29 de febrer de 2008

Malaprensa

Segueixo sovint Malaprensa, un bloc que es dedica a caçar errades, cagades i incorreccions que publiquen els diaris, televisions o revistes. Crec que la intenció del seu autor no és anar de sobrat o de savi saberut, sinó posar de manifest la manca de professionalitat i rigor d’uns mitjans de comunicació molt poderosos que cometen equivocacions flagrants que amb una simple lectura acurada es podrien haver evitat. Sorprèn la lleugeresa amb que sovint s’escapen errors garrafals en editorials que disposen de molts recursos.

A les publicacions de muntanya potser es podria fer quelcom semblant. Tiro la primera pedra. A la revista Grandes Espacios de gener de 2008, dins de l’apartat de noticies, s’informa que s’ha aprovat el projecte d’un sender de gran recorregut que creuarà Tenerife. El pressupost de l’obra superarà els 625 milions d’euros! Això es diu en els titulars. Al cos de la noticia s’informa que el GR131, que creuarà totes les illes, a Tenerife anirà del port de Santa Cruz al de los Cristianos, i tindrà 126 quilòmetres. S’insisteix que l’habilitació del GR (marcatge, neteja, adequació, àrees de descans...) costarà uns 628 milions d’euros (encara més que al titular), que aportaran per parts iguals el ministeri de Medi Ambient i el Govern insular.

Si no m’equivoco 625 milions d’euros són més de 100 mil milions de les antigues pessetes, a raó de més de 800 milions de pessetes cada quilòmetre. Déu n’hi do!

Realment aquest sender promet i caldrà anar-hi, ja que amb un pressupost d’aquesta magnitud serà sens dubte quelcom extraordinari.


28 de febrer de 2008

Nova federació internacional


Comentavem aquí la transformació que està patint la UIAA. Després de la constitució de la Federació Internacional d’Escalada (IFSC), ahir (27-02-08), en paral·lel a la celebració del Campionat del Món de Suïssa, s’ha constituït la Federació Internacional d’esquí de muntanya amb el nom de International Ski Mountaineering Federation (ISMF).

Així com l’antiga ISMC (International Council for Ski Mountaineering Competitions of UIAA) era de fet una comisió de la UIAA la nova federació neix jurídicament independent d’ella encara que amb la voluntat de treballar plegats. Han estat 31 els estats fundadors i ja s’ha donat entrada a Eslovaquia i Nova Zelanda, mentre Suècia enllesteix els tràmits per associar-se, pel que hi haurà 34 nacions. El seu àmbit d’actuació abasta l’esquí de muntanya de competició. A la junta directiva hi ha dos catalans: Lluís Lòpez com a president i Josep Castellet com a Secretari.

Cal entendre aquesta operació com un nou pas per la professionalització de la competició de l’esquí de muntanya i la voluntat que pugui esdevenir un esport olímpic. Com tot apuntava, la UIAA restarà com la Federació de muntanya, alpinisme i escalada amateur, mentre que els esports més professionalitzats, mediàtics i amb possibilitats d’esdevenir olímpics ja tenen federació pròpia. Caldrà anar seguint l’evolució de les estructures federatives, ja que de ben segur hi haurà nous moviments.


27 de febrer de 2008

Hospice de France



Al costat de l’Hotel de Voyaguers de Gavarnie, els Hospitals de Viella o Benasc o els grans balnearis francesos, l’Hospice de France ha estat un dels llocs històrics més importants en el pirineisme. La seva situació a la vall de Luchon camí del massís de la Maladeta el van convertir en lloc de pas de tots els pirineistes que es dirigien al cim més alt de la serralada. Per les seves parets hi han passat tots els noms importants i molts d’anònims. Des de feia temps el seu estat d’abandonament era llastimós, fins que va esdevenir una vergonyant ruïna. Finalment reneix de les seves cendres i per aquest 2008 s’espera la inauguració de l’edifici totalment renovat.



25 de febrer de 2008

Mossèn Pladevall

Castell de Taradell


És migdia. Estem prenent el sol d’aquest hivern de fireta al castell de Taradell quan arriba un home, vestit de ciutat i amb sabates de carrer. Sembla gran però desprèn energia. És posa a parlar amb el Lluís i aquest ens el presenta. És Antoni Pladevall, fill de Taradell i actual mossèn de Sant Quirze de Safaja.

