31 de març de 2008

L'amor a la muntanya neix fins i tot en temps de guerra


L'estiu de 1949 un grupet de joves catalans marxa a fer una travessa pels cims del Pallars i l'Aran. El Joaquim Cabeza, el Josep Llaudó i el Josep Milà són alguns d'ells. A cada cim deixen escrits de caire catalanista i en català. De retorn són denunciats per un grup de Falangistes, detinguts i empresonats a Balaguer i jutjats. Són expulsats a “perpetuitat” de qualsevol entitat excursionista i castigats.

Aquests fets lamentables, ara impensables, però del tot naturals en aquells temps, durant molt de temps es van anar amagant amb la major discreció, per no perjudicar encara més als protagonistes. Amb l'arribada de la democràcia van començar a sortir a la llum i es va fer un cert reconeixement públic a alguns dels protagonistes. La FEEC i la FEDME van fer un acte públic de desgreuge i van readmetre amb tots els honors a en Milà. Aquí una entrevista al Vèrtex. En Joaquim Cabeza va escriure un llibret fa cosa d'un parell d'anys explicant la seva vivència dels fets, i ara en Josep Milà, un ferm pagès del Penedès, de la mà d'en Francesc Roma, ho explica des de la seva perspectiva, afegint detalls de la seva vida excursionista i d'uns temps que ara ens semblen impossibles però no són tan llunyans. Per això m'agrada especialment el títol. L'amor a la muntanya per sobre de guerres, represàlies i càstics. Demà es presenta a Vilafranca del Penedès aquest llibre, a les vuit del vespre a la seu del C.E. Del Penedès.

Tota una generació d'excursionistes catalans, homes i dones d'una peça que en els anys més foscos i durs del franquisme van ser fidels als seus ideals, a la seva llengua, a la seva pàtria, van pagar un preu alt per això. Encara que tard poc a poc es va fent justícia i per això em fa una especial il·lusió la presentació de demà. Per donar les gràcies a aquesta generació que ha estat un exemple de coherència i fidelitat a uns ideals, malgrat el preu personal que ha hagut de pagar. Són un exemple a no oblidar.


30 de març de 2008

Citació del diumenge

Foto: Jordi Ferrando


Oh solitud benaurada dels cims!”

Richard Wagner



28 de març de 2008

Cap de la Boixassa



Diumenge de Pascua. Si ahir veiem nevar al Ferrús i el Cap Llitzet avui el dia al Moixeró és net i airejat. Amb el J.M.P prenem el café del matí mentre al costat els caramellaires es preparen per fer el recorregut pel poble. A l’Alt Berguedà la tradició de les caramelles encara és ben viva.

Avui la idea és fer el PR-C–125, que puja al Cap de la Boixassa, un cim modest i desconegut del Moixeró, fent un circuit pels Empedrats i refugi de Sant Jordi i descens per l'esquena sud de la Boixassa, encara que nosaltres ho farem a l'inrevés. És una volta curta, d’unes 4 hores, amb un itinerari molt variat i bones vistes a la vall del Bastareny amb un fort contrast de paisatge i vegetació.

Deixem el cotxe al costat de l’Hostalet, a la pista de la Dou. Cal Cerdanyola està en reformes per esdevenir una nova casa de colònies. Només sortir el vent que no ens deixarà fins el cim ens comença a castigar. El camí està molt ben marcat i no presenta dubtes. La pujada és sostinguda, primer per dins un bosc i després entre boixos, molts boixos. Aquest vessant és molt sec, dur a l'estiu, l'aigua s'escola per arreu.

Les vistes van creixent i la panoràmica es va profunditzant. El Pedraforca es fa omnipresent. Ensija clou la mirada cap al sud. L’arribada al cim és molt empipadora pel vent. La ventada empeny amb força i cal anar amb compte. Només hi podem restar uns minuts, ja que el fred ens escup. Del nord la barrufa salta fins a mitja Cerdanya. El temps deu ser complicat al Pimorent. Descendim cap a la banda est, i allí, sota el coll de Galligans, a un prat enmig del bosc, podem aturar-nos a ganyipar uns minuts. La pau és total. El sol llueix immaculat. La bellesa ens embolcalla.


Ens arribem fins el refugi Sant Jordi. Hi estem més d’una hora garlant amb el guarda, el Toni Bosque. El refugi ha passat per una situació delicada, per problemes amb la propietat, però sembla que ara està tot més tranquil i finalment aquest estiu començaran les obres que portaran l’aigua, els lavabos i les dutxes al refugi, i el milloraran notablement. Tant de bo sigui així.


