima on sempre hi falta aigua i el sol apreta, cada bosc és un petit miracle.

Per això  un bosc com el d'Irati és quelcom majestuós. Més de 17.000 ha continues de bosc. Aviat es dit. Res a veure amb la Fageda de Jordà, amb el Montseny, amb les Guilleries o la Garrotxa. Això és una altra dimensió. Per extensió però també per qualitat. Faigs i avets gegantins, interminables, amb les falgueres i els avellaners fent pessigolles als seus peus. Ara entenc perquè li diuen la Selva d'Irati. És un bosc dens, potent, viu i sa, ple de vida i que crida a la vida. La força d'aquest bosc és extraordinària i ho noto en el meu cos i en el meu ànim.

Al cap em venen els textos de John Muir. Potser aquells boscos que va descobrir a la Sierra o a Alaska s'assemblen una mica a aquest. No ho sé, però ara entenc millor el seu entusiasme i admiració per aquells colossos vegetals.

Fa més de sis hores que camino per Irati i només he tastat un petit bocinet. Camino i contemplo, però va caient la foscor i cal recular. Descobreixo dues persones que estan preparant el seu bivac. Avui dormiran a Iraty. Potser tenia raó XXX quan va dir que per estimar un bosc calia dormir-hi i passar-hi la nit. Jo avui no ho puc fer, però he començat a estimar Irati.


20 de setembre de 2009

Citació del diumenge




Les ascensions tenen un costat psicològic; un es torna no solament fort, sinó també filòsof; perquè l'home es regenera sempre, al respirar, a les muntanyes, aquests vents sonors, sans i melodiosos que semblen venir d'un món més feliç i pur que el nostre.

Henry Russell


16 de setembre de 2009

Rescats a la muntanya (II)

 
En Pep Fosalba, de Granollers, amb la seva carta a La Vanguardia del passat diumenge, posa sobre la taula l'esgotador tema dels rescats a la muntanya per part dels bombers, que des de fa anys, es volen cobrar, i que des d'abans de l'estiu ha reviscolat.

Poc més se m'acut  afegir del que ja he escrit aquí, aquí, aquí i aquí. Des de l'any 2004 anem donant voltes al tema. Potser gràcies a les incoherències del polítics encara li donarem voltes cinc anys més, i així anar tirant.

Tanmateix crec que l'enfocament del Pep Fosalba no és l'encertat. La qüestió no hauria de ser sobre si cobrar els rescats a muntanya o no, sinó si cobrar els rescats. I punt. És a dir, si l'administració ha de cobrar per un rescat, sigui a la muntanya, al mar, a la carretera o a la plana. Aquesta és la qüestió.

Sinó es cobren els rescats a la platja, perquè s'han de cobrar a la muntanya? Sinó es cobren els rescats en accident de circulació de gent que va a 160 km, perquè s'ha de cobrar a la muntanya?

Estic totalment d'acord que el fet de ser federat o membre d'una entitat no pressuposa absolutament res ni dóna garantia de res. No demano gratuïtat pels federats o membres d'una entitat. Simplement demano justícia i equitat.

Si com a societat arribem al convenciment que s'han de cobrar els rescats, els de muntanya en primer lloc, però seguits de la platja, la carretera o la plana.

 


15 de setembre de 2009

Rescats a la muntanya (I)



Coneixedor de la possibilitat que l´Administració catalana pugui facturar els serveis de salvament a la muntanya i deixant un marge de temps prudent per tal de reflexionar-hi, hi estic parcialment d´acord. Per tal que la mesura sigui ben entesa cal potenciar les federacions vinculades amb les activitats de muntanya per tal que, per mitjà dels seus clubs afiliats i les mateixes federacions, es pugui donar una formació continuada als seus socis federats que incentivin activitats adequades al nivell de formació individual i de grup. Si des de les escoles de primària es proporcionés una mínima formació sobre la cultura i respecte envers la muntanya, seria una bona manera de formar futurs muntanyencs. (Només cal copiar l´exemple francès, que amb les activitats de muntanya ens porten 10-15 anys d´avantatge). A França, els rescats es facturen d´una manera o una altra. S´entén que la persona que accedeix a la muntanya està federada i per tant formada. La diferència rau en el gran nombre de feredats existents a França i de la relació que aquestes persones tenen amb el medi.

