31 de gener de 2008

Passejar




Doncs això, passejar entès com una de les belles arts...


El arte de pasear I
El arte de pasear II


30 de gener de 2008

Fred o calor? II


Des d'aquesta foto sembla que el treball del seu creador em persegueixi. Aquí una nova obra del mateix autor. Fred o calor?


29 de gener de 2008

Té futur l'esquí?


No deixeu de llegir aquest article publicat ahir. Quan un mitjà com El País en parla és senyal que quelcom es comença a moure. Hi ha preocupació real entre les Administracions sobre el futur del negoci de l’esquí? Cal començar a pensar en alternatives per les zones de muntanya? Qui té alguna idea viable i efectiva?


28 de gener de 2008

Confirmat

Un ocellet m’ho va dir a la Fira del Llibre de Collsacabra i aquí ho vaig ressenyar. Arrel d’aquest post alguns amics em van dir que m’havien enredat i que la informació era falsa. Avui rebo un sobre de Les amis du livre pyrénéen que confirma l’edició de Histoire d'un coeur de Henry Russell. Serà la reedició de l’original de 1871, de 326 planes, amb una introducció de Marie de Pomyers-Gouyon, reneboda de Russell i un estudi sobre la història del llibre de Jacques Labarère. Es farà un tiratge únic reservat exclusivament a membres de l’associació en dues modalitats. La primera seran 33 exemplars numerats de luxe (270 €) i la segona seran 188 exemplars també numerats (135 €). Finalment hi ha una tirada de 25 exemplars numerats segons les lletres de l’alfabet dedicats únicament als membres fundadors. En cap cas el llibre es vendrà per llibreries, només s’atendran peticions per subscripció. Com podeu veure és un llibre per a bibliòfils. Contacte a amis-du-livre-pyreneen@orange.fr.



Per què és tan important aquest llibre? Per dues raons. Es considera que en les seves planes s’explica l’origen de la vocació pirineista de Russell. De jove es va enamorar d’una noia jove, protestant i pobre. La seva família no va aprovar la relació i el va amenaçar amb desheretar-lo i retirar-li el títol nobiliari si s’hi cassava, per ser d’una religió diferent a la familiar (catòlica) i d’una posició social inferior a la seva. Ell no es va veure amb forces de seguir el dictat del seu cor i va girar la seva vida envers la muntanya per superar el trauma amorós. Per ajudar a superar aquell mal tràngol va escriure aquest llibre. Encara que no va citar cap nom un cop editat va trobar que es podien identificar els personatges i va ordenar la destrucció de tots els exemplars. Només se’n van salvar dos, que han estat sempre en mans de la familia, retinguts i bloquejats. Tothom sabia de l’existència del llibre, però ningú hi podia accedir ni llegir-lo, amb el que el llibre durant més d’un segle s’ha anat citant fins esdevenir una llegenda. Inclòs alguns deien que no s’havia escrit mai o bé que no quedava cap exemplar. Ara es desfarà el misteri.


Donarà moltes sorpreses el llibre? No ho sé, ja ho veurem. Probablement no, però som molts els que esperem ansiosos la seva lectura, encara que sigui pel plaer d’accedir a un text mític.


Amb aquesta edició es dona el tret de sortida per commemorar l’any vinent el centenari de la seva mort. S’esperan altres novetats. Un altra familiar està preparant un nou llibre amb fotografies i textos inèdits. Es diu que es reeditarà una biografia seva. En parlarem.



27 de gener de 2008

Citació del diumenge


La bellesa d'un paisatge és un pacte entre la paciència i la llum.