Fa poques setmanes han estassat el camí fins la casa d’Escriu i baixem per allí. El lloc és deliciós, amb un bosc esplèndid. Fent una mica el boig creuem el riu i empalmem amb el camí dels Empedrats. La contrada és salvatge, espectacular. L'aigua baixa juganera per l'engorjat, cal creuar el riu a gual, els espadats amaguen el sol. Una meravella al costat de casa tan poc valorada. Finalment a les dues del migdia tornem al costat del cotxe.


Ha estat una volta preciosa. Una bona celebració de Pascua. Anem a menjar la mona. Si esteu per l'Alt Berguedà i voleu fer una caminada variada i completa segur que aquesta ruta serà una sorpresa per a molts. Per la nit el temps s'embolicarà i caurà una bona nevada. Ara que la temporada s'acaba!


27 de març de 2008

ONG conservacionista

Una colla d'empreses del món de la muntanya, especialment de material i roba de muntanya, han creat una ONG de caire conservacionista: EOG és una ambiciosa iniciativa per protegir àrees naturals emblemàtiques i conscienciar a la societat sobre la necessitat del consevacionisme. Aquí alguns dels seus projectes. Per una banda les empreses fan tot el que poden per vendre material, pel que de manera inevitable, encara que indirecte, augmenten la pressió sobre el medi, i per un altra impulsen projectes conservacionistes. Suposo que aquesta nova ONG respon a això que s'ha posat tant de moda, la responsabilitat social corporativa de les empreses, que sovint no és més que una forma de netejar la mala consciència. La realitat és sovint complexa. Ho anirem seguint.


26 de març de 2008

Les petites heures du pyrénéisme

Fa uns anys (1934) l'escriptor suís Charles Gos va publicar un llibre que es deia Alpinisme anecdòtique. Era una senzilla història de l'alpinisme, amb el retrat d'alguns dels seus personatges, la descripció de grans escalades i dates importants. La manera com ho escrivia era d'una normalitat senzilla, defugint de l'èpica amb que sovint s'escriuen els llibres d'història de l'alpinisme, però deliciosa.

Recordava tot això mentre llegia Les petites heures du pyrénéisme (), un llibre escrit per Gérard Raynnaud i publicat recentment per Éditions du Pin à crochets on aplega una colla d'històries del pirineisme, explicades també amb la mateixa senzilla naturalitat. La bouteille del Mont Perdut, alguns capellans pirineistes, una festa al Balaitús, hivernals al Vignemale, el baptisme del pic Soubiron, la vila Gaurier, el drama d'Ansabère... La rerahistòria, anècdotes, fets aparentment menors creen un univers plenament pirineista lluny de la gran èpica. Amb tota la precisió i rigor històric, però amb un estil planer, desimbolt, natural aquest llibre és extraordinàriament agradós de llegir, amable i cordial. Com qui no vol la cosa t'empasses més de dues-centes planes sobre el pirineisme gaudint i aprenent. Què més pot demanar un lector?




25 de març de 2008

Neu al Ferrús



Dissabte de Glòria. Amb l'amic J.F. deixem el cotxe al coll de la Creu de Fumanya. Fa fred i els núvols s'acosten. Immersos en la solitud anem caminant cap a Peguera enmig d'una pau sobirana. Aquell poblet fort en el temps de l'explotació minera és ara un munt de ruïnes d'un passat que no tornarà. Les llums són d'un gris espès, anuncien la neu. Ens acostem al peu de la Roca Gran d'en Ferrús. La nostra mirada resta hipnotitzada per aquella roca, una gran paret, per a fer-hi grans escalades. Retruny un tro i les volves de neu comencen a caure. Ens arrasarem a un cobert de la masia del Ferrús. Si avui aquest mas resta allunyat de qualsevol poble, més encara ho estava anys enrere. Com era la gent que vivia en aquests verals? Quin tremp, quina força tenien? Mentre mengem un fuet pensem en un temps que jo no tornarà. Els núvols ens embolcallen, la neu apreta i per avui s'ha acabat l'excursió. Retornem tranquil·lament, deixant-nos amarar d'aquesta pau silenciosa. La neu cau a cops suau, altres amb intensitat. No sé perquè, em venen el cap uns versets d'Apel·les Fenosa:

Cau la neu
de floc en floc...