A Catalunya, i que no s´interpreti com una crítica, malauradament no hi ha cap diferència entre la persona federada i la que no ho està: conec escaladors de força nivell que amb el temps han decidit no formar part del col · lectiu per no reconèixer cap avantatge (el preu dels refugis potser en seria una, però no els possibles tractaments de recuperació en cas d´accident, ja que privadament es poden solucionar de diferents maneres).

Molts clubs de muntanya mitjans i petits des de fa bastants anys han entrat en crisi i cada any que passa tenen problemes per formar i crear els relleus generacionals que tirin endavant les entitats. La regulació de les activitats a la muntanya que va fer la Generalitat va contribuir, en part, a accelerar aquest fet per motius de responsabilitat civil d´activitats programades pels clubs. Després d´haver presenciat malauradament bastants rescats de muntanya, tindria problemes per saber si caldria facturar els serveis dels rescats, però n´explico un de clar:

Cim del Pedraforca, tardor i canvi de temps al migdia (vent fort, fred i nuvolositat en augment). Una colla de joves, d´uns 20 anys, fan cim: mal equipats i amb clars signes de cansament. Descansen i aprofiten per fumar un porret. Un d´ells porta una pròtesi metàl · lica externa que li lliga el genoll amb el peu. Comencen a baixar i als cinc minuts, el noi cau i pica de cap per dos o tres llocs; una metgessa del nostre grup li fa les primeres cures (la farmaciola és nostra) i els altres procedim a coordinar el rescat, que es realitza sense incidents. En el procés de salvament i primeres cures es va produir una altra caiguda d´un senyor que estava totalment exhaust de la pujada. No l´explicaré, però aquell dia s´haurien pogut produir tres accidents greus en una hora si no hagués estat pel seguiment del nostre grup. Què n´opineu... S´hauria de facturar aquest rescat? 
PEP FOSALBA - Granollers  

Cartas de los lectores. La Vanguardia, 14-09-09


14 de setembre de 2009

Decorar les muntanyes



Passejant per la muntanya m'adono que cada dia creix la quantitat de plaques mortuòries clavades a les pedres de la muntanya. Estic parlant del Montseny, que és el que conec, però imagino que aquesta moda arriba arreu. No se m'acut que cap alcalde ho deixés fer als carrers del seu poble, però quan es tracta del camp o la muntanya tothom s'hi veu en cor.

Una cosa és escampar les cendres per la muntanya, cosa que respecto sempre que s'enduguin els recipients, i l'altra que malmetin les pedres, aquestes escultures naturals que embelleixen el paisatge. Amb el temps n'hi haurà més que al cementiri de Collserola.

El mal gust arribar fins el punt que la gent hi posa flors de plàstic,això si, subjectades amb pedres perquè el vent no se les endugui. Vull pensar que el primer avergonyit, si tornés, seria el muntanyenc després de veure el que han fet els seus amics, això sí, de bona fe.

No fa falta decorar les pedres. Quant a l'ornamentació floral, que no es preocupin, a la muntanya durant tot l'any n'hi ha, de flors.

C.S.R
Sant Esteve de Palautordera

Bústia. El racó dels lectors. Avui, 12-09-09


13 de setembre de 2009

Citació del diumenge


És fàcil de ser fidels a les muntanyes, i respecte a mi, desprès de 40 anys dedicats a recórrer els Pirineus, a fer-ne la meva llar i el meu llit, és sense afectació i sense profanació que puc aplicar el mot sagrat "d'amor" a la tendresa que elles m'inspiren des de que als sis anys vaig fer a peu l'excursió del llac de Gaube.
Henry Russell


9 de setembre de 2009

Pelegrins


Enguany les vacances ens porten cap a terres del Pirineu navarrès. Valls verdes, llargues carenes herbosos, boscos interminables, cims arrodonits i acollidors. Pobles d'arquitectura singular, toponímia euskara, contrades interessants i de gran bellesa.