Luis Racionero


24 de gener de 2008

Excursionisme 2.0


En Francesc Roma, al seu bloc, apunta una idea molt interessant: És possible parlar d'un excursionisme 2.0? A partir de l’analogia del concepte de la web 2.0 intenta esbrinar si es extensible al món de l'excursionisme. D’entrada cal acotar el que vol dir el concepte de web 2.0 per aquells que no ho sàpiguen. És una idea que es va inventar O'Reilly (fundador d'una editorial del mateix nom que en una trobada va llançar la idea) en el llunyà (internauticament parlant) 2004 per definir el pas d'una fase inicial de la web a un nou estadi. D'un entorn estàtic, on les aplicacions i serveis eren d'escriptori i els usuaris mers espectadors, s'ha pasat a un nou estadi, on les aplicacions, els serveis i recursos estan a la xarxa. La web 2.0 es caracteritza per l'interacció, el reciclatge de continguts, la barreja i integració de medis, una importància creixent dels usuaris i el compartir continguts. A la wikipedia se'n fa un resum clarificador. Altres aproximacions al concepte inunden la xarxa. Hi ha mil maneres de definir-ho, però la web 2.0 més enllà de definicions acadèmiques potser sigui una actitud, una forma de viure a la xarxa. És una revolució o simple evolució? És un pur canvi tecnològic o també social? Avui es parla de política 2.0, de literatura 2.0, de máqueting 2.0, de comerç 2.0. Llavors, per què no excursionisme 2.0? El concepte ha fet furor i avui en dia s'admet sense discussió. No es discuteix que ha revolucionat paradigmes socials, interaccions personals i la creació de noves identitats. Tanmateix el concepte web 2.0 és massa recent, probablement estigui sobrevalorat i encara no sabem quin és el seu abast real. Cal temps.

En Francesc Roma es pregunta si el paradigma de la web 2.0 pot estar donant pas a una nova sociabilitat en el món excursionista. És a dir, si la web 2.0 modifica les formes tradicionals de comunicació, relació i interacció entre els excursionistes. És un canvi circumstancial o més profund?

En tot cas crec que si que estem assistint a tota una colla de canvis. La web 2.0 ha modificat moltes de les actituds, comportaments i manera de fer de molts excursionistes. Seria absurd negar-ho. No dubto que estem entrant en una nova fase, que no és massiva però tampoc marginal. L’ecosistema està començant a canviar, però no tinc clar cap a on ens dura. Sabem alguns dels canvis de comportament que suposa la web 2.0, però no tenim clar els resultats finals. Seria absurd negar realitats significatives com la comunitat de Madteam, les interaccions que s'estableixen a partir dels blocs (per exemple, a casa nostra, en el món de l'escalada), els fòrums i llocs de piades virtuals, el nou bloc col.laboratiu del C.E. de Gràcia per l'esquí de muntanya, experiències com skirando, les webcams a llocs de muntanya, els llocs que permeten saber les condicions en temps quasi real, les publicacions en suport digital, etc. La gent crea cordades a través de la xarxa, queda per sortir per correu electrònic, cerca ressenyes o descripcions d’itineraris fora de les guies o revistes, es baixa tracks de gps des de la xarxa Tot això és una evidència. A més a més dels canvis provocats per la nova tecnologia també s’intueixen alguns canvis estructurals, en les relacions i posicions. La jerarquia es molt més distribuïda, el poder difús, l’autoritat desdibuixada. Desapareixen espais de centralitat i jerarquia. S’inverteixen tipus de relacions. Cal revisar moltes coses. Afectarà a la Feec, a les entitats, a les publicacions. Segur. Fins a on? No ho sabem.

Crea això un nou imaginari, una nova realitat, una nova manera de concebre l'excursionisme? Tinc una certa tendència a l'escepticisme. Costa molt fer canviar l’espècie humana. En tot cas estem en temps de canvis, de canvis molt accelerats, a cops difícils de percebre. Cal estar oberts, ser permeables i flexibles. D’entrada em sembla positiu que el món excursionista es vegi afectat per la filosofia web 2.0. Això vol dir que està al dia. A on ens portarà? Ja ho veurem.