La nevada s'intensifica. Ens aturem uns instants per gaudir amb goig com les volves van construint un mantell blanc. Ens sentim plens, prop de la natura. Mentre pugem al cotxe, a fora continua caient la neu, de floc en floc...





24 de març de 2008

La decadència de l'avet


Al sempre seductor Amics arbres – arbres amics llegeixo una entrada que parla de la decadència de l’avet. Un estudi recent detecta un envelliment i afebliment prematur dels boscos d’avets europeus. Sembla que la combinació de períodes de sequera, l’abandonament de la gestió dels boscos que provoca un excés d’arbres que entren en competència, ha provocat la presència de patògens, especialment patògens d’arrel, que afebleix els arbres. Els patògens i les plagues agafen el lloc de l’home en la gestió dels boscos. Els arbres més grans i vells, els pares que s’havien deixat com a referència, són els arbres més afectats, més que l’espècie en si.

És una noticia que omple de tristesa. L’experiència de caminar per un bosc d’avets és quelcom massa especial per oblidar. Les caminades per la Mata d’Anéu, pel Montseny, per valls del Pallars, creen en el caminant una impressió molt especial.


Tanmateix sempre tindrem els poetes per recordar la bellesa d'aquests arbres.


Gòtics semblant el faig, l’avet,

puja, segur, l’avet ombriu,

rígid de fulles, d’aire fred,

car és d’un gòtic primitiu.


Amb son fullatge trèmul, net,

ben altrament, el faig somriu,

més joguinós que massa dret,

car és d’un gòtic renadiu.


L’avet és gòtic com el faig.

Són les agulles del bagueny

on de la llum es trenca el raig.


Són les agulles sobiranes

que, en les altures de Montseny,

del vent concerten les campanes.


Guerau de Liost


16 de març de 2008

Citació del diumenge


La muntanya no et dona res que no tinguis dins.


David Torres


13 de març de 2008

Rivista della Montagna



S’anuncia una remodelació de la clàssica Rivista della Montagna italiana, editada per Vivalda. Després de 38 anys la revista canvia. Nou nom, a partir d’ara RdM, nova maqueta, més paginació, color i nous continguts. En aquest nou primer número un monogràfic sobre el canvi climàtic a la muntanya. La mirarem.


Fa massa temps que el panorama de les revistes de muntanya europees està una mica ensopit. A França, altres temps a l’elit, s’han reduït les capçaleres i les que resten segueixen per inèrcia. A Itàlia sembla que quelcom es comença a moure. Els països germànics i anglosaxons juguen la seva pròpia lliga. A casa nostra a algunes capçaleres no els aniria malament una certa sacsejada.


Falten idees? No hi ha mercat? Què vol llegir el públic actual? On s’ha de situar una revista especialitzada en el nou context marcat per Internet?

Renovar-se o morir!


11 de març de 2008

Muntanya erudita

Tot és esport i competició a la muntanya i l'excursionisme? No, encara resten alguns savis que treballen per la cultura excursionista. Nou article erudit de Francesc Roma

http://www.raco.cat/index.php/Ausa/issue/current/showToc

http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/73129/83503


10 de març de 2008

Matinal a l'Obac

Aquest diumenge d’eleccions fem una matinal familiar a la serra de l’Obac. A les nou en punt som al coll de l’Obac i ens retrobem amb d’altres families de la UEC de Gràcia. Mentre la gent arriba, altres esmorzen o els nens juguen m’entretinc mirant la bona vista de Montserrat des de l’era de la Pastora. Dia gris i un pel rúfol. Quan hi som tots sortim en direcció als Alts de la Pepa. Les vistes sobre el Bages i el Vallés son apagades però àmplies. Ens aturem al pou del glaç i continuem cap al Tossal de l’Aliga i el Turó de la Carlina fins el collet Estret. Llambregada cap a la Mola i el Montcau. Canviem de vesant per endinsar-se per les boscúries dels fondals de la Portella, front a la paret de la Roca Salvatge terra de senglars i d’un amable pitroig que ens acompanya durant uns metres. La cisterna de la font de la Portella encara raja, l’ametller és ben florit i els grans plataners són eixuts. Ens acostem al Turó Roig i continuem cap a la casa vella de l’Obac, amb un interessant Opus spicatum i en un tres i no res retornem fins a la casa Nova de l’Obac.