Sento una petita emoció interna. Mossèn Pladevall, l’historiador, l’erudit, el savi, el mestre de la història local. Un dels homenots d’aquest país que des de que als 11 anys va traduir el seu primer text en llatí no ha parat mai. Un treballador incansable, que des de l’ombra ha exhumat pergamins, ha remenat arxius i ha publicat milers d’articles, monografies i llibres. Com després ens dirà el Francesc, sempre que ha fet una recerca mossèn Pladevall ja hi havia passat. Ens explica que ha pujat al Castell per mirar uns detalls de cara a la publicació del nou PR de Taradell que s’inaugurarà en breu. Parla de l’Espinzella, de Rocaguinarda, del Castell, de les cuines, de l’Inclusa. Hi està pocs minuts, que té feina, però la seva saviesa omple l'espai.

Avui hem fet una agradable matinal des de Viladrau fins Taradell. En resposta a una invitació de l’Ós Bru de Taradell amb l’amic Francesc Roma hem recorregut aquests verals a cavalls de l’Osona i les Guilleries. Dia esplèndid, calorós a estones. De la font de les Orenetes hem passat al costat de la Sala, on temps era temps va néixer el mític Serrallonga, hem continuat cap al camp de polo del costat de la Barita, hem passat sota l’Espinzella, ens hem aturat a la creu de pedra i xino-xano hem arribat al castell de Taradell. Els boscos estan secs, però els torrents encara porten un xic d’aigua, ben neta. Els narcisos han florit i l’olor a purins ens ha acompanyat una llarga estona.

Com n’és de diferent un territori petjat i acompanyat de la mà de dos companys savis. Cada turó, cada pedra, cada masia, cada arbre té una petita història, una llegenda, una anècdota. El territori cobra vida, sembla que esdevingui diferent. Llocs per on havia passat agafen una nova perspectiva.

Arribem a Taradell passant per la presa de Mansa a l’hora de dinar. A la fonda de ca la Rosa ens donen dinar i a redós de la taula s’allarga aquesta agradabilissima sabatina excursionista.


24 de febrer de 2008

Citació del diumenge

Foto: Jordi Ferrando


Totes les muntanyes son fonts de rejoveniment.


Pere Bosquets. Oracional muntanyenc montserratí


22 de febrer de 2008

Eixamorar


eixamorar (v)

1 Eixugar, llevar la humitat d'alguna cosa.

2 Humitejar parcialment, mig remullar.

[Etimologia -- Del llatí «exhumorare», mateix significat, derivat

d'«humor», 'humitat'; la primitiva forma catalana fou «eixumorar»,

alterada després per dissimilació i per influx de mots afins com «amarar»

i «amorosir».]

L'any 1926 havent estat atrapat per una maltempsada pirinenca entre Castellar de N'Hug i Mogrony vaig aixoplugar-me xop a Mataplana, el mas d'antigues i il·lustres tradicions, posant part de la roba vora una llar abrandada: com que no m'hi podia quedar a fer nit, la mestressa, palpant les meves bandes penjades en uns cremalls, em deia al cap d'una estona «Bé s'han eixamorat prou»: ben cert encara eren humides però la dona devia invitar-me a tornar-me a calçar i seguir muntanya avall fins a algun poble.

Joan Coromines, entrada 'eixamorar', Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. III (Barcelona: Curial , 1982)

Gràcies, rodamots.

http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=1995


20 de febrer de 2008

Subhasta pirineista

El proper dissabte 1 de març, a la casa de subhastes Henri Adam, a Tarbes, a partir de les 14.30 hores, es dispersaran més de 300 lots d'interés pirineista. Llibres, gravats, pintures, postals... El material és interessant i variat. Hi ha nombroses obres amb preus de sortida assequibles, encara que de ben segur els valors pujaran. Els grans clàssics, com primeres edicions de Russell o Ramond no surten per menys de 500 i 600 € i fàcilment poden doblar aquest preu. Es poden fer comandes per escrit o telefòniques. Per col·leccionistes compulsius.


19 de febrer de 2008

Les Sentinelles de l’Arctique


Des de fa uns dies he anat seguint aquest bloc. Avui en parla Vilaweb. El fotògraf francès Nicolas Mingasson és un enamorat de les terres àrtiques. Gràcies a un encàrrec del diari Libération hi està fent estada, per recollir en imatges i textos els pobles, persones, formes de vida i paisatges d’aquelles geografies.

El bloc em té fascinat. No sé si és per la senzilla qualitat de les imatges, enormement suggerents, o bé pels textos, breus però directes i sincers. Trobo una alenada de sentiment, de vida en un entorn hostil. El bloc convida a un viatge imaginari i és fàcil traslladar-se per la pantalla i el teclat a aquelles terres, sentir-se al costat del Shasha o el Sergeï.