21 de gener de 2008

Guérin continua


Gràcies al Refuge du Pélic m'assabento que l'editorial Guérin segueix endavant. Després de la sacsejada que va suposar la mort de Michel Guerin, la seva dona i uns col.laboradors han decidit seguir amb l'editorial. Pocs dies després rebo el catàleg nadalenc. Les novetats per l’any que comença són vàries: Allais, de Gilles Chapazz, recorregut biogràfic sobre un esquiador que va marcar època a França. Guide de la montagne, un manual tècnic i per la primavera anuncien un llibre sobre Patrick Berhault. Molta sort. Un projecte així no pot morir. Aquest Nadal, com a modesta col·laboració, m’he comprat un llibre seu: Lâcher prise. En breu el comentaré.


20 de gener de 2008

Citació del diumenge



Neu fonedissa,
poesia de sempre.
Res no és inútil.


Antón Sala-Cornadó


18 de gener de 2008

Samivel

S'ha acabat l'any i sembla que ningú recorda (per contra de França, on s'han succeït exposicións, conferències i reedicions de les seves obres) qu eel 2007 s’esqueia el centenari de Samivel. Paul Gayet-Tancrède, conegut popularment com Samivel, el nom d'un personatge de Dickens, va néixer el 1907 a Paris, encara que va viure sempre a la Savoia. Ha estat un dels personatges del món de la muntanya i la cultura més interessant del segle XX. Es fa difícil destacar quina part de la seva obra és més important. Escriptor de llarg recorregut, pintor que va excel·lir en l’aquarel·la, poeta, ecologista, grafista original, fotògraf, humorista, explorador, muntanyenc amb primeres. Em penso que en el fons és un artista i un humanista que cercava la seva font d'inspiració a la muntanya, i la trobava. Conec una mica el Samivel escriptor, per haver llegit alguna de les seves novel·les i recull de contes, interessants, però sobretot no em canso mai de tornar a les seves aquarel.les, que recreen magistalment el món de l'alta muntanya, de l'altitud, de la neu.

Però més enllà de la seva obra artística, tota ella estimable, cada cop em sembla més important la filosofia que l'inspira. La muntanya és per a ell una passió, un espai d'inspiració, un lloc de retrobament personal, un món per l'amistat i la felicitat. Per tot això des de la Segona Guerra Mundial Samivel s'ha mogut en la defensa de la muntanya i ha estat un ecologista i consevacionista avant la lettre, un defensor del patrimoni muntanyenc i per tant no és d'estranyar que els fundadors de Mountain Wilderness l'hagin pres com un referent.


Malauradament la recepció de la seva obra a casa nostra ha estat molt limitada. Cap llibre traduït, cap film conegut, només la seva obra pictòrica, especialment les seves aquarel·les, han estat mínimament divulgades. Serveixen aquestes línies per recordar a un gran humanista de la muntanya, a un poeta de l'altitud, a un artista de la neu, a un filòsof de l'alpinisme i la natura.


17 de gener de 2008

Fred o calor?


Sorpresos per la neu, van restar glaçats!

Foto pressa a Pyreness 2000, al costat de Font Romeu, fa pocs dies


15 de gener de 2008

Els sots ferèstecs

La Taula, als cingles de Bertí

Pas rera pas anem superant el grau de Montmany. El camí està empedrat, encara que molt castigat per les motos. Intento imaginar quan mossèn Llàtzer seguia el matxo camí de Sant Pere de Bertí, deixant enrerar el seu malson dels sots ferèstecs, potser acompanyat de l'Alexi de les tòfones. Avui l'excursió és una matinal pels cingles de Riells i Bertí.

