30 d’abril de 2007

Distàncies?

Arribo a casa suat d'una matinal esgarrapada per Collserola. Visita al Puig d'Olorda, Sant Bartomeu de la Quadra, la Rierada, l'ermita de la Salut, el Puig Madrona. Alzinars, pinedes, espàrrecs als marges, calitxa a l'horitzó i pols als camins. Turons mediterranis


Després de dinar, cap a mitja tarda, sona el telèfon a casa. Ring... Ring... Hola, soc el F.L., estic al Camp Base de l'Annapurna. Ja és fosc i fa molt fred. M'en vaig al sac de dormir, però abans et volia dir .... Breument em dóna un encarrec, li pregunto per les condicions de la muntanya i li desitjo molta sort.


Collserola, Annapurna. Potser és veritat que avui no hi ha distàncies.



28 d’abril de 2007

El món des de dalt de tot

Déu meu, com pots arribar a estimar una muntanya...


Desnivel digital

Editorial Desnivel fa públic que a partir del pròxim més de maig ha decidit penjar en format digital la seva revista. És una novetat important. En principi és una iniciativa reservada només pels subscriptors i falta veure el format en que ho farà. Parlen d'un programa específic per llegir-ho. O sigui, que en un format propietari, per intentar controlar que la gent ho manipuli, ho envii als colegues i corri per la xarxa. De moment sembla que inicialment és una prova d'un any, suposo que amb la intenció de veure que passa, quina reacció hi ha. En tot cas serà molt difícil tirar enrere. Hi ha por, però alhora la necessitat de no perdre el mercat digital. Difícil decisió.


Suposo que aquesta iniciativa respon al clam dels lectors de poder accedir als continguts en format digital, afavorir les recerques i les consultes de continguts. Sembla que pel moment no s'atraveixen a obrir-la a tothom i fer-la lliure. Aquestes limitacions ja les van posar alguns diaris i finalment han hagut d'obrir tots els continguts. En aquest camp si obres la porta és molt difícil fer-ho a mitges.


Tanmateix les preguntes són moltes: s'unificaran les redaccions de les revistes i la web en una sola? Quin és el futur model de negoci d'aquesta empresa de generació de continguts? La publicitat a la web ja permet fer aquest pas endavant? Reinventar-se en l'era digital. A seguir.




25 d’abril de 2007

Fava Alta

... Amb poc més de vint minuts, definitivament rebatejàvem el primer cim amb el nom de Pic de la Coma de les Lesbianes, el qual s'anticipava a la Punta Alta. I aquesta, crestejant sense cap mena de dificultat, la petjàvem al cap d'un moment....Quan vagi sentir gira't, que veuràs l'ocellet, estava convençuda que em volies fer una fotografia. I no, estàs boig! T'havies quedat en pilota picada. Allò, més que un pardal, era un coll d'oca calent que em perseguia... Un clau es treu amb un altra clau, diuen. I fotre un clau urgent als tres mil metres em va rescabalar del que havíem fet a la tartera, més sinuós i treballat, si vols, més voluptuós, però la meitat de salvatge i agonístic que el oferíem en homenatge al cim que també vam acabar rebatejant com a Fava Alta...


Extret de L'intrusista, de Jordi Boladeras, una delirant novel.la eròtica, sense cap ni peus, però amb un clau a la Punta Alta, a la Cade de les Agulles de Travessani, als estanys sota la Pala Alta de Serradé...



23 d’abril de 2007

Màquines

Són els nous depredadors del nostre segle. Una espècie que s’alimenta de paisatge.

De caracterí­stiques estàndard: coll llarg, mida enorme i pes de gran tonatge.

Els veus feinejar a la llunyania, grocs, lents, distants, sols o en comunitats reduïdes, persistents al devorar. Les seves urpades són devastadores. Les seves petjades, desoladores.

S’escampen per tot el territori i l’esgoten, de mica en mica. Només la revolta del paisatge els tomba.

Una retroexcavadora és capaç de moure un turó en un matí­.
Capaç de carregar, damunt de camions, la llera d’un torrent en menys d’una setmana.
Capaç d’anivellar un coll en quinze dies.
Capaç de canviar una muntanya de lloc en un mes.
Capaç de canviar el paisatge de milions d’anys en cinc minuts.