Doneu-li un cop d’ull.


18 de febrer de 2008

Opera de muntanya

Amb llibret de Miquel Desclot (inspirat Au paradis ou le vieux de la montagne, de Alfred Jarry) i música de Jesús Rodríguez Picó, Columna Música ha publicat El paradís de les muntanyes, en una versió dirigida per Marc Moncusí. És una opera de cambra en un acte, relacionada llunyament amb el món de la muntanya. Un comentari.


17 de febrer de 2008

Citació del diumenge

Foto: Jordi Ferrando i Arrufat.

Totes les muntanyes son fonts de rejoveniment.

Pere Bosquets. Oracional muntanyenc montserratí



15 de febrer de 2008

Verdaguer sempre

Dimecres tarda. 19 hores davant la Catalònia. Em trobo amb en Bernat Gasull. No ens coneixem. Avui es presenta el seu llibre, Les ascensions de Verdaguer al Pirineu, publicat per Cossetània. M’ha demanat que hi digui unes paraules. Comença a arribar gent i aviat la petita i acollidora sala dels arcs s’omple. A l’hora prevista comencem.

L’editor obre el foc amb la benvinguda de rigor i em passa el micròfon. Intento explicar el que és el llibre, una guia d’itineraris atípica. L’autor, a partir de la transcripció dels quaderns de Verdaguer ha triat 29 itineraris entre els que va fer mossèn Cinto els estius de 1882 i 1883, ara fa doncs 125 anys, amb ascensions importants al Canigó, Andorra, la Pica d’Estats o l’Aneto. Hi explica detalladament el recorregut, oferint les dades pràctiques, amb croquis i fotos. Introdueix cites de Verdaguer i contextualitza la seva ascensió.

És una obra que es pot fer servir com a guia, però també com a llibre per conèixer part de la vida i obra excursionista de Verdaguer. És un text treballat, pulcre i rigorós, on l’autor ha posat llum a alguns punts pocs clars de les ascensions de Verdaguer, utilitzant la lògica de resseguir sobre el terreny les descripcions del mestre.

Més enllà dels itineraris la lectura del llibre em desvetlla algunes idees que de manera maldestra intento explicar. Verdaguer ha estat el més gran excursionista que mai hem tingut i no hem de deixar de reivindicar la seva figura. Verdaguer era un gegant, i com a tal una figura polièdrica. Més enllà de la seva alçada literària, inmensa, hi ha altres aspectes que cal recordar. Va ensenyar a mirar-nos el país, a entendre les muntanyes del Pirineu, va escriure i descriure l’indicible romàntic, va crear un imaginari col·lectiu. En definitiva, sense Verdaguer i la seva obra, bona part de la qual es fonamenta en la seva activitat excursionista, Catalunya seria diferent.




Seguidament en Bernat Gasull explica com va fer el llibre, la seva manera de treballar, la tasca que resta per fer. Quan es va interessar pel tema no va trobar el llibre que cercava i va decidir fer-lo. Ha resseguit tots els itineraris, amb els textos a la ma. Sobre el terreny ha pogut aclarir forces dubtes que Verdaguer no va precisar. Es mostra segur i convincent, alhora que humil. Aixeca grans aplaudiments.

Arrel d’algunes observacions fetes anteriorment s’obre espontàniament un debat entre el públic. Surten les dues qüestions clàssiques del Verdaguer excursionista: per on va entrar a Andorra i si va arribar al cim de l’Aneto.

Aviat s’arriba a l’acord que gairebé segur que hi va entrar pel port de Creusans. Ni per l’Angonella ni pel port de Rat. La proposta del Bernat es corroborada per alguns dels grans experts que hi ha a la sala.


El debat s’escalfa quan es toca el tema del cim de l’Aneto. En Francesc Olivé, del Cec, opina que no va anar a l’Aneto, sino a la Maladeta. La resta opina que a l’Aneto. Narcís Garolera, potser un dels millors especialista en Verdaguer de l’actualitat, afirma que no, que es va quedar abans del Pont de Mahoma. En Jordi Mir, el Francesc Beato i el Carles Albesa també pensen així. En Martí Gasull, el Jordi Quera i alguna altres veus discrepen aferrissadament. Cadascú dóna el seu argument. Hi ha aportacions de gran erudició. En Joan Solà escolta en silenci, mentre l’Albert Manent s’ho mirar des del fons de la Sala. En qualsevol cas hi ha unanimitat en considerar que això no treu cap mèrit a l’ascensió de Verdaguer. Tenim debat per 25 anys més.

