Ahir es va presentar a Barcelona la darrera novetat d’aquesta temporada sobre rutes de muntanya: La ruta de l’ermità, que transcorre per paratges de l’Alt Berguedà. Aquesta proposta s’afegeix a d’altres propostes que han esdevingut clàssiques: Carros de foc, Cavalls del Vent, La Porta del Cel, Estels del Sud, Els 3 refugis, Estanys Amagats, Setau Sageth, El 3 monts, la Ruta dels Refugis, El camí dels Bonshomes, Alta Ruta dels Càtars.
Fa poques setmanes es va presentar també la Ruta del Pastor i la Transhumància, a cavall del Pallars Jussà i la Ribagorça. Al Pirineu aragonès neix enguany també la Senda de Camille.
Més d’una dotzena de rutes en funcionament. Aparentment tenen un èxit evident.
Què són? Rutes de refugi en refugi o en allotjaments per itineraris marcats o per zones geogràfiques amb alguna relació.
D’on neixen? Majoritàriament dels guardes de refugis com a un nou recurs per atreure visitants als seus allotjaments. Altres neixen d’institucions locals o turístiques com a recurs de desenvolupament turístic local.
Què ofereixen? Amb petites variants el mateix. Un itinerari més o menys senyalitzat, una organització que assegura la logística i intendència mitjançant una central de reserves i uns regals promocionals (mapes, samarretes, guies...)
Què pretenen? Darrera el gaudi de la natura i el descobriment d’un territori volen oferir un nou recurs turístic o simplement garantir una major ocupació d’instal·lacions hoteleres.
Funcionen? En general si. Algunes amb un èxit desmesurat com Carros de Foc, que a cops té llista d’espera i tot, d’altres amb unes xifres menors però consolidades i d’altres estan encara en fase embrionària.
Curiosament aquesta fòrmula és molt pròpia d’aquí, específica de Catalunya. Enguany s'exporta al Pirneu aragonès amb la Senda de Camille, però ni al Pirineu francès o als Alps ha agafat. Allà hi ha molta més tradició de senderisme, però les travesses més clàssiques, com el Tour del MontBlanc, la Via Alpina o d’altres com el Cevénnes o del Jura o a les Dolomites no tenen aquesta filosofia. Allí simplement hi ha GR ben marcats i mantinguts i una densa xarxa de refugis i allotjaments i cadascú s’organitza la seva ruta.
Ha nascut un nou públic, persones que potser no s’atrevirien a fer soles aquestes travesses però que amb el suport dels refugis guardats i les balises s’animen a anar a la muntanya. També hi ha excursionistes amb experiència que van provant totes les rutes, aprofitant la comoditat d’una logística assegurada.
Més enllà del senderisme o excursionisme tradicional són recorreguts emprats pels corredors de muntanya, esport clarament a l’alça. Molts d’aquests recorreguts tenen propostes específiques per fer-ho corrent en menys de 24 hores. Enguany inclòs han establert relacions amb una de les proves mítiques europees: el Ultra Trail del Montblanc. La realització d’un d’aquest recorreguts en un horari determinat es considera cursa qualificativa i concedeix uns punts per inscriure’s al UTMB.
El seu sostre de desenvolupament i creixement és limitat, condicionat a la capacitat del refugi o allotjament més petit de tot el recorregut. Aviat començaran els problemes de competència entre les diverses rutes per atreure el públic, i s’hauran de millorar serveis i el confort de les instal·lacions.
Hi haurà públic per tantes rutes? Ja es veurà. La inversió és mínima, pel que la seva viabilitat està en principi garantida. És previsible que aviat es comencin a fer acords entre diverses rutes per assegurar-se més públic, amb ofertes conjuntes e inclòs s'acabi creant una mena de patronal que demanarà ajudes a les administracions públiques.