Avui estem caminant per uns cimets sobre Roncesvalles. A mig matí parem a un coll on s'encreuen les rutes del GR, el camí cap als cims i una de les entrades principals del Camí de Sant Jaume. És l'etapa clau del romiatge, entre Sant Jean Pied de Port i Roncesvalles, i en general desvetlla molt de respecte als pelegrins, ja que el desnivell i la longitud és respectable.

Mentre ganyipo comptabilitzo fins a 23 pelegrins. La diversitat és total. Gent que va sola i altres en  en grup, de totes les nacionalitats, els que viatgen lleugers o carregats, uns jove i d'altres grans,  i inclòs els tramposos, que es fan pujar amb cotxe fins a tocar del coll per a fer només el descens. Molts porten la petxina i uns bastons i és fàcil veure qui està acostumat a caminar i qui no.

Tots són pelegrins cap a la tomba de Sant Jaume. Les motivacions deuen ser tantes com les persones, íntimes i indestriables.

Recullo i m'allunyo cap als cims mentre penso que potser no som tan diferents. Aquells que fan el Cami i els que ens enfilem a les muntanyes fem tots la nostra recerca com a pelegrins. El pelegrinatge de la vida és pot fer seguint molts camins.


7 de setembre de 2009

Tristaina



Un dia de l'estiu passegem pels estanys de Tristaina. El dia és radiant i l'atmosfera neta, rentada per quatre dies de tempestes i pluges.  Assegut a l'estany superior, amb els peus dins l'aigua, miro com la cresta es retalla al cel. Un cel d'un blau intens, intenssissim, net, brillant, un pèl metàl·lic, profund. Ni un sol núvol. Això és l'atzur. La perfecció del paisatge, la bellesa de la natura.


6 de setembre de 2009

Citació del diumenge


El vent té ell mateix una influència moral
 
Henry Russell


2 de setembre de 2009

Gavarrós




Avui és Sant Genis (25 d'agost) i hem tornat a Gavarrós, aquest llogarret sota el Puigllançada, entre la Pobla de Lillet i Guardiola de Berguedà, enfilat als 1.300 metres. És el dia del patró i s'hi fa l'Aplec. En els darrers anys la situació ha millorat. L'ermita està reconstruïda i consolidada exteriorment, ara només resta arranjar-la per dins. La gran pairalia de Can Cabanes ha refet tot els taulats i parets. La pista està repassada i s'hi accedeix prou bé i la  rectoria està del tot enllestida i funciona com a casa de turisme rural. Hi viu una parella amb dues criatures tot l'any. Gavarrós torna a tenir vida.

L'aplec segueix el ritual de cada any. Missa, cant dels goigs, benedicció del terme, benedicció i repartiment del pa, música amb acordions, sorteig d'un quadre, uns vins i un pernil, i dinar per tothom a l'era.

Enguany, malgrat ser laborable, hi ha prou gent, més d'un centenar de persones, totes de la contrada. Hi assisteixo amb alegria. Aquests verals oblidats no estan abandonats. Hi ha persones que se'ls estimen i se'n preocupen. La gent es retroba, es saluda i recorda instants del passat. Podria semblar una estampa del XIX, una escena costumista del Joan Amades. Però no hi ha cap impostura ni representació. Tot és sincer i neix del cor. Aquesta és també una part de la Catalunya del segle XXI, i ens equivocaríem si la menystenissim.

Mentre marxo encara sento cantussejar un verset dels goigs:
“...
Gavarros té una aigua clara
com el cel d'aquest poblet
...”