Fins el 5 de maig, exposició d’Albert Gusi a Art Públic, Llobregat 9, baixos, Cornellà de Llobregat.

Una altra mirada sobre el paisatge i el territori. Interessant.


Apadrinar paruales

Potser teniu noticia que aquests darrers dies s’ha dut a terme una campanya promoguda per l’Aula de Lletres de l’Ateneu de Barcelona per apadrinar paraules, és a dir, per intentar recuperar paraules que es perden, d’ús escàs, obsoletes, amenaçades o que simplement han caigut en l’oblit. Encara que he fet tard, ja que el termini finia ahir diumenge dia 22 i avui es farà públic en una web les paraules apadrinades, no vull deixar de dir la meva.

ENTOTSOLAR-SE: verb pronominal que vol dir fugir del tracte o companyia de la gent.

M’agraden les muntanyes, valls, cims i pobles entotsolats. M’atrau alhora que inquieta la gent entotsolada.

I de tant en tant miro d’introduir la paraula en algun text o en la conversa, que és l’objectiu últim d’aquesta iniciativa.


22 d’abril de 2007

Demà és Sant Jordi. Com altres anys m'atreveixo a recomanar-vos alguns llibres de muntanya. Vagi per endavant que enguany la collita a casa nostra ha estat fluixeta, pel que les propostes surten una mica afrancesades.

Jean & Pierre Ravier. 60 ans de pyréneisme. Jean-François Labourie i Rainier Munsch. Ed. Le pin a crochets. El gran llibre de l'any. Ja n'he parlat prou en aquest bloc. Una obra de referència. Imprescindible per a pirineistes.

Ski de randonnée dans les hautes Pyrénées. Frédéric Chabot. Rando étidions. Excel.lent guia d'esquí de muntanya als Pirineus Centrals. Moltes ascensions del tot desconegudes. Tot un descobriment.

Aran. Natura i cultura. Oriol Alamany. Símbol editors. Fotografia d'excelència. Natura i bellesa. Pels amants de les imatges.

Tras las huellas de Nives. Erri da Luca. Ed. Siruela. Assaig, narrativa, dietari. Una barreja estranya d'alta literatura de muntanya. Per a esperits selectes.

Escalades al Ripollès. Luis Alfonso - Xavier Buxó. Supercrack. Ha esdevingut la guia d'escalada de la temporada d'una comarca plena de petites escoles.

Doctor Vertical. Emmanuel Cauchy. Ed.Desnivel. Entretingut recull de relats sobre rescats al massís del Montblanc.

Dersu Uzalà. Vladímir Arséniev. Símbol editors. Un gran clàssic de la literatura de viatges per primer cop en un català exquisit. Per amants de la wilderness, les històries humanes, la Sibèria i les grans exploracions.

I vosaltres, que recomanerieu?


21 d’abril de 2007

Flors de muntanya



Comença la floració a les valls. Aquest matí m'he embadalit amb unes senzilles roselles en uns marges del Puig d'Olorda. D'aquí a unes setmanes la muntanya es vestirà de colors, en un festival cromàtic d'inaprehensible i subtil bellesa. Però com sempre, la poesia s'avança.

M’abelleixen quatre coses
qui prou les sabrà lloar?

El sol que bada les roses,
L’aigua que les fa brostar,
La rosada que les mulla
I el vent que les esfulla
Per no veure-les secar.

Maria Antònia Salvà


19 d’abril de 2007

Forfaits electorals

A França aquest cap de setmana hi ha eleccions presidencials, i com a tot el món occidental l’abstenció és creixent. L’estació d’esquí de Chamrouse, prop de Grenoble, anuncia que tots aquells esquiadors que portin un certificat que acredeti que han votat tindran el forfait d’esquí al preu de 1 €. Diuen que és una mesura per incentivar la participació electoral.

És bona idea. Aquí podriem fer el mateix de cara a les eleccions de finals de maig. Podriem dónar un forfait gatis a tots els polítics, a veure si un bon dia d'esquí de primavera a la muntanya els ajuda a posar-se les piles i tornar-se mínimament presentables.