Un vinet dolç permet continuar la conversa. Ningú vol marxar. Finalment ens han de dir que tanquen i hem de sortir. Al carrer la conversa encara s’allarga.


Mentre torno cap a casa m’adono de l’èxit de la trobada. No ha estat una presentació com d’altres, amb parlaments de circumstàncies. Hi ha hagut passió i erudició. S’ha creat un clima positiu, de complicitat i crec que tots ens hem sentit molt a gust. No ha estat mèrit del presentador ni de l’autor. És Verdaguer. La seva força i potència continua aixecant passions. Els verdaguerians veterans tenen continuïtat amb les generacions joves, com la del Bernat Gasull. Això nomes ho aconsegueixen els genis, gent com Verdaguer.


Una altra ressenya de l’acte.

Una ressenya del llibre

Bloc del Bernat Gasull sobre Verdaguer i els Pirineus





14 de febrer de 2008

Excursionisme 2.0 - II


El debat que obria Francesc Roma sobre excursionisme 2.0 és important. Aquí en vaig parlar. L’amic Xiruquero-Kumbaia també hi diu en el seu post sobre l’atletisme de les entitats excursionists. Ara l’Ós Bru de Taradell en parla extensament i apunta idees interessants. Llegiu-lo aquí. Demana la nostra opinió. Aquestes són algunes idees apressades i poc ordenades que el seu post em suggereix.


1-. Definició d’excursionisme: aquesta és la primera i més gran dificultat. Què és l’excursionisme? És possible una definició? Cada cop és més embolicat. L’excursionisme històricament està molt clar com va néixer, quina va ser la seva evolució, objectius i actuacions. Això historiadors com Josep Iglèsies o Francesc Roma ho han documentat i estudiat a fons. Però a partir de la recuperació de la democràcia tota la filosofia i actuacions del moviment excursionista es transforma molt ràpidament i en diverses direccions. En podem parlar llargament, però ens costaria molt arribar a un acord sobre que és l'excursionisme avui, o simplement si aquest concepte existeix.

2-. L´Ós de Taradell fa una proposta de caire personal. És correcte i alguns s’hi poden sentir identificats, però d’altres crec que no. Avui en dia hem de parlar d'esport, hem de parlar de competició, no hem d’oblidar la cultura ni la història.

3-. Cada cop em sembla que no hi ha un únic excursionisme, sinó molts excursionismes, diferents maneres d’entendre i practicar els esports de muntanya i de seguir i actualitzar la tradició excursionista. Donant-li la volta al seu argument “orteguià”, tinc la sensació que cada escalador, muntanyenc, alpinista o senderista és ell i les seves circumstàncies. És a dir, els seus amics i companys, la seva visió de la muntanya, la seva pràctica esportiva, els seus pensaments i desitjos íntims, els seus interesos i objectius. Cada cop l’experiència és més personal i subjectiva. Al mateix temps, de manera col·lectiva cada cop hi ha una creixent deriva cap a l’esport i la competició.

4-. D'acord que l'excursionisme és el pare o la mare que ha tingut molts fills, els esports de muntanya. Aquests fills, són uns fills esgarriats o uns fills pròdig, com a la paràbola?

5-. Totalment d’acord que l’excursionisme és fruit de la societat industrial i del temps lliure i benestar que aquesta procura. En tot cas ara estem entrant en una societat postindustrial. Quin paper hi tindrà l’excursionisme o els esports de muntanya? Crec que s’accentuarà encara més la seva pràctica i hi haurà una tendència clara a convertir-se en un producte comercial i de consum.

6-. Slow travel? Potser si, però només unes elits reduïdes. Com a producte de consum anirà agafant estructures potencialment comercialitzables. S’incrementarà el vessant esportiu pur i competitiu.

7-. Interessant el matís que introdueix entre la proposta d’excursionisme 2.0 i excursionisme en xarxa. En tot cas cal que l’expliciti més. Certament hi ha diferencies conceptuals entre les dues idees, especialment en l’entorn digital se n’ha parlat molt. No acabo de veure que en aquest nou paradigma excursionista no sigui quelcom semblant.

Estem en un moment de canvi, de profundíssimes transformacions. La tradició i la història és clara i ferma. El present és líquid, difús i obert. Com serà el futur. Entre tots l’hem de construir. Per això em penso que aquest debat és interessant i important.

Qui s’anima a continuar-lo?


