21 de setembre del 2009

Irati






Fa estona que em miro i em remiro la mata boscosa del davant. No em cansaria mai de contemplar-la. M'aturo a cada arbre, a cada branca, a cada fulla. És una mata densa, on es barregen els avets i els faigs de manera indestriable, que s'estén horitzó enllà, sense fi. Per a uns ulls mediterranis com el meus, acostumats a un clima on sempre hi falta aigua i el sol apreta, cada bosc és un petit miracle.

Per això  un bosc com el d'Irati és quelcom majestuós. Més de 17.000 ha continues de bosc. Aviat es dit. Res a veure amb la Fageda de Jordà, amb el Montseny, amb les Guilleries o la Garrotxa. Això és una altra dimensió. Per extensió però també per qualitat. Faigs i avets gegantins, interminables, amb les falgueres i els avellaners fent pessigolles als seus peus. Ara entenc perquè li diuen la Selva d'Irati. És un bosc dens, potent, viu i sa, ple de vida i que crida a la vida. La força d'aquest bosc és extraordinària i ho noto en el meu cos i en el meu ànim.

Al cap em venen els textos de John Muir. Potser aquells boscos que va descobrir a la Sierra o a Alaska s'assemblen una mica a aquest. No ho sé, però ara entenc millor el seu entusiasme i admiració per aquells colossos vegetals.

Fa més de sis hores que camino per Irati i només he tastat un petit bocinet. Camino i contemplo, però va caient la foscor i cal recular. Descobreixo dues persones que estan preparant el seu bivac. Avui dormiran a Iraty. Potser tenia raó XXX quan va dir que per estimar un bosc calia dormir-hi i passar-hi la nit. Jo avui no ho puc fer, però he començat a estimar Irati.


1 comentaris:

en Girbén ha dit...

Quina sort, Enric, de ser on ara voldria ser jo!
Irati és una de les meves flaques. Ho és de quan vaig dormir-hi un parell de nits; de quan, des del kaiac estant, vaig escriure que em recordava el Gran Nord Canadenc, un nord que mai he conegut... Fixa't tu!
Irati a la tardor, la glòria mateixa. Ha començat ja la brama dels cérvols?