Hem sortit de bon matí de Riells del Fai cap al coll de Tripeta, amb el turó de Puiggraciós com a far. D'allí hem tret el nas cap al Congost i per aquell vessant, mentre ens entreteniem mirant la casa d'Uia (voltada de cotxes abandonats que degraden i embruteixen el que hauria de ser una contrada de peregrinació literària) i les ruïnes de l'ermita de Montmany hem anat flanquejant sota el cingle fins enfilar-nos pel grau del mateix nom, mentre el company, expert filòleg, m'explica la gestació del text immortal de Raimon Casellas, deutora del naturalisme de Zola, i com el seu autor es va llevar la vida tirant-se al tren a Sant Joan de les Abadeses. Encara recordo la impressió que em va causar la lectura de la novel.la. El clima de misèria moral, el rebuig dels pagesos cap el mossèn, l'opressió asfixiant d'un món rural reclos i quasi salvatge, la basarda de les baixes pasions, a la meva adolescència em van trasbalsar.

Dalt del grau seguim uns minuts per la carena fins La Taula, on asseguts de cara al Pirineu, entrelluquem el Canigó i les Esquerdes de Rotjà ben enferinades darrera el Puigsacalm, la immensitat de la Calma, el Tagamanent imperterrit de front. El dia és radiant, l'atmosfera neta i el sol llueix. Continuem cap a Sant Pere de Bertí. La recordo molt deteriorada i ara la trobo ben agençada, amb la senzilla bellesa d'una ermita rural sense pretensions. Per un preciós corriol enmig d'un alzinar seguim cap al Clascar, antiga pairalia on algun amo fantasios va fer unes reformes el segle passat d'estil morisc que li donen un aire kitsch i xaró del tot sorprenent.



Sant Pere de Bertí

Seguim cap el Turó de les Onze Hores, per sota del cingle, farcit de parabolts, claus i bagues que evidencien una època d'esportiva en una roca dolenta. La vista sobre el Vallès és espectacular. Al fons es retalla l'edifici de l'Agbar cilindric i la Mediterrània. En un racó una mà anònima ha construit un petit altar on hi ha una senzilla icona. Qui deu venir aquí a pregar de cara a la immensitat de l'horitzó?

Al cim de les Onze Hores hi ha un pal amb la bandera recollida i un parell de pessebres. La vista sobre la fondalada i els cingles, cap al Farell, Gallifa, el Montcau i Sant Llorenç és corprenedora. El roig de la roca, els espadats i la profunditat de la contrada ens produeix una impressió inesperada. Enlloc de tornar pel bon camí seguim a unes trempades xicotes del Maresme i tirem recte cap avall, per un corriol perdut que buscant el punt feble de l'estimball ens permet perdre alçada. Esgarrinxades, relliscades i alguns passos aeris ens menen a la Font Freda i per un ufanós canyissar retornem a Riells.

L'excursió havia de ser una simple matinal per una contrada que no coneixia. Haig de confesar que no n'espera gaire, però el dia ha estat molt millor del que pensàvem. Un cop més la muntanya ens ha donat una grata sorpresa quan menys ho esperàvem.



12 de gener de 2008

Hillary. Adéu i gràcies.


Als 88 anys ha mort Edmund Hillary. Ahir i avui tots els mitjans de comunicació en van plens, destacant els elements de la seva biografia. Tenen tota la raó, poc hi puc afegir, sense repetir-ho. Només hi ha alguns aspectes que em sembla que no es recullen prou bé.

Per una banda Hillary va ser un alpinista amb una carrera curta, limitada i no massa destacada. Va tenir la sort de fer una ascensió històrica, però no va tenir una llarga vida muntanyenca. La primera a l'Everest és una fita mundial, però no converteix a Hillary en el millor alpinista de tots els temps, com algun periodista despistat ha escrit.

Hillary va ser un dels primers alpinistes mediàtics. La seva gesta va tenir una repercussió en els mitjans com mai ha tornat a tenir l'alpinisme. Era lògic, ja que la primera a l'Everest va ser una de les fites de la humanitat, però mai abans i mai després un cim ha tingut tanta repercussió. Aquell cim el van convertir en una llegenda.