L'excursionista dins de l'especie humana

Avui dijous 19 d’abril al C.E. de Terrassa (c/Sant Lorrenç 10) a les 20 h hi ha anunciada una xerrada-taula rodona humorística sota el títol L’excursionista dins de l’especie humana. Hi intervindran persones inicialment alienes al món excursionista: Jaume Aulet (professor de literatura), Salvador Cardús (sociòleg), Ada Castells (periodista) i Raimon Escuder (advocat). Moderarà Salvador Comelles, escriptor.

La cosa té bona pinta. M’agradaria ser-hi, a banda de passar segur una bona estona, per veure quina imatge donen els excursionistes pel món anomenat convencional. Si alguna persona s’hi passa que ho expliqui.


18 d’abril de 2007

Proses bàrbares

La quietud més gran, la quietud més fantàstica, m'envoltava. Era dia clar. Però tot dormia a la muntanya. El bosc no desperta mai. El bosc serva sempre una imposant sospitesa. Viu impassiblement, silenciós, adust, tràgic. No somriu al sol, i als sacseigs dels oratges respon amb un brandar d'ensonyat. ¿Com ni qui deixondirà aquelles soques grandioses plenes de molsa i esvorancs, aquelles penyes travades per centenars d'arrels, aquelles crestalleres dels gresers esmolades per l'aigua dels núvols?

El meu cor xic, la meva ànima xica, se sentien com estamordits, com dissolts, com contaminats per aquell son eternal.

Ningú no el sap, ningú no pot imaginar-se'l, el respecte que causen aqueixes extenses suredes inhabitades, monòtones, sense ocells, sense aigües, sense remors.

Ofeguen tot pensament lleuger.


Després de descobrir Els bells camins que no menen enlloc m'interesso per l'obra d'en Prudenci Bertrana. Editorial Selecte li té publicada l'obra completa. Són més de 1.500 planes en fi paper de bíblia de lletra petita i atapeïda. Fa setmanes que m'hi entretinc. Les seves Proses bàrbares són un autèntic descobriment. Camina per l'Empordà, surt de cacera, embadaleixin davant l'espectacle de la natura. I ho escriu amb elegància, sobrietat i sentiment. Un escriptor i una obra important.


16 d’abril de 2007

Caminar un llibre

Assisteixo a la presentació d'un llibre. Una guia de muntanya farcida d'itineraris. El presentador en fa els elogis pertinents i necessaris, i en un determinat moment diu: aquest llibre s'ha de caminar. Aquest és el destí de les guies de muntanya. No llegir-les, sinó mirar-les per caminar.


15 d’abril de 2007

Jaume Ramon. In memoriam

El passat dilluns 1 d’abril, tot just començar la Setmana Santa, amb enorme discreció va morir en Jaume Ramon i Morros, als 85 anys.

El Jaume ha estat un dels personatges importants de l'excursionisme del segle XX. Membre de la UEC Barcelona, entitat que presidí des del 1972 al 1978 va estar durant molts anys el director de l’Arxiu Bibliogràfic. Fou membre fundador de la revista Vèrtex i director i pal de paller de la mateixa del 1979 al 1997. Impulsor del Premi Sant Bernat també va ser fundador i director de les Jornades de Literatura Excursionista, una de les poques iniciatives de casa nostra sobre recerca excursionista històrica. Va rebre la Medalla de forjador de la història esportiva de Catalunya, la Medalla de Plata de la UEC (1967), la Medalla de Plata de la FEM (1968) i l'Ensenya d'Or de la Feec el 2006. Va ser l'ànima de la Festa de la Cançó de Muntanya, el festival més important a Catalunya sobre cançons tradicionals, populars i muntanyenques i darrerament havia estat treballant amb la Comissió Verdaguer per preparar els actes de celebració de la IV Diada de Verdaguer Excursionista, que va tenir lloc a Vil·la Joana (Vallvidrera) el passat 25 de març. L’any 1992 va rebre el XXVI Premi Sant Bernat per l’obra Elisard Sala, l’obra d’un músic poeta. Gran amant de la historia local, era un fidel a les Assemblees Intercomarcals d'Estudiosos, on sempre hi presentava algun treball de recerca original. El trobem en el grup fundador de Mountain Wilderness de Catalunya, en el Consell Assessor de la mítica col.lecció Llibres de motxilla de l'Abadia de Montserrat i en molts altres llocs.