Han estat tres hores d’agradable excursió. La canalla ha tirat bé, el dia ha aguantat i ens hem ventilat en aquest diumenge polititzat.

Feia uns dies a la Festa de la Feec s’hi aplegaven alguns membres de la flor i nata de l’alpinisme i excursionisme català. Potser alguns d’aquells esportistes d’elit van començar la seva trajectòria muntanyenca en sortides familiars com aquesta. Potser alguns dels nanos que avui han caminat pels còdols de l’Obac demà estaran a l’èlit. Qui ho sap? Mentre camino entre alzines i romaní florit penso que és així com també es construeix l’excursionisme i alpinisme, en sortides senzilles per les serres petites. Passar el testimoni entre generacions. L’excursionisme és una gran piramide, a la base hi ha centenars o milers de sortides com la d’avui i al seu vèrtex hi arriben els més dotats tècnicament, encara que tots tenen el mateix valor i no hi ha unes activitats més valuoses que d'altres.


9 de març de 2008

Citació del diumenge

Foto: Jordi Ferrando Arrufat

Cadascú traça el seu camí vers el cim segons el seu estil o el de la seva època. L'essencial es restar fidel al propi cim.


Joseph Ribas


7 de març de 2008

Pere Ribot. 100 anys

Riells del Montseny. Gravat de Fructuós Gelabert

Sense cap ressò dins el món excursionista ha passat la celebració del centenari del naixement de mossèn Pere Ribot (1908-1997), que es va escaure el passat dia 21 de febrer. Rector des de 1941 fins a la seva mort de la parròquia de Riells del Montseny, va fer d’aquest poblet un fogar de catalanisme i poesia en els anys durs del franquisme. Poeta important, va captar com a pocs la màgia, el misteri i la grandesa del Montseny, dels seus boscos de faigs tardorencs, dels seus conreus, dels seus cims, camins i rieres.

Al costat de noms com Artur Osona, Víctor Balaguer, Guerau de Liost, Marià Manent o Salvador Llobet, va escriure amb sensibilitat i finor sobre la meravella del Montseny.

A banda de la seva trajectòria religiosa i literària, mossèn Ribot sempre es va sentir proper al moviment excursionista i aquest l’havia fet un dels seus. Rellegim íntimament un dels seus molts poemes com a modest recordatori d’aquesta ploma que ens portava a casa els aires enyorats del Montseny.

L'AIRE DEL MONTSENY

He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l'aigua, el prat,
l'aire, l'aire del Montseny.

Cada timba, cada greny,
misteri de soledat:
el parell, l'home, el ramat,
l'aire, l'aire del Montseny.

Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l'eternitat:
silenci, pau i combat,
l'aire, l'aire del Montseny


6 de març de 2008

Festa de la Feec

Enguany la Festa de la Feec es va fer ahir dimecres, 5 de març, a les cotxeres del Palau Robert de Barcelona. El format era lleugerament diferent a d'altres ocasions. Les setmanes anteriors cada comité esportiu ja havia fet els repartiments de premis de la seva especialitat aprofitant alguna prova i van quedar per la Festa els premis institucionals o bé que no tenen cap comitè, com per exemple l'alpinisme. Aquesta nova formula va facilitar que l’acte fos més lleuger i dinàmic, malgrat que l’èxit de convocatòria va deixar la sala petita i una certa incomoditat per alguns assistents.


Es va iniciar amb un passis d’imatges de l’Oriol Baró de les vies recents obertes als Andes amb el Jordi Coromines, comentades en directe pel mateix Oriol, amb el reu ribagorçà tancat i un humor autèntic amb el que es va posar el públic a la butxaca.

Seguidament va començar el lliurament de premis i es fa difícil destacar-ne uns sobre els altres, ja que durant més d’un hora es van anar atorgant guardons: al millor esportista, ensenya d’or, mencions, premi vèrtex, activitats alpinístiques d’alt nivell, entitats que celebren l’aniversari, a tots aquells que han acomplert els 100 cims, a la trajectòria, a expedicions himalaienques...