Finalment em quedo amb la biografia de la persona, no del personatge. Un cop assolit l'èxit i la fama es podia haver dedicat a viure de la glòria, a les bambolines de l'espectacle. Però ell va optar per un altre camí. Amb el seu compromís amb el poble sherpa, amb la seva actuació desinteresada i humaritària, en el seu proïsme envers aquells més necessitats, Hillary ens va ensenyar que qualsevol persona és més important que una muntanya. Si Hillary no va ser un gran alpinista, m'atreviria a dir que si va ser un gran ser humà. Tens tota la raó, Edelweis. Descansi en pau.


10 de gener de 2008

Pedra seca



La gent de l'Observatori del Paisatge acaba d'obrir un web que en forma de dossier intentar aplegar la informació a Internet sobre la Pedra Seca. La pedra seca és el nom que pren un tipus d'arquitectura tradicional popular on la pedra s'utilitza en sec, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa o material d'unió entre les diferents peces. En aquest tipus d'arquitectura les peces es van encaixant pel seu propi pes, presentant tipologies constructives molt diverses. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i relativament ràpid, basat en materials locals, sovint pedres de rebuig dels propis camps de conreu, i es realitza fonamentalment a mà. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge. La pedra seca és un dels principals elements estructuradors dels paisatges rurals de Catalunya, de la conca mediterrània, així com també de molts racons del planeta, i constitueix un testimoni d'una activitat humana ancestral que ha modelat -i modela- un tipus determinat de paisatge: el paisatge de la pedra seca. Als paisatges de la pedra seca en conjunt i a l'arquitectura de la pedra seca en particular se li atribueixen arreu valors estètics, històrics, simbòlics i ecològics que van més enllà de la seva funció pràctica original. Aquí a casa nostra cada cop hi ha més aficionats a aquesta temàtica, que es troba en un clar procés de revalorització. Em crida l'atenció la creixent atenció al món de la pedra seca. Vull pensar que ve de l'admiració per una tècnica constructiva senzilla però profundament arrelada a la terra, per la saviesa d'una cultura agrícola milenaria. I potser també per un tipus de vida que anava a un altre ritme i que ens evoca un món dels nostres avantpassats.


8 de gener de 2008

Pessebres


Pessebre al Pedró de Tubau


Diuen que vivim en una societat cada cop més secularitzada. La religió no hi té gaires espais per a manifestar-se. A més, algunes actuacions de les jerarquies acaben d'espantar a la poca parròquia que resta. Tanmateix la tradició del pessebre no minva. Una petita estada nadalenca per l'Alt Berguedà m'ha permès trobar-ne alguns, i no a cims principals com el Pedraforca o les Penyes Altes, on sempre n'hi ha hagut, sinó en llocs ben secundaris.



Pessebre a l'ermita de Sant Marc


El primer va ser al Pedró de Tubau. Allí, a redós de la capelleta hi havia no un, sinó tres pessebres! Tots ells molt senzills, poc elaborats, però algú els havia portat. L'endemà a la Roca Tiraval, sobre Bagà, el clàssic pessebre que cada any la gent de la UEC de Bagà hi col·loquen. Finalment el primer dia de l'any, a redós de l'ermita de Sant Marc hi descobreixo un humil però sentit pessebre. Des de 1996 el porten uns socis del C.E. Castellar, en record del Koldo. M'impressiona molt la llibreta que l'acompanya, que des de fa més de 10 anys recull els comentaris. Cada any el mateix autor, anònim, amb una cal·ligrafia tipogràfica, escriu unes ratlles on recorda el sentit del Nadal i del Pessebre. En volia haver copiat alguns paràgrafs però finalment no ho vaig fer. Sense parlar de religió parla d'amor, proïsme, llum, força pel camí de la vida, esperança i donar un sentit als nostres actes. Feia pensar.


