28 d’abril del 2008

Per les muntanyes de Prades


Què bé s’hi està! Com a llangardaixos prenem el sol en aquestes lloses rescalfades pel sol. Aquest abril estiueja i la calor convida a despullar-se i gaudir dels primers raigs de sol de la temporada a la pell. Som a la Mola d’Estat, a les muntanyes de Prades, un dia entre setmana. Dinem pausadament abocats a la vall del Brugent. La Farena al davant, una mica més enllà la Mussara, Montral, el Camp de Tarragona i el mar al fons. Nord enllà els Pirineus llueixen blanquissims, amb un tou de neu sorprenent al Port del Comte. Quin silenci, quina pau, quina immensitat!

De bon matí hem sortit des de Montblanc, després d’una passejada pels seus carrers ducals, encara mig adormits. Hem pujat al cap de la serra per la gran barrancada de La Vall. A l’Estret l’aigua corre abundosa, al mas de Ponet alguns arbres fruiters llueixen esponerosos. La vegetació està esplèndida. El verd tendre dels rebrots novells i el verd fosc dels arbres de fulla perenne es barregen en una composició cromàtica sedant. Malgrat la secada pels torrents baixa aigua, ben neta, i les fonts ragen. Un cop al capdamunt seguim per senderes i pistes entre pinedes, alzinars i alguna roureda fins a la Mola dels Quatre Termes (on cada cop hi ha més plaques!) i la balconada de la Mola d’Estat. La caminada per la immensitat d’aquesta massa forestal, té quelcom de grandiós. Per un moment penso en aquell personatge de Giono, que a la Provença anava plantant arbres per poder tenir un bosc. Aquí estaria feliç. I no puc oblidar a Prudenci Bertrana i els seus bells camins que no menen enlloc. Ara i aquí ho entenc millor.

De retorn passem pels Cogullons i el deliciós poblet de Rojals. Suats, rostits i cansats retornem fins Montblanc, intentant atrapar en aquesta horabaixa els matisos del verd tendrissim, l’estela de les orenetes al cel, el cant del rossinyol al voral. Volem endur-nos amb nosaltres la pau i grandesa d’aquestes muntanyes.

P.S. Un bon amic i expert coneixedor de la contrada m'indica que és més correcte parlar de Muntanyes de Prades que no pas de Serra de Prades, ja que es tracta d'un conjunt de serres, altiplans i valls que es dispersen per un bast territori, més que d'una serralada uniforme. Aquí queda dit.

P.S. Atenció amb el mapa de Piolet a escala 1:25.000 de Prades. Hi ha certes confusions d'algunes pistes i senderes. No és mala eina d'orientació, però en cas de dubte deixeu-vos guiar pel vostre instint.


3 comentaris:

Manel Riera ha dit...

Provo d'afegir un comentari breu: bones paraules, Enric, i bona referència a Bertrana, un gran escriptor, però un xic oblidat.

Manel Riera ha dit...

El poble que es veu des de la mola d'Estat és Capafons, segons la intuïció de l'Enric i la confirmació dels mapes. S'albira amb nitidesa i contorns clars. Segur que fa de ben viure-hi.
Bertrana va escriure unes Proses bàrbares que són una veritable delícia. En recomano la lectura als qui vulguin acostar-se a una natura descrita amb finesa, profunditat i bona percepció del medi i dels qui el poblen.
Visca Bertrana i visca la muntanya: les muntanyes de Prades, tan precioses!

Anònim ha dit...

Sí, efectivament, muntanyes de Prades. El poble que veies podia ser Farena perfectament - no La Farena, com dius - i potser, més a la dreta, Capafonts. Hi ha un caminet que hi baixa passant pel Mas d'en Toni, crec recordar magnífic. Has de passar per un grauper salvar els cingles de la Mola de Roquerola. Preciós. Divendres vaig ser per allà amb la família. Vàrem anar a dinar als Cogullons. Silenci i soledat total. Tot i que hi havia un punt de calitja, a l'horitzó es
retallava Montserrat nítidament.