22 de setembre del 2008

Novament el cobrament de rescats a muntanya






Fa pocs dies el conseller Saura ha presentat a la premsa el balanç de la campanya d'estiu del cos de bombers. Per la boca gran ha destacat l'espectacular reducció d'incendis, assenyalant la professionalitat dels bombers, certa, però passant discretament per alt les pluges de la primavera que han estat el gran bomber d'enguany.

Al final ha exposat les xifres de sinistralitat a la muntanya. Efectivament ha estat un estiu negre, amb massa morts i accidents.

El Honorable Conseller afirma que això no pot seguir així, que molts dels rescats han estat per la imprudència dels muntanyencs i barranquistes i que s'iniciarà una campanya de conscienciació. Aquesta campanya començarà amb l'enviament de la factura amb el cost del rescat als afectats (que no es feia ja?) i a partir de l'any vinent es cobraran els rescats derivats d'accions temeraries o d'iimprudència evident.

Quan aquest bloc es va inaugurar, a la llunyana tardor del 2004, el tema havia saltat a la premsa. Era el temps del primer tripartir i llavors un il·luminat va llançar la idea com a solució a un problema inexistent. En aquell moment el cop es va poder aturar, gràcies a unes discretes gestions d'algunes persones.
Semblava que estava enterrat, però ara torna a sortir. No puc afegir res més del que vaig escriure aquí, aquí i aquí. Em repetiria. Els arguments són els mateixos i sembla que en aquests quatre anys no hem avançat.

És un projecte real o simplement un globus sonda per avaluar com respon el col·lectiu d'afectats? Ho desconec, però per si de cas hem de cridar ben alt i ben fort que hi estem absolutament en contra. I no per raons gremialistes, sinó de pura justícia i greuge comparatiu.

Ens volen cobrar pels rescats? D'acord. Però llavors cobrem per tots els rescats derivats d'actuacions imprudents, siguin a la muntanya, al mar, a la carretera o a ciutat.

Vol l'Administració cobrar per les actuacions dels ciutadans imprudents? D'acord, però llavors caldrà cobrar a aquells que es fumen 2 paquets de cigarretes diaris, es veuen 3 ampolles de vi i estan alcoholitzats o mengen desaforadament i pateixen obesitat.

Cobrarà als que fan castelles, van en quad o practiquen l'hipica?

Imprudència a la muntanya? Qui és prou competent per a determinar-ho? Qualsevol activitat de muntanya no serà imprudent per a un buròcrata?

No sé perquè els polítics tenen tanta afició a crear problemes on no n'hi ha.

A seguir...


5 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Efectivament, no hi ha possibilitat de viure el sentit de l'aventura sense sortir de les rutines prudencials.
Des de l'amor -¡quina fenomenal imprudència!- als fills, tot el que no sigui rutina és imprudència.

PGB ha dit...

Molt bona replica a la proposta!
Bon text i bona exposicio, com sempre :)

efaura@xtec.cat ha dit...

Efectivament Gregorio, el que indiquis és la clau. On està la imprudència? I sobretot qui la detemina? Es pot establir cap estàndard sobre aquests límits?Per què socialment es considera que la pràctica de l'escalada o l'alpinisme és una pràctica imprudent i la Fòrmula 1 o curses de motos no són imprudents?

Anònim ha dit...

Un cop més jo també em reitero afegint un comentari sobre aquest tema. Us aviso abans de que comenceu de que m’he deixat anar i potser es un comentari massa extens.

En primer lloc em fa pena que els nostres responsables polítics siguin tan demagògics que fins i tot cauen en l’estupidesa (dificultat i lentitud en comprendre les coses) doncs ja fa més de 4 anys que va sortir aquesta polèmica i ara tornem i siguin tant necis (ignorants amb obstinació per continuar sent-ho) doncs no han après res i fins i tot sembla que ni hagin escoltat a les persones que em consta els assessoren.

Anem a veure:

Els accidents a la muntanya (i per extensió en tots els àmbits de la vida humana doncs només esta a resguard dels accidents el que esta mort) venen donats per 3 situacions excloents entre elles per un risc concret que ha provocat l’accident, però compatibles en la majoria d’accidents doncs aquests es produeixen normalment per riscos múltiples.