Pessebre al Pedró de Tubau


Potser molts dels que posen pessebres per les muntanyes no son creients, però de ben segur que subscriurien aquelles ratlles. Hi ha sentiments universals per sobre les creences. Em penso que la majoria dels pessebres actuals es porten als cims de les muntanyes per tradició i folklore, però és possible que també alguns ho facin impulsats per aquest esperit. Recordar-nos uns valors universals als que no volem renunciar, encara que només sigui un miratge d'uns dies.


6 de gener de 2008

Citació del diumenge




"Hi ha qui creua el bosc i només hi veu llenya pel foc."

Tolstoi


5 de gener de 2008

Cap d'any a muntanya




Enguany ha estat possible repetir-ho. A les vuit en punt del matí del primer dia de l'any deixo el poble enrere. Tot i tothom dorm. L'objectiu d'avui és una senzilla matinal, el cim i l'ermita de Sant Marc, al capdamunt de la vall de Brocà. Surto pel camí, entre el bosc. Estem a -7º. Passo per Cavallera, a Cal Companyó ningú NO s'ha despertat encara i m'aturo un moment a contemplar l'ermita de Brocà, recentment restaurada. El dia és seré, radiant, però fred. Darrera cal Gallo cerco l'antic camí que s'enfila cap el Castell. Costa una mica però finalment el trobo al costat de l'abeurador i vaig tirant amunt, pensant en els temps que aquestes valls i masos estaven habitats. Intento imaginar-me com el rabadà pujava per aquest mateix corriol menant el ramat, o el mosso arrossegava a la mula amb el fato de retorn del mercat. Ara tot està enrunat, sense vida. Arribo al Pla del Castell juntament amb el sol. Tot s'il·lumina i la vida es recobra. Unes vaques em miren impassibles mentre rumien. M'enfilo pel corriol que dins del bosc puja cap a l'ermita. Ara hi ha tres colors de marques, blaves, grogues i vermelles. Impossible perdre's. Pujo xino-xano, esbufegant, sense sentir cap soroll. Finalment arribo al cim.

Trobo al costat de l'ermita una soca i m'assec de cara al sol. El silenci i la pau és total, absolut, quasi sobrecollidora, per moments fa basarda i tot. Avui ni els pardals refilen. L'atmosfera és neta, profunda, sembla immòbil. Puja el fum de Falgars. Hi ha nous hostalers, dues parelles de Barcelona que comencem amb il·lusió i projectes. Que el nou any els sigui profitós. El Pedraforca es retalla nítid a l'horitzó. Segur que ahir a la nit les bruixes hi van fer una gran festassa. Ahir caminava per les neus de Font Romeu i del desert del Carlit. Paisatges alpins, d'alta muntanya, de pins i estanys nòrdics. Avui pels boscos i tocoms oblidats de l'Alt Berguedà, molt diferents. Però sempre prop de la natura.

Ganyipo de cara al sol, omplim-me d'aquesta grandiositat. Mentre faig la digestió crec que m'adormo uns moments. Quan em desperto em sembla que he tornat del cel.Vull retornar per la vall de Gabarros i no puc fer tard. Per bon camí segueixo cap a la collada Grossa i davallo en direcció NE. Vaig a sortir a la casa del Pla de l'Arca, totalment restaurada i novament habitada, el que porta vida a aquest racó de món. Continuo caminant per la pista. La pista principal de Gavarrós ha estat arranjada aquest estiu i s'hi passa amb facilitat. Arribo a la carretera.

He pogut començar un nou any a la muntanya. He descobert un racó de món, uns boscos ignots. He sentit uns sensacions que només la natura pot oferir-nos. I crec que he estat feliç.

Que l'any sigui positiu per tothom. Que porti mota neu als esquiadors, gel als cascadistes, senders als caminadors, vies als escaladors, rutes als betetistes, grans parets als alpinistes. Bons llibres pels lectors i inspiració als blocaires.
Molt bon any a tots!