La seva obra publicista és enorme. Va publicar multitud d'articles al Vèrtex amb el seu nom i sota diversos presudònims, va publicar molts llibres, opuscles i textos, però també va estar al darrera de moltes altres publicacions, esperonant els seus autors i trobant els recursos per l'edició material de l'original.

Home d'enorme cultura quan et calia qualsevol dada, data, informació, nom o història, només calia trucar al Jaume per consultar-ho. Si no tenia la resposta al cap ho trobava en algun dels llibres de la seva biblioteca, probablement una de les més completes del món excursionista. Treballador i generós, mai no tenia un no davant de qualsevol petició per fer el que fos per l'excursionisme i especialment per la cultura excursionista. En Jaume ha estat potser un dels grans exponents de l'excursionisme clàssic, de la simbiosi entre l'excursionisme, la cultura, la llengua i el país.


Amb la seva desaparició l'excursionisme perd un referent, un pou de ciència i un bon home. Descansi en pau i fem arribar el nostre condol a la seva dona i al seu fill, en Jaume de Ramon i Vidal.


14 d’abril de 2007

Ravier (i IV)

Mentre llegia el llibre em semblava trobar un lligam en la vivència de la muntanya dels Ravier amb dos personatges de la muntanya per a mi molt estimats: Robert Ollivier, gran pirineista, i Georges Sonnier, un dels més grans escriptors de muntanya. I que relliga aquests quatre personatges? La seva concepció i vivència de la muntanya profundament humana, més aviat humanista. La passió d'una vida pot ser la muntanya, i la passió dels Ravier, de Sonnier, de Robert Ollivier se'ns dubte ho és, però sempre amb la presència de l'altre, de l'ésser humà, del company de cordada. La muntanya i l’home en afortunada definició de Sonnier es troba també en els Ravier. La muntanya sense l’home és quelcom fred, buit, merament geològic.

Si ens creiem allò que un dia li vaig llegir a un altre pirineista contemporani, Joseph Ribas, quan diu “L'escalada és un art i tot escalador un creador”, els germans Ravier han fet el seu art amb les seves vies. I quines creacions! Amb molt pocs mitjans, de forma autodidacta, amb una tècnica rudimentària. Però quina bellesa la de les seves vies! Una bellesa pregona, autèntica i perdurable. No hi ha millor recompensa per un artista que les seves creacions passin a la posteritat i que les noves generacions les reconeguin. Les vies dels Ravier estan considerades com a grans clàssiques, enormes obres d'art.

Això porta a una pregunta inevitable. Han fet una escalada clàssica o moderna? Quina és la seva aportació a la història?

Per mentalitat, voluntat i trajectòria és del tot evident que no han estat uns escaladors moderns. Han estat uns clàssics, uns grans clàssics. Cerquen i practiquen el sentiment de la muntanya, la recerca de la puresa, la bellesa i la serenitat. Tenen una vivència romàntica de l'escalada. Encarnen alguns dels trets del pirineisme: resistència física i lleugeresa espiritual, compromís amb la llibertat de la muntanya, una ètica estricte, pràctica esportiva i amor per la bellesa de la natura. Però no uns antiquats. Han estat uns clàssics que han sabut donar grandesa i noblesa al classicisme.


A la segona meitat de l'obra hi ha uns quants escrits del guia i pirineista francès Bunny. En destaca per sobre de tot el que ell anomena estil Ravier que situa entre el pirineisme explorador dels pioners, les exigències de l’escalada i alpinisme modern que ha de resoldre els darrers grans problemes des d’una coherència i una personalitat pròpia per sobre de les modes.


Bunny
repassa les principals vies obertes pels Ravier, explicant la seva experiència i vivència al costat de la dels aperturistes. És un exercici literari de pura simbiosi pirineista.


Finalment el llibre conclou amb alguns textos dels mateixos Ravier i una completa bibliografia.


Em sembla que tot es pot resumir en una sola idea: els Ravier simbolitzen la capacitat d'estimar els Pirineus en tota la seva puresa i la seva autenticitat. Per això són grans. Per això han entrat en la història. El seu prestigi i llegat és immens, suprem.