Els noms del premiats i del públic assistent és impossible de ressumir. Daniel Pi i Tramunt, Fredi Parera, Feliu Izard, Silvia Vidal, Oriol Baró, Gerber Cucurell, Joan Ramon Segura, Albert Salvadó, etc, etc, etc, són alguns dels que van pujar a recollir un premi o guardó. Per la sala la gernació era immensa. L’Anglada parlava amb l’Oscar Cadiach i el Jordi Magrinya, el Xavi Pérez Gil la petava amb el Remi Brescó, l’Antonio García Picazo felicitava al Fredi, el Paquito Guillamon feia les seves bromes, el Sicart saludava educadament, el Jordi Mir se'l veia content,en Joan Garrigós estava exultant del paper fet als Mundials de Suïssa, el Xavi Arias està a punt de sortir cap a l'Everest per intentar de fer-ho sense oxigen i en menys de 24 hores, mentre el president de la FEEC, l'Anton Fontdevila mirava d'estar per tothom i en Josep Maria Peixó, l'alma mater de la FEEC, movia els fils. Un pica pica a la sortida va donar peu a múltiples converses i retrobaments i l'animació no dequeia.


L'acte em va donar impressió de calidesa i sinceritat. Més enllà de l'inevitable formalitat protocol·laria d'uns premis, tothom semblava animat i content. El moment dels esports de muntanya i de l'excursionisme a Catalunya és bo. Des de les competicions més punteres a les activitats d'alt nivell o el senderisme de bases és fa molta activitat, hi ha moviment i es mou molta gent. Això va endavant i en clara progressió.

Un cop més em va sobtar l'extraordinària capacitat d'integració del que abans en dèiem excursionisme. Que una Silvia Vidal o un Oriol Baró puguin seure al costat d'un Pi i Tramunt o Jordi Mir vol dir quelcom. Fan activitats totalment diferents, viuen en mons aparentment oposats, però sembla que hi ha un fil conductor subterrani que els aplegui. Potser això sigui el llegat de l'excursionisme.

La crònica



4 de març de 2008

Continua el circ

Més d'un cop he denunciat des d'aquí el circ en que s'ha convertit part de l'himalaisme actual, on sota el nom d'expedicions comercials s'amaguen interessos descaradament mercantils, allunyats de la tradició de muntanya i que desvirtuen l'alpinisme. La manca d'ètica, l'oblit de les elementals regles de companyonia o simplement ajut humà són comportaments malauradament en augment. L'Everest semblava endur-se la major part de l'espectacle, però poc a poc aquest es va estenent. En aquest reportatge podreu llegir uns lamentables fets esdevinguts al Muztagh Ata. Llegiu-lo i opineu vosaltres mateixos. Per sort al costat del negre existeix el blanc i tot anvers té un revers.


3 de març de 2008

La viuda del Eiger


Esperava amb expectació aquest llibre. L’editora de Desnivel, Beata Rozga, feia més de tres anys que hi anava al darrera. Havia anat demanat textos, relats breus, contes, a algunes de les plomes muntanyenques espanyoles de més renom per construir una mena d’antologia de literatura de muntanya dels nostres dies. Alguns autors es feien pregar, d’altres rebutjaven la proposta i d’altres que van enviar originals els van veure rebutjats. Finalment poc abans del Nadal del 2007 es publica el llibre, amb 12 textos, d’autors d’anomenada com Antxon Iturriza, Eduardo Martínez de Pison i el Ferran Latorre i l'Edu Sallent de casa nostra.

Balanç? Agredolç.

Per una banda a qui ens agrada la literatura hem d’estar contents de poder llegir textos de ficció de muntanya en llengua fàcil. Però per una altra constatar que el nivell general és massa justet, sense ambició ni el.laboració literària, sense voluntat de permanència, de construir un món literari. El conjunt és massa heterogeni, amb una disparitat de nivells massa evident. Inclòs s’hi ha colat algun text que no té res a veure amb el fil conductor, la muntanya. Alguns textos són antics, d’altres meres anotacions personals i intimes a les que se les ha rentat la cara per publicar. Alguns autors desconeixen les més elementals normes sobre literatura. D’altres ho intenten però no arriben.


Un cop més es constata com de difícil resulta la literatura de gènere. Molts s’hi veuen amb cor, però l’experiment té trampes i s’ha de tenir recursos per sortir-ne indemne. Tanmateix potser l’error està en llegir-ho com un llibre de literatura. Si ho llegim com un llibre de muntanya la lectura és còmode, agradable i passa ràpida. Però l’objectiu era fer un volum literari, i això permet constatar que llevat del David Torres el nivell dels nostres escriptors-alpinistes o muntanyencs està massa lluny de la literatura.




2 de març de 2008

Citació del diumenge

Foto: Jordi Arrufat


De mi puc dir que res m'aixeca l'ànim com la puresa dels cims.

Luis Racionero