11 de febrer de 2008

De Canejan a Belianes

Durant la setmana anterior havia estat repassant la guia Muntanyes de Canejan. La Val de Toran, una obra que ha obtingut el darrer Premi Vèrtex i ha estat publicada per Cossetània a la col.lecció Azimut. Els autors m'havien convidat a la presentació pública al seu poble i cap allí hi faig cap el dissabte a la tarda. De la verdor de l'Aran, de la frondositat dels boscos de bedolls de la ribera del Toran, de les crestes i llacs d'aquells verals, llegits i pensats idealment em trasllado físicament a la planúria de l'Urgell, a l'exitusesa dels camps de cereals que malden per crèixer malgrat la sequera, a les branques despullades dels ametllers i oliveres.


Belianes és un poblet al sud de Bellpuig, fent frontera amb la Segarra i les Garrigues, on viuen la Montse Timoneda i el Jaume Llanés, coautors de la guia, matrimoni i companys de muntanya. A la sala de l'Ajuntament s'hi aplega més d'un centenar de persones, amb gent dreta al darrera i alguns per fora.

Pren la paraula en Josep Maria Olivé, de l'editorial, per explicar la col.lecció i la seva tasca i seguidament em toca a mi. Intento descriure l'obra. Tècnicament és una guia de 90 itineraris, estructurada en 8 sectors, molt ben treballada, rigorosa i exacte. Però més enllà d'aquestes dades intento reflectir el mèrit dels autors per fer-nos descobrir un bocí del Pirineu del tot desconegut. Quan sembla que tot ja ha estat publicat, que no resten racons per explorar, al sur de l'Aran, fronterer amb el Couserans, hi ha unes contrades absolutament verges. Qui ha han pujat al Crabere, al Montlude o s'han arribat fins a Liat? Ben pocs. El Jaume i la Montse ens ensenyen un altra Aran, més enllà de Vaqueira, de la neu i dels grans cims. Un Aran on la natura és magnificent, està extraordinàriament conservada i on cal perdre's. Des de la passió i l'estimació, amb una sensibilitat evident però continguda ens obren la porta del seu paradís amb generositat. Aquesta guia és una obra important i meritòria i tots els hem de donar les gràcies.

Seguidament els autors expliquen els problemes que es van trobar per fer la guia, les dificultats lingüístiques, toponímiques i cartogràfiques i com les han resolt. Clouen l'acte amb un breu audiovisual que trasllada la força d'aquell paisatge, de la muntanya, dels llacs i bordes al públic, enduent-se una gran ovació. A continuació un amable refrigeri dolç permet xerrar mentre ells no paren de signar exemplars.

Vetllada agradabilissima i de justícia. Hi ha excursionista que treballen, que treballen de valent i amb molt rigor. Per a tots a qui agradi el Pirineu no deixeu de programar una futura excursió per les muntanyes del Toran. Segur que us endureu una gratissima sorpresa. Gràcies Jaume i Montse!


10 de febrer de 2008

Citació del diumenge

Foto: Jordi Arrufat


"La muntanya explica l'home."

Joseph Ribas


9 de febrer de 2008

Col.lecció de paisatges

Castell de Gòssol i el Cadí
Foto: Jordi Ferrando



Si, col.ecció de paisatges.



4 de febrer de 2008

Isards


Noticies contradictòries sobre els isards pirinencs. Per una banda sembla que es va confirmant la remissió de l'epidèmia del pestivirus sobre aquests animals que l'ha estat afectant els darrers anys i que han castigat molt severament l'especie. Ja han sortit varis recomptes de població i tot indica que en conjunt hi ha una aturada de les morts o inclòs a un lleuger increment dels animals. El darrer que coneixem és del Parc natural del Cadí-Moixeró. En el cens de juliol de 2007 es van establir uns 300 nous exemplars i es va constatar la manca d'animals morts o malalts. Això voldria indicar que la incidència del pestivirus s'ha reduït molt significativament. Si finalment la tendència s'aferma estaríem davant una gran noticia, ja que aquesta pandèmia havia fet témer inclòs per la supervivència de l'especie.

Tanmateix hi ha altres noticies negatives. Des de la reserva aragonesa del Vinhamala i muntanyes del Pirineu Central s'ha detectat indicis de la malaltia ocular de kerato-conjuntivitis que afecten a nombrosos animals. És una malaltia coneguda, que de manera periòdica es manifesta. Normalment amb la calor la malaltia es desenvolupa i amb els freds hivernals té tendència a remetre. Alguns muntanyencs han trobats exemplars afectats per les muntanyes. S'espera fer un balanç després d'aquest hivern per valorar l'abast i observar si s'ha propagat a d'altres massissos.



3 de febrer de 2008

Citació del diumenge

Foto: Jordi Ferrando


L'home no troba la felicitat ni la pau sinó en el propi Montserrat

Goethe