Tinc la sort de llegir molts i molts llibres de muntanya. És difícil trobar llibres bons. Aquest n'és un. Un llibre únic, irrepetible, que ja ha entrat dins de la més selecta bibliografia pirinenca, al costat dels grans. Veritablement excepcional.


13 d’abril de 2007

Selecions nacionals



La competició d’alt nivell exigeix un entrenament, una tecnificació i una disciplina que requereix la dedicació quasi en exclusiva dels esportistes a la seva preparació. Ja fa anys que en mols esports aquests condicionants s’han entès i hi ha programes d’ajuda a la formació i entrenament, beques, subvencions i suport als esportistes.

A molta distància i en una dimensió molt reduïda en els esports de muntanya ja fa un cert temps que també s’ha començat a treballar en aquest terreny i hi ha alguns centres de tecnificació, entrenadors especialitzats i algunes ajudes. Tanmateix el nivell de les competicions internacionals d’escalada, de curses, d’esquí de muntanya és molt alt. Els esportistes de casa nostra que han destacat o inclòs han obtingut premis i medalles ho han aconseguit per la seva vocació, esforç personal i familiar més que no pas per les ajudes públiques. Els corredors d'esquí de muntanya o de curses de muntanya han esdevingut una referència europea, han guanyat campionats mundials i han portat la senyera al més alt del podi gràcies a la seva voluntat, sense apenes ajudes.

Molts d’aquestes esportistes es troben que per mantenir-se al nivell de l’elit i poder competir amb possibilitats de victòria han d’acabar optant entre la feina o la dedicació en exclusiva a l’entrenament. Si deixen la feina, els estudis o simplement la recerca d’un futur les possibilitats econòmiques de sobreviure són impossibles. No hi ha prou espònsors, ajudes, beques o premis per tirar endavant.

Ja fa temps que en l’ambient corria el neguit d’alguns corredors al respecte, les seves queixes i la recerca de possibles solucions. Alguns s’han plantejat inclòs nacionalitzar-se en altres estats per poder accedir a ajudes o feines que aquí no troben.

Ahir dijous a l'Avui (aquí) i avui EL Periódico
(aquí) en Kilian Jornet ho ha fet públic en una carta.

La seva queixa és del tot lògica. Ell ha de competir amb corredors d'altres paisos que tenen ajudes públiques i la feina assegurada per l'estat. Em consta que la Direcció General de l’Esport coneix la problemàtica i ho té sobre la taula.

Tanmateix em sembla que el tema és més complex. En primer lloc hi ha la problemàtica de les seleccions nacionals catalanes, el seu reconeixement internacional, l’acceptació pel COI, per les federacions internacionals i el paper que juga l’estat espanyol. Fins que això no s’aclareixi serà molt difícil tirar endavant cap política pública d’ajuda als esportistes. És un tema clarament polític, prou conegut i de solució incerta.

El segon aspecte és el del futur professional dels esportistes d’elit. A qualsevol esport la gent jove dedica uns anys de la seva vida a l’entrenament i la competició i quan acaba la seva carrera es troben amb una ma al davant i una altra al darrera.

El Kilian Jornet demana una solució com en altres països; poder fer-se funcionari per dedicar-se amb seguretat laboral al seu esport. És una sortida, però no acabo de veure clar que sigui gaire justa socialment. Hi ha molts esportistes que dediquen els millors anys de la seva joventut a l’entrenament i quan s’acaba la seva carrera es troben penjats. No només això, hi ha molta gent no esportista que prou feines té per trobar feina i anar tirant, sense tenir cap seguretat sobre el futur laboral.

Em penso que el que cal és clarificar el tema de les seleccions nacionals (vana ilusió?) i a partir d’aquí endegar unes polítiques públiques de les administracions i federacions clares de suport als esportistes d’elit. A tots, als esportistes de disciplines consolidades i de disciplines emergents com els esports de muntanya. Amb criteris transparents, objectius i mesurables. I prou. Les administracions no han de garantir el futur laboral dels esportistes. En tot cas haurien de garantir el futur laboral de qualsevol ciutadà, sigui o no esportista.