1-Ignorancia o manca de coneixement: Si desconec que les botes de trekking tenen una sola dissenyada per agafar-se al relleu irregular de la muntanya i que la goma es adherent segurament aniré feliç amb unes bambes de tenis (amb sola dissenyada per lliscar) per un sender en el que potser tinc un penya-segat al costat i una relliscada em pot provocar un accident amb conseqüències de lleus a molt greus o letals.
2-Irreflexió o manca de reflexió: Se que porto un calçat no adequat però no he pensat en l’acció que anava realitzar es a dir fins que no rellisco no prenc consciència del que ha passat tot i que ho sabia. Si l’accident no es greu probablement pel meu cap passarà la frase. “ostras pero si ja ho sabia”
3-Imprudencia: Tinc el coneixement, hi reflexiono però....... Uf ves a saber quan tornaré i només rellisca durant 5 metres i bé tot i que hi ha un penya-segat segurament no relliscaré perquè “jo en se molt”.

Bé hi ha una quarta situació però que es més complexa i forma part de la situació 3 o sigui que li diré 3b

3b- Imprudència temerària: La meva imprudència te efectes negatius no sobre mi (encara que potser també) sinó sobre terceres persones. Aquest es el cas de quan acompanyem a una persona inexperta o irreflexiva dient-li que nosaltres ens farem càrrec d’ella (això implica que nosaltres no som ni ignorants, ni irreflexius sobre allò que anem a fer). Si desprès tenim una conducta imprudent serem responsables per temeritat de les conseqüències de la nostra acció sobre tercers.

Anem ara a veure perquè he utilitzats els adjectius de l’inici de l’escrit. Resulta que es vol cobrar a les persones que tinguin un accident per imprudència o temeritat i aquí es a on no se si riure o plorar perquè:

a) Com demostrem que una persona ha arribat a la imprudència? Primer hem de demostrar que tenia el coneixement. Bé fins aquí encara ens en sortiríem i resulta que potser aquest coneixement el poden tenir i fins i tot estar orgullosos de ell els esportistes federats, també els que han seguit algun curs de formació i a sobre ensenyen els seus títols o diplomes i per suposat els professionals de l’àmbit que per alguna cosa també ensenyen les seves credencials. Així mai podrà ser imprudent aquella persona que sense cap tipus de coneixement es tira al Pedraforca a les 3 de la tarda amb previsió de tempestes (tot i que en aquell moment el cel hi hagin 4 núvols) i amb les mateixes sabatilles amb les que llisca per la pista de tenis per practicar el seu esport favorit i del qual coneix tots els riscos i es protegeix en conseqüència. Però encara estem lluny de demostrar la imprudència perquè abans s’ha d’haver arribat a la irreflexió.

b) Com demostrem que una persona ha arribat a la Irreflexió? Bé per reflexionar hem de tenir el coneixement. Suposem que ho tenim. Però no hi ha prou. Reflexionar es un procés mental esgotador, tant que diàriament fem milers o milions (haig de reconèixer que no soc expert en el tema, nomes “enteradillo”) de reflexions reflexes o automàtiques, basades en reflexions anteriors amb dades que el nostre cervell classifica com iguals o semblants. Només ens adonem quan el cervell ens avisa de que hi ha dades, situacions o coneixements nous. I quant estem cansats aquesta senyal d’alerta es relaxa. Per exemple, quan canvio caminant d’un terreny regular a un terreny irregular hi ha prou amb la informació que arriba per la vista al cervell perquè la reacció del turmell davant de petites torçades faci que aquest recuperi la posició ràpidament sense que es produeixi la torçada completa del turmell i sense que jo me’n adoni. Només quan el terreny surt del normal el cervell ens avisa de que hem de reflexionar sobre com actuarem i prenem consciència de com estem posant els peus. Doncs bé qui serà capaç desprès d’un accident en muntanya de llegir la caixa negre (en tenim? ) del nostre cervell per saber si hem reflexionat o no.

c) ja hem arribat a l’imprudent. Ja tenim culpa i culpable. La nostra societat judeocristiana ja esta satisfeta, ja pot aplicar el càstig, el reconeixement de culpa i si cal el perdó.. Però fent memòria em ve al cap la següent frase atribuïda a l’escriptor Lawrence Sterne: “la imprudència canvia de nom quant obté èxit, aleshores passa per heroisme”. I es aquí quan resulta que el conseller ens ha fet pensar que ja estava tot resolt però resulta que no esta tant clar. Com li diem a una persona que ha pujat tots els 8mils? imprudent? Ans al contrari. I a l’escalador que te un grau de 8e i que escala sense corda una via de 4rt? I al que corre en una moto a 300km/h? I canviant d’activitat, a algú que s’hi juga la vida agafant percebes? I anant a l’altre extrem, a algú que circula en bici per Barcelona? O a algú que fuma? O a algú que surt a les discoteques i dorm poc i beu alcohol?. I a qui viu al costat d’una central nuclear? O d’una central de transformació elèctrica?. I d’aquesta manera ens adonem de que fixar la imprudència es tant difícil com fixar la percepció del risc. Es a dir que es tant subjectiu com fixar les idees polítiques d’una societat (tot i que alguns ja ho voldrien).

d) I la imprudència temerària? aquí ja entrem en un camp més acotat i de fet ja hi ha exemples reals. Aquell esquiador que se li avisa de que aquell dia hi ha risc d’allaus i tot i així surt de domini esquiable i l’allau que provoca entra al domini esquiable i afecta a tercers. Evidentment que s’ha d’intentar demostrar si hi ha imprudència temerària però parlar de cobrar els rescats en aquest casos es “pecata minuta”, d’aquests casos jo n’he sentit a parlar en els meus 12 anys de professional de la muntanya d’un a Espanya i dos als Alps. Arribar a demostrar aquesta imprudència temerària requereix una acció judicial i uns esforços enormes. Per exemple dubto molt que servís com a demostració de coneixement i reflexió si es donés un cas d’imprudència temerària com el que he explicat abans en alguna estació d’esquí (“de cuyo nombre no quiero acordarme”) que posa la bandera de risc 2/3 a finals de desembre i no la treu fins a l’abril (en algun cas al tanca l’estació se l’han deixada col•locada amb el conseqüent somriure irònic que podeu entendre m’ha provocat).

I ara anem a veure les estadístiques d’accidents en muntanya, les estadístiques de que disposo dels Alps austríacs indiquen que el 28% dels accidents eren deguts a Ignorància del medi i manca d’experiència i el 25% a inconsciència i a sobreestimació personal, el 23% a material inapropiat i a mala preparació física. Només queda un 23% en que potser te alguna cosa a dir el fet de que no només a la muntanya sinó en general viure esta ple de riscos que si es materialitzen ens poden posar en situacions de perill i provocar-nos un accident.

Així doncs estem en un procés que només puc qualificar amb els adjectius del començament. M’he remes a estadístiques dels Alps perquè desconec si a casa nostra abans de voler cobrar els rescats algú s’ha preocupat del perquè passen els accidents (això no es teoritza en una barra de bar, s’ha d’estudiar amb dades de camp). I si això es així com molt em temo es vol receptar un fàrmac agressiu sense ni tan sols haver conegut al pacient. Volen un farmac? Jo sense ser gaire expert els hi dono un: Ja que la gran majoria de rescats es donen per manca de coneixement, posin un cartell a les carreteres d’accès a la muntanya dient que a qui sigui rescatat se li fara un exàmen i si es demostar que ha sortir sense saber lleguir i interpretar un mapa, sense saber diferenciar entre rumb i azimut, sense saber que son els cumulonimbus-yuncatus o sense haber-se preparat la ruta, se li cobrarà el rescat. Potser seria igual d’absurd pero al menys despertaria l’interes de que alguna cosa cal apendre per estar en disposició de protegir-se dels riscos.

Si falta coneixement, fem campanyes divulgatives. Si falta reflexió fem formació. Però si us plau fem prevenció doncs parlar de que el problema es cobrar els rescats i no que hi hagin menys accidents a part dels adjectius de l’inici, m’atreveixo a dir que es poc ètic.

Bé si heu arribat fins aquí gracies per la paciència però es que quant sento aquestes bestieses no em puc estar parat.

Òscar Alemán Milán ha dit...

Salutacions Enric. Bé, els polítics algu han de dir, però de fer no fan gaire, el pollastre queda passat als tècnics d'abaix, que probablement veuran més trabes a les mesures d'aquest Saura, com van veure a les de la Tura, i es veuran incapaços d'aplicar-